díssima contrició, plorava y orava tot lo día com un místich del sigle x. En Pere no era un près, sinó un penitent. La marxa de la causa 'l tenía indiferent; l' obra del hòmens no arribava á moure una fibra del asceta. En Pere vivía esferehit de sí mateix, presa d' horribles confusions cada cop que volía explicarse còm, estimant aquella dòna, l' havía assessinada vilment; còm, després d' una tan gran vilesa, tornava á sentirse honrat y bo pera plorarla nit y día. Sens dubte duya en sí duas naturalesas de contraposats destins, d' orígen diferent; sanch de bestia fera adormida en sas venas, qu' en aquell moment fatal despertá pera obrirli extranys instints de ferocitat, ofegantli, totduna, rahó y sentiments, aquella rahó y sentiments, qu' ara s' expremían en plor abundant. Y quan això pensava, s' espahordía, tement un nou desvetllament d' aquella fera abominable que, amagada en son cos, l' havía fet instrument de sa inmensa desventura. Y aborría son cos, pera deslliurarse del espantós enemich, y cridava la mort, ¡la mort, suprema y única salvació de son esperit honrat!
Cada dissabte, á la visita, 's presentava com un anyell, sens badar boca, llevat de quan li preguntavan si tenía alguna queixa de la presó ò algun desitj que formular, á lo que responía sempre negativament. Y cada dissabte estava més demacrat, més gròch, més fondament compungit, sempre perlejantli una llágrima al ull. A sa vista, l' tribunal en pes se posava de mal humor, pera eixir murmurant de las imperfeccions del Còdich, planyent la finitat de la
