¡Ous del dia! (1864)

De Viquitexts

CADA ENTREGA UNA OBRA.
UNA OBRA CADA SEMANA.
ENTREGA 8.ª

SINGLOTS POETICHS,
AB NINOTS.

CADA OBRA UN SINGLOT.
CADA SINGLOT UN RAL.
SINGLOT 8.r



¡OUS DEL DIA!

SEGONA EDICIÓ.

gatada en un acte, en vers y en catalá del que ara 's para.

PER DON SERAFI PITARRA.

PERSONAS.

DOLORAS. JUANET (Noy del carbonÉ.)
JUANA (Criada vella.) SR. ARCÍS.
SR. ONOFRE. SR. QUIM.
DIEGO. D. VICENTE.
'L MARQUES DE LA GARROFA. UNA CRIADA. (que diu ah!)
'L senyó Esteva, senyoras, criatura, xicots, etc, etc.

————————————————————————————

ACTE ÚNICH.

 Lo teatro representa la rebotiga de una tenda de vendre betas y fils, la cual serà pintarda ab paíssos, suposant que es 'l menjadó. A cada cantó del fondo armaris raconés ab pisa, una taula, d' aquestas que s' obran dos alas, posada à n' al cantó esquerra, á sota una galleda ab una ampolla, lo porró y uns cuants présachs, en fresch, y penjant del sostro una gabia de canari ab l' aucell dintre y unas cuantas fullas d' escarola. Portas laterals y al foro, per aquesta que deurá ser bastant ample, 's veu la botiga y al fondo do tot 'l carré, que será transitable y pasará per ell lo que indiqui á son temps 'l diálogo.

ESCENA I.

Sr. Onofre y Doloras.

L primé llejint á l' un cantó de teatro 'l diari d'en Brusi, ab ulleras. La noya fent mitxa á l' altre.
Dol. Donchs li dich que la Bordeta
es molt bonica, papá.
On. ¡Potsé hi voldrias torná!
Dol. ¡Donaria una peseta!
may 'm canso de pensá
ab aquellas dugas trujas,
'ls moltons de can Tramujas
y las bacas d' en Sammá.
Aquí d' animals tan grossus
¿no n' hi haurá gaires? ¿Vritat?
On. No, perqué n'allá s'han criat
pel camp y sobre 'ls tarrossus.
Dol. Yo sempre 'm recordaré,
cuand pe'l cólera hi estabam,
aquella carn que menjabam.
On. ¡Que bona!
Dol.  ¿Y la llet?
On.  També.
Pero lo milló de tot,
per mi, eran 'ls ous del dia
que 'm feya portá en Badia,
per en Diegu, 'l seu xicot.
Dol. ¡Pobre Diegu! (Ap. suspirant.)
On.  Es ben vritat
que ningú podria creure
lo bo que es un ou per beure.
Dol. ¡No se com no l'han cansat!
On. Ni crech que 'm puguin cansá.
Dol. ¡A fé n'estich aturdida!
On. Donchs tota la meva vida
aixó será 'l meu sopá.
La salut lo altre pot treure
y yo no estich per tabola,
una sopa de frigola
cada nit y un ou per beure.
Per ço yo estaba tant be
cuand allí dalt 'ls prenia,
perqué ous com 'ls den Badia
ya 't dich yo que ningú 'n te.
Dol. 'Ls que ara 'ns ven la Esperansa,
no digui, que hiá uns robells.
On. Be sí, ya ho se, pero aquells
yo 'ls prenia ab mes confiansa.
Dol. Pero ara que n'ha parlat
y trencant las sebas rahons.
¿Y en Diegu?
On. (No sabent que respondre.)
 ¡Ah! per quells móns.
Dol. (Ab tristesa.) Yo tinch po que s'hi ha quedat.
On. Com allí sempre hi ha 'l present
d'aquesta passa colérica...
potsé sí.
Dol.  ¡Ditxosa América!
¡y que n'hi mort de joven!
On. No hi hauria pas lo qu'hiá
si yo hi pogués aná un dia.
Dol. ¿Perqué?
On.  Perqué 'ls curaria
fentlos pendra á tots la ruá.
Pero sabs que de vegadas,
aixó que fa un cuand rumia,
dich yo que 'l pobre Badia
'n vá passá d'endiabladas.
Dol. Ya ho pot di.
On.  No tenint gaire
no eran per ço massa pobras:
ell ya guanyaba de sobras;
ella fent de gallinaire,
la mossa fent canonets,
y 'l xicot tirant 'l bach,
allí ningú estaba flach;
es dir; pobres y alegrets.
Dol. ¡Aquell cólera del diable!
On. Si que 'ls ha la vá fe grossa,
perqué morta ella y la mossa
ell vá quedá un miserable.
Per ço, de passarla just
ya n'estaba aconsolat;
pero 'l caure 'l noy soldat
'l vá matá de disgust.
Es dir que de cuatre que eran
quedá en Diegu com gran sort.
Dol. Y aixó encara si no es mort.
On. ¡Hiá cosas que á un l'alteran!
¿Ara ves aquell ximplet
qui 'l feya moure de aquí?
Dol. ¡Y tal y tal, ya hu pot di!
On. ¡Que si fará!
Dol. (Suspirant.) ¡Ya está fet!
On. Que ell hagues dit: so soldat
y hi haix d' aná, santu y buenu;
¡pero cambiá de terrenu!
vaja, vá se un disbarat.
Dol. Troban jent que 'ls entabana...
On. Y á fe que li vaix di be:
— mira noy que no 't convé —
y ell re: soldat de l'Habana.
Dol. Y que á n'allí, alguna cosa
li ha suchsehit, no ho dupto jens;
cuand no vá escriure correns
ni passa alguna de grossa.
On. També yo penso com tú,
perqué fent nou anys que 's fora...
Dol. Déu. (Interrumpintlo.)
On.  Pitxó... y aquesta es l'hora

