La Tuies
Bé sabeu qui era
la Tuies Ripoll:
d'ençà que es casada
ne sembla un tiboll.
Quan jo la vaig veure
la vaig concertar:
a les meves ordres
n'avia d'estar.
Ja li dono una onça:
Vés-la a canviar,
i cols i verdura
me'n podras portar.—
Les cols les duu a carros,
a piles el pa;
i'm diu, quan la renyo,
que s'ho menjarà.
La trobo, un cap-vespre,
amb el cor dormit.
Li vaig dir:—Tuietes,
te'n pots anâ al llit.—
Aquestes paraules
ella va escoltar,
i agafa 'l llum d'oli
i al llit se'n va anar.
A les set me llevo
i esmorso a les nou,
i encara la trobo
roncant com un bou.
Li vaig dir:—Tuietes:
que no has prou dormit?
—Com no'm diu que'm llevi,
encara m'hi estic.—
Li dono un cigarro
que me l'encengués.
i el tira a les brases
sense més ni més.
I, quan li pregunto
si l'avia encès:
—Tirat l'he a les brases
i no l'he vist més.