Teresa
Me n'aní a missa major
sols per veure la Teresa.
Ja la'n veig que porta al front
un pam de cinta vermella.
Ja me li miro'ls dits,
l'anell d'or a la mà dreta.
Aquell es un bon senyal
que porten quan són promeses.
Al sortir-ne de l'iglesia
n'encontro la mare d'ella.
Jo la'n vaig a saludar
com acostumava a fer-ho.
Mentre estava saludant,
n'ha passada una donzella.
—¿Bé'm dirieu, Maria-Agna,
qui n'es aquesta donzella?
—Joan, com vós heu tornat?
Bé la solieu conèixer.
Vos voleu burlar de mi?
Aquesta es la meva Teresa.
—¿Me'n voldrieu dar llicencia
per parlar un xic amb ella?
—Joan, si hi voleu anar,
avui serà tota soleta.—
De tant lluny com me va veure
a plorar se'n posa ella.
De tristor plorava jo,
d'alegria plorava ella.
Lo que m'aconsola a mi
que d'ella'n tinc una prenda:
d'ella'n tinc un mocador
brodat de seda vermella,
que al mig hi ha un campanar
i al cap-d'amunt una estrella
que'n fa cara a tots els vents.
Aixís ho fan les donzelles.
Aixís m'ha passat a mi.
No'm fiaré ja més d'elles.