Per tant, i essent la brevetat com l'ànima
de l'ingeni, i les frases dilatòries
només que membres i florida externa,
seré breu: vostre noble fill és boig.
En dic boig: definir la bogeria,
que és sinó ésser, simplement, un boig?
Quedi això a part.
Menys d'art i més matèria.
No hi poso art, madama; vos ho juro.
Que és boig, és cert; que siga cert, fa pena;
i eix penar també és cert: boja figura!
Mes, adéu!, que jo, d'art, no vull usar-ne.
Admetem, doncs, que és foll; i ens resta encara
descobrir-ne la causa, d'eix efecte;
o, més ben dit, la causa d'eix defecte,
car eix defecte defectiu té causa:
i heu's ací ço que resta i el que en resta.
Peseu-ho bé:
Tinc una filla (mentre sigui meva)
que, obedient a son deure (remarqueu-ho),
m'ha dat això: penseu, judiqueu, ara.
(Llegint.) «Al ídol de mon ànima, la celestial, la formosissima Ofèlia». Aquesta és una mala frase, una frase pobra; formosíssima és paraula pobra. Però
escolteu:
(Llegint.) «Sobre son si blanquïssim», etc.
Ho ha rebut de part d'Hàmlet?
Vulgueu atendre un xic, bona madama:
seré exacte.
