fora una altra cosa. Acaba la caixa y dassimula: jo no he sentit rès. Hem trobat aquesta faca: demá l' enviarèm, ab la causa, al Jutge. Ja 'n té prou pera agafarte, si ell y tu voleu. ¡Plora, plora! ¡Ja ets prou desgraciat! ¡Ja 't compadeixo! Adeu.—
Y, al moment d' atravessar la porta del hort, lo Secretari torná enrera fins al escó, donant un altre sust al afligit delinqüent:
—¡Ep!—feu, tocantli l'espatlla—recordèuvos d' amagar las calsas que teniu á aixugar. Per més rentadas que siguin, vos poden comprometre.—
En Pere torná á sacudir l'espatlla y arrencar lo plor, però pochs moments després, los passos de sa mare 'l feren aixecar de sobte y aixugarse 'ls ulls.
—¡Sembla mentida, noy!—exclamava la pobra dòna, ab la més trista convicció.—Encara no han trobat aquell dimoni. A la plassa hi há un rum-rum que no te 'n dich res. De segur que si l' aixarpan l' estripan. ¡Y ben fet que farían! ¡Estrafulari! ¡Si vegesses la pobra Tuyas! ¡Trenca 'l cor!... ¡Quanta maldat, Deu meu, quanta maldat!—
Però en Pere, que s' havía anat escorrent fins á la botiga, tombant la cara, reprenía ja 'l treball, plorant llágrima viva. ¡Fins sa mare, la que l' havía dut á las entranyas, cridava venjansa! ¿Per què 'l Jutge no l' havía volgut agafar? ¡Y ell, miserable, no sabía matarse, entregarse al poble irritat, que l' estriparía en un moment! Però aquesta idea li produhí una esgarrifansa de cap á peus. Li semblá sentir los espantosos udols de la turba, las cohents
