perdónim! ¡Qué 'm perdónin la mare, 'ls pares de ella! ¡Que 'm perdóni tothom! Jo l' estimava; jo no ho volía fer; jo no era jo; lo dimoni m' haurá tentat, ò jo no ho sé...—
Y caygué aplomat al escó, en que ja s' apuntalava, plorant com una dòna, repetint sos crits de mort y perdó, mentres sos oyents, cabellerissats, lo nus á la gola, s' escampavan també á seure, y's mocavan fluixa y tossudament.
Més de cinch minuts continuaren aixís, desfentse en plors lo desventurat Pere, avassallant á sos oyents ab lo pès de son dolor, la justicia del cel desarmant á la de la terra, aquest cop que hi veya clar. Lo pes inmens d' un fatalisme espantós aixafava aquells cervells.
Per fi, en Pere s' aixecá y, á passos condolits, eixí un moment pera tornar y llensar demunt la téula l'arma homicida.
—¡Teniu!
—Y ¿per què 'n duyas, home? ¿per què 'n duyas?—feu, ab veu piadosa, 'l Jutge.
—Tothom ne du. ¡Malehida costum!—exclamá 'l fuster, lansantse altre cop al escó.
Hi hagué encara un altre silenci. En Romeu lluytava entre la pietat y 'l deber de son cárrech. Y, com la pietat lo guanyés, aquell homenás més alt y fornit qu' una pilastra, però que no podía veure matar una mosca, s' aixecá per fi, exclamant:
—Noy, que t' agafi qui puga: jo no 't sé agafar. Si ho faig malament que n' hi posin un altre. Això ha sigut un cop de sanchs. Si tinguesses mala ánima,