que no 's sab res per ningú.

Dol. ¡Quina desgracia, pobret! (Axugant plors.)
On. ¿Y ara aixó? ¡quin desconsol!
Dol. ¡Es que l'estimaba molt!
On. Ya ho se, y fas molt mal fet.
Dol. ¿Perqué?
On.  Perqué no es per tú
ni tú tampoch ets per ell.
Dol. Cuand s'estima, ya es molt vell
que no mira res ningú.
On. ¡Oh, no 's mira! Donchs mirarhu,
que aixó no costa pas gaire;
'l fill d'una gallinaire
no es pas pe 'l teu rangu; claru.
Dol. Pero si yo penso ab ell,
veyám una qué hi fará?
On. Podrias pendre la ruá.
Dol. ¿Per ço? (Rient.)
On.  Tot ve del ventrell
y 'l purgarse tot ho cura.
Dol. No 'm fassi riure, papá.
On. Ab tú no si pot parlá! (Picat.)
¿Sabs lo que ets? una criatura.
Dol. Be, no s'enfadi per ço.
On. Bueno; donchs dexemho corra.
Dol. Bueno.
On.  ¡Que tanta camorra,
aquí 's fá 'l que mano yo!
Ab ell no hi pensarás mes
y no vuy sentí mes fressa,
perqué ya saps que ets promesa
per casarte ab 'l marqués.
Dol. ¡Sí, vaya un marqués, que está
empleat á cal saladó! (Burlantsen.)
On. Y bueno, qu'hiá? milló,
senyal que vol treballá.
Dol. Com per forsa ho ha de fe,
perqué yo se que es molt pobra.
On. Pero com tú tens que 't sobra
tots dos podreu está be.
Mes m'estimo un home axí
decent y ben educat
que no pas un hisendat
sense modos y poch fí.
Dol. Es clá que si vosté ho vol...
On. Es clá que ho vuy.
Dol.  'L, creuré.
On. Per forsa ho haurás de fe
si no vols que 't mogui un vol.
(De repent.) Pero quina hora deu se,
¿no ho sabrias?
Dol.  ¡Qué se yo!
¿que no du 'l rellotxe!
On.  No,
'l tinch á cal carreté.
Dol. Fa poch que ha tocat un cuart.
On. Donchs debia se de tres.
Dol. Crech que sí.
On.  Donchs vaja, ves,
que després no sens fes tart.
Dol. ¿Perque? ¿per la professó?
si ya es á l'últim cuand passa.
On. ¡Oh! ¡oh! al últim no massa,
es mitx curs, encara no.
Dol. Vaja, papá, s'equivoca.
On. Potse yo no se de lletra. (Cremat.)
(Agafa 'l diari y, després de buscá un rato, troba lo que vol y llegeix.)
«La procesion que....etsetra.
(Llegint baix). «Parroquia. (Alt) Del Pino, Roca,
«Puertaferrisa, Belen,
«Rambla, Fernando. Aviñó,»
(Declama.) y aquí. ¡Eh! ¿qué 't deya yo?
Dol. Te rahó.
On.  Donchs al moment.
¿Has enviat á cal fusté
que 't dexessin tres taulons?
Dol. Sí, senyó.
On.  ¿Y secalls bons?
Dol. Del forn de San Jaume.
On.  Be.
De xacolata ya ni hiá...
Dol. No se l'acabarán tota.
On. Aigua en fresch....
Dol. (Senyalant la galleda.) Ya es aquí sota.
On. ¿Y horxata?
Dol.  També ya está.
Hoy que crech que s'ha n'ha fet
á trenta cuartos la ampolla.
On. Y be, vindrán una colla,
be 'ls has d'obsequiá un xiquet.
Dol. Sobre tot al senyó Quim,
perqué ell ho vá fe ab nosaltres.
On. ¡Oh! l' senyó Quim, y 'ls altres,
no mirarás pas tant prim.
Y després que aixó es cosa
que 's fa una vegada l'any,
y no vuy fe un papé estrany;
¡qué diria doña Rosa!
Dol. Yo 'm posaré aquell vestit.
On. ¿Aquell de floretas?
Dol.  ¡No!
On. ¡Ah! aquell que es de un coló
com groch de fel sobre-exit.
Dol. Sí, senyó.
On.  Donchs endevant;
vesteixte y arregla aixó.
Dol. Mol be diu.
On.  Mentrestant yo
aniré 'ls banchs arreglant.
Y creume, no estigas trista,
ni pensis mes ab en Diegu,
que 'l plorá si no fa cego,
no es gaire bo per la vista.
Sent l'olvit cosa segura,
pensa 'l que deya 'l teu onclu,
l' amor es com un floroncu
que un cop reventat 's cura.


ESCENA II.

Doloras



¡Que l'olvidi m' ha dit! y com puch ferho
si sempre aquí 'l meu pensament l'espera?
Y no visch may sens ell, com un bolero
que no pot ballá may sense bolera.
¡Qué deurá fer l'ingrat! Potsé ab caricias
l'está allá enamorant una mulata;
ó s'ha casat y está passant delicias
ab una negra rica, vella y xata.
Potsé un coco molt gros, cayent del abre,
al moment de passarhi ell per sota
l'ha tocat á n'al cap, y com un sabre
li ha fet saltá la closca com pilota.
Potsé ab 'l bech, un ull li ha tret un lloro;
potsé l'ha esgarrapat alguna mona.
Lo que es ben cert es que yo sempre 'l ploro
y que ell per ço no torna á Barcelona.


ESCENA III.

