El ganivet de dos talls
Per divertir mes penes,
sospirs, llantos i plors,
un dia'm determino
de dictâ una cançó
sobres d'una donzella
i del que m'ha passat:
cregueu que mor en vida
qui viu enamorat.
Jo no'us-e la nomeno
per què no li sé'l nom:
la terra que ella abita,
vora 'l Salt de Colom.
Ditxa de pare i mare,
de germans i parents,
dintre d'aquell llinatge
s'hi crii un tal clavell.
Els traginers que passen,
passen pel camí ral,
pel camí de Cardona,
quan van a buscar sal.
Ja la senten que canta:
no's cansen d'escoltar,
que'n sembla la sirena
quan canta dintre'l mar.
Que si me'n caso amb ella
els meus no'i vénen bé:
volen treure-m de casa
i no'm volen dar re.
Un dia, a casa seva,
prou me'n puc recordar,
que erem per Carnestoltes,
lo que a mi'm va passar.
Jo, conversant amb ella,
ja vareig plegar tard:
quan vaig arribâ a casa
trobo 'l pare enfadat.
D'enfadat, si n'estava,
que'm volia pegar:
la trista de la mare
s'afanyava a plorar.
M'acut a la memoria
en aquella ocasió:
als peus me li agenollo,
li demano perdó.
—Perdoneu-me, el meu pare,
si jo 'us he agraviat,
que'l tractar més amb ella
per mi ja està acabat.
Lo que no'i fet fins ara
ja m'he reconegut:
jo avia viscut cego
tota ma joventut.
Ara he cobrat la vista
sens fer-me cap remei,
que, encara que la vegi,
ja se fer com aquell.
Ara la tracta un altre
que fa de cisteller:
fa coves i cistelles,
que l'aigua no s'hi té.
Ella 's pensa casar-s'hi,
que així m'ho van di a mi,
que li porta les canyes
i els vimets per teixí.
A mi no m'acomoda
ganivet de dos talls,
que, si no anava alerta,
m'hi podria fer mal.