A un claper

De Viquitexts
(S'ha redirigit des de: Poesies (Miquel Costa)/A un claper)
Salta a la navegació Salta a la cerca


 Á UN CLAPER


 Il est telle construction des antiques Pélasges qui peut éveiller en nous les pensées grandes, des sentiments d'une poésie solenelle, lorsque, par l'énormité de ses proportions et par la force évidemment inébranlable de ses supports, elle nous annonce une durée sans bornes et nous fait songer á l'éternité, á l'infini.
Ch. Blanc.


 
Salut, claper de bárbara grandesa,
 Qu'atreus lo pensament!
¡Salut, oh fita del vell mon despresa
Que dels segles afrontas la corrent!

Com es grat á mon cor, que 'l viure mida
 No més ab son batut,
Venir á véuret, contemplar ta vida
Que 'l conte de centuries ha perdut!

Qui't feu? Quin es ton nom? Quina ma forta
 Tes roques axecá?
Fou dels antichs gegants la rassa morta
Que per memoria eterna te dexá?

Fóres d'un déu caigut l'ara faresta,
 Famèlica de mort? .
Guardavas la memoria d'una gesta?
Eras la tomba del guerrer mes fort?

De bades mir... No venç la llum del dia
 La fosca del passat,
Mes pot volar millor la fantasia
Pe 'l buyt maravellós de lo ignorat.

Ja veig, entre la boyra llunyedana
 Dels segles primitius,
Demunt la terra pe 'l diluvi blana,
Tribus selvatges y guerrers asprius.
 
Y veig coberta de boscatge l'Illa,
 Qu' ab sagrada remor
Respon á la del mar, com una filla
De sa mare respon á la clamor.
 
Y allá contempl com una nit sagrada
 Á dalt ton ample mur
Feya estremir la roja flamarada
Que foch donava al sacrifici impur.

Y veig com puja á la fatal foguera
 Lligat un jovencell...
Y com un jay de llarga cabellera
Branda terrible lo sagrat coltell...
 
Mes passa la visió, y altres ne vénen
 Del dupte en la negror:
Veig pobles que lluytant aquí s' extenen
Y sent de les bassetjes la remor.

Y veig guerrers que, mitx desnús, combaten
 Demunt ton caramull,
Mentres los altres á ton peu s' abaten,
Com les ones del mar en un escull.

Vell claper, vell claper, qui tes canteres
 Pogués ara llegir!
Qui interrogar pogués tantes osseres
Que'l llaurador remou y fa florir!

Tú veus passar les races fent onades
 Del temps en la corrent,
Inmòvil com la roca que de bades
Socava l'aigua del febrós torrent.

Vell eras ja quant sa paret primera
 Alsava aquí 'l romá,
Y ha mil anys que sa morta polsaguera
A tos peus la ventada rossegá...

Y axí veurás passar la nostra vida,
 Y d'altres ne veurás.
Caurá nostra Babel ja derruida
Y tú encara soberch t'axecarás.

Per axò vench á veuret algun día,
 Claper may derruit.
Aquí hont pareix que 'l temps ja no fa via
Pren millor sa volada l'esperit.

1873.