Doloras y Juana



Jua. ¿Escolta, per sopá, bullo monjetas
ó menjarás alló ab alguna cosa?
Dol. Qué ha quedat de diná?
Jua.  Carn ab sebetas.
Dol. Y donchs ya 'n tindré prou y fora nosa,
massa trafach hi haurá ab 'l xocolata
y aixó d'aquet refresch.
Jua.  Ya m' ho figuro.
Dol. Despres espolsarás be la safata
y treu aquells platets.
Jua.  ¡Ay quin apuro!
Es di que hi haurá un refresch com d'unas bodas?
No es pas re l'embolich; vaya quin gasto!
Dol. Donchs qu' hi farás si hem de segui las modas.
Jua. Pero per tot, ya veus que yo no basto.
Dol. Ya t'ajudaré un xich, un cop mudada.
Jua. ¡Ditxosas professons! ¡Tenim ventura
que aquesta l'última es de la vuytada.
¡Aquí tanta de jent! ¡Tanta criatura!
Dol. ¡Ya 't dich yo que n'estich ben amohinada!
Despres que una ya te be prou caborias
que 's pensa que quedantse quieta á casa
's podrá está tranquila y á sas glorias...
Jua. Yo, la vritat, també conech que 's massa.
Pero ara que ve el cas, y que tú 'm parlas
de que caborias tens, que tan t'alteran,
ya que solas estém, no pots contarlas?
Dol. Son penas, Juana, ¡ay! que 'm desesperan.
No las hi ditas may, no perqué cregui
que no m'estimas prou tu per sentirho;
sino perqué tinch po que s'hem conegui
que axis que las esplico ya deliro.
Pero ara que ho demanas y que penso
que 'm donará un consol el podé esplicarto,
escolta be la historia que comenso,
que una auca s'han pot fe, per vendre á cuarto.
Jua. Veyám qué será aixó.
Dol.  Ya sabs tú, Juana,
que cuand hi vá habé el cólera, nosaltrus,
perqué no 'ns atrapés, tenint galbana,
vam aná á fora com van fe molts altrus.
'L senyó Cinto, que de bo era un asa,
un cuarto 'ns vá oferi á casa en Badia,
y allí vam aná á umplirli junts la casa,
'l papá, la Socós, tú, yo, y la tia.
Com la dona d'allá era gallinaire,
ya saps que ab 'l papá s' vá entendre luego,
y per no se quin preu, que no era gaire,
'ls ous del dia li portaba en Diego.
Axis es que l' xicot que era molt jova,
tenint escusa, al nostre cuarto entraba,
's vá aná fent amich, y un cop que 'm troba,
'm diu tot axerit, si l'estimaba.
Com que era yo també bastant criatura,
al sentirme dí aixó, 'm vaix torná roja,
vaix dí que sí, creyentho broma pura,
y al cap d'un mes, ya m'hi tornaba boja.
Cada vespra, al surtí tot just la lluna,
al hort á festejá tots dos baxabam,
y entre bróquils y cols, ó per la runa,
cucas de llum y cargolets buscabam.
Cada dia tots sols, per la verneda
que juguesim á fet ell proposaba,
yo li deya que sí, feyam qui queda,
y sempre era ell 'l que amagaba.
¡Hi llegit Abelardo y Heloisa,
amantes de Teruel y altres romansos;
pero 'l seu estimá, es cosa de rissa
comparat ab aquell! (Ab passió.)
Jua. (Ap.) ¡Mireu 'ls gansos!
Dol. Si 's trobaba una flo, me la cullia,
si veya un presach bo, me l'arrancaba,
si uns aucellets petits cantá sentia,
yo deya — busca 'l niu — y ell me 'l trobaba.
A n'aixó, vá vení la gran desgracia
de morirse sa mare y sa jermana,
y ell sen vá habé de aná á treballá á Gracia
tirant 'l bach per no morirs de gana.
Pero al plegá tornaba, 'm venia á veure
y encara era felís alguna estona;
fins que cuand fora 'l cólera 's vá creure,
nosaltres vam torná aquí á Barcelona.
Ya separats axí, ell cada festa (Molt sentiment.)
per ço venia aquí á festejá encara,
y al últim .. ¡Qui ha vist may sort com aquesta!
¡Cau ell soldat y se li mort 'l para!
Jua. ¡Yo crech que 'ls ulls m'espurnan! (Ap. entern.)
Dol.   —Doloretas—
'm vá di trist al veures d' aquet modo,
—'l teu pare, conech que vol pesetas,
y yo no so per tú un bon acomodo.
No tinch ningú á n'el mon, hi caigut quinto,
per América tropa ara 's demana,
allí hiá guerra, per valent 'm pinto
y abuy 'm faix ranxero de l'Habana!
Ya pots pensá á n'quí quins plós faria.
Jua. ¡Vamos, si sembla que no pugui essa! (Entern.)
Dol. Cada ull, cuand 'l plorá fort 'm venia,
semblaba una beu d'aigua cuand 's bessa.
Al últim, vaix entendre be la manya;
ell feya tot alló per fe fortuna,
y un cop feta, ab 'ls cuartos torná á Espanya
y casarnos estant tots dos á la una.
Veyent aquet bon fí vaix cedí ab pena,
y cuand vá vení aquí per despedirse,
així á mi sola 'm vá parlá ab veu plena,
que no 's pot sentí pas sense enternirse:
(Marcat.) Si de un ranxero sens contá la historia,
¡ya que una dona hasta estimant olvida!
¿'t fujirá 'l meu nom de la memoria?
(Al cor.) - ¡Aquí! — vaix dí - 'l tindré tota la vida.
Despres d'aixó, 'm vá da allá una abrassada,
yo per memoria li vaix dá una séva,
al cap d'un cuart sentim la canonada,
y ell se n'anaba ab la alegría meba.
Jua. ¡Pero una seva!! ¡Sempre n'heu de fe una!
¿No li podias da alguna altra cosa?
Dol. Distreta pe'l pensá en que fes fortuna
li vaix doná creyent que era una rosa.
Jua. ¡Mare de Deu, y quina bojería!
¡y tant callat que ho duyau! com ho feyau!
Dol. Perqué no festejabam sino 'l dia,
que ni vosaltres ni 'l papá 'ns hi veyau.
Jua. Lo que yo trobo, es que vas se una tonta
de no esplicarho tot á n'al teu para
y que pagués la quinta.
Dol.  Juana, conta
que vaix fe aixó que dius y mes encara.
Jua. ¿Y donchs?
Dol.  Se 'm vá posá com una fiera,
dient que per boja no 'm faltaba gaire,
y que una noya del meu rango no era
per dá al fill de una pobra gallinaire.
Jua. ¡Ay Senyó! (Burlantsen.) y qui es 'l papanatas?
si antes de nexa tú, cuasi puch dirte
que anaba per quet mon sense sabatas!
