Pàgina:Canigó (1901).djvu/162

nou Lacoon á qui genolls y braços
entortelliga ab sos feréstechs llaços
l'apocalíptich monstre del infern.


La paraula de foch del arquitecte
fa alçar de terra'l colossal projecte,
monstres y sants, cantors y combatents;
los ulls de pedra y llabis se desclouhen,
aquells arquets de violí se mouhen
y s'adolla la música á torrents.


Té son arch de triomf lo cristianisme;
al rompre'l jou feixuch del mahometisme,
Catalunya l'aixeca á Jesucrist.
Qui passará per sota aqueixa arcada
bé podrá dir que, en síntesis sagrada,
lo món, lo temps y eternitat ha vist³.


Comte Pelós, primer de Barcelona,
quín panteó tindrás, quína coronal
millor capçal no'l té cap rey del món.
Mes ¡ay! al erigirlo als que ja foren
ignora'l sabi bisbe que ara'n moren
que ilustres tanys del mateix arbre son!


Lo comte Tallaferro, no fa gayre
enfilava la vía de Bellcayre;
volía desposar son fill Guillem