escorxadas de sos membres, y espahordit exclamá:
—¡No, nó! ¡això fora injust! ¡Jo no só un malvat!—
Y repicá ab frenesí 'ls claus de la caixa, pera sofocar ab lo soroll las veus de sa conciencia sublevada.
Acabaría aquella caixa, aquella obra d' expiació, aceptada ab gust secret pera tornar bé per mal, pera mullaría ab sas llágrimas, pera allargar son torment, Després s' entregaría, s' entregaría nó á la plassa, á la justicia.
La causa d'en Pere no arribá á dos dits de gruix, quan aquell se vegé devant del Jutge de Partit, un senyor venerable per sos cabells blanchs y ulls bondadosos, caygué de genolls á terra pera confessarho tot com devant d' un sacerdot. Y aquesta confessió, enrobustida pe'l reconeixement de las pessas de convicció, y pe'ls indicis resultants del sumari, tancava de cop. ¿A què escriure y més escriure si tot quedava sobradament probat? No obstant, en la causa hi havía duas pessas excepcionalment llargas: l' acusació fiscal, una acusació defensa, hont dit funcionari s' esforsava pera convertir en atenuants las agravants del delicte; y la sentencia, altre treball conciensut pera arrancar al delinqüent de las urpas del butxí.
En Pere, dins la presó, havía arribat á tocar los cors més empedernits. Sa conducta, verament escepcional, interessava á tothom. Entendrit per fon-