Dol. ¡Juana! (Cremada.)
Jua.  Donchs perqué ha de consumirte?
¡Mira 'l D. Blas! que ve á n'aquí á fe 'l conda,
buscant si en Diegu era, ó be si no era,
y al últim ell ha estat mosso de fonda,
y la teba abia una bacallanera.
Dol. ¡Calla de un cop, caram! que sou pesadas
sempre dient lo que era 'l para y l'abi.
Jua. Donchs si te mes, que sopi dos vegadas
y no tinga 'l se pobre com agravi;
lo mateix que 'l volé que tu li diguis
sempre papá!
Dol. (Enfadada.) Y bueno, dexau corra.
Jua. ¡Si tant me fa que 't cremis com que riguis!
yo dich lo que haix de di, ó tot s'ensorra.
Dol. ¡Donchs no mes faltas tú dantme mes pena!
Jua. Be, be, per ço no vuy que 't posis trista.
Dol. ¡Mira si estich ben be d'engunias plena,
que temo que 'l plorá 'm danyi la vista!
Jua. Com es donchs que ab aixó que ara tu 'm contas
de que l'estimas tant, 't casas luego?
¡Mare de Deu, las noyas que sou tontas!
Dol. 'M caso, perque ya no espero en Diegu.
Una estoneta avans de despedirnos
'm vá jurá que axis que allá sería,
per podé dí lo que volguessim dirnos
las senyas d'hont estaba m'escriuria.
Jua. ¿Y tú vas contestá?....
Dol.  ¡Nou anys que 's fora,
que espero sempre que la carta arribi!
¡Nou anys, Juana, ¡ay! y aquesta es l'hora!
Jua. ¡Y 'l teu pare que vol que aixó s'activi!
Dol. Per ço es que yo veyent que ell no tornaba,
hi dit que sí al marqués sens estimarlo,
perque ya tinch la edat, y m'espantaba
que hagués de vestí sans, per esperarlo.
Jua. Lo que es aixó que dius, ja fa obrí l'ocu,
perque la pobre que ha de se soltera....
Dol. Per ço que ya 'l perill de serho tocu
vaix á casarme per la Candelera.
Pero lo que de tot m' fa mes pena,
es que sempre al marqués tinch de se amable,
perque á trenta anys, si aquet jira la esquena
que 'm quedaré per tia es molt probable.
Jua. Lo pitxó es que sigui un marqués pobra.
Dol. Es cla, que al menos si tingués pesetas...
Jua. Y aixó que á n'als marquesos sempre 'ls sobra
Dol. Menos als que yo hi vist venent llunetas.
Jua. Sent axí com 'm dius, ya es altre cosa,
perqué si en Diegu has esperat fins ara
y ell no ha pogut vení, ó be no gosa,
no es pas la culpa teba.
Dol.  Y á mí encara,
lo que 'm trastorna mes, es qu'algun dia,
potsé un cop ya casada, ell 'm digui:
- Cóm es que m' has dexat? — Yo 'm moriria!
Jua. ¡Mare de Deu del Carme! ¡que no sigui!
Pero, ¡qui sap! potsé per un capritxo
t'ha dexat, y ara aquí tu t'encaparras.
Dol. ¡No ho creguis, Juana, no!
Jua.  Segueix 'l ditxo.
¡Olvidal, y á las penas butifarras!
(Ab carinyo.) Yo, com que t'hi vistnexe, 't porto afecta
t'hi dut á bras, t'hi ensenyat las titas,
y t'aconsello que 'l camí mes recta
es distreuret, y déxat de xiquitas.


ESCENA IV.

Ditas y Juanet



Aquest últim, ab la cara enterament negra, pero dexant conexe que es enmascarada y un cabás ple de carbó sobre 'l cap, entra pel fondo.

Jnt. ¡Deu los guart! (Ab cantarella.)
Dol. (Despres d'haberse sorprés.) ¡Ah 'l carboné! (Ap.)
Jnt. ¿Ahont volen n'l carbó?

(Juana obra la porta de la esquerra é indicantla diu:)

Jua. Ves, tu mateix, bon minyó,
y arracónamal ben be.

('L carboné entra per hont li han indicat.)

ESCENA V.

Dits menos Juanet



Doloras, desde 'l moment que ha entrat 'l carboné, se l'ha mirat y s'hí ha anat fixant per graus, fins que al desaparexer diu exaltada y ab alegría.

Dol. ¡No sé perqué m'afiguro
que conech aquesta cara!
Jua. ¿Com pot se, ab tanta enmascara?
Dol. ¡Donchs m' hi jugaria un duro!
¡Ay! ¡m'ha fet un salt 'l cor!
¡Com l'hi conegut aluegu!
(Ab expansió.) Es aquell company d'en Diegu
que tenia 'l pare sort.
Jua. ¡'L dimontri que t'entenga!
Dol. Que era el mes gran de aquells sinch.
Jua. En Pauet? (Volentho endeviná)
Dol.  ¡No! (Pensant.) ¡Ay! si 'l tinch
á la punta de la llenga. (Queda pensant.)
Jua. No pot sé sino en Pauet. (Resoluda.)
Dol. ¡Tornay! ¡jenit mes tussut! (Torna á pensá.)
Jua. ¡Ah si, si, ya hi he caigut!
vols di en Juan. (Contenta d'haberho trobat.)
Dol.  ¡Angela!! aquet.
Jua. ¡Ay caratsus de xicot!
¿Y com diantre es carboné?
Dol. Y donchs y en Roch?
Jua.  Yo 't diré,
ya veurás de que ve tot.
En Roch ya fa cuatre dias
que 'm du un carbó tant dolent,
que apenas una l'encent,
fa un fum que may ho dirias.
Com que abuy m'hi enfadat.
hi cambiat de carboné,
y aquet xicot, ara ve
a du 'l carbó que 'm tractat.
Dol. Potsé ell per casualitat
sabrá noticias d'en Diego.
Jua. Axó ray, ya surt aluego.
Dol. Pot se Deu m'haurá escoltat!


ESCENA VI.

Ditas y Juanet



que surt ab lo cabás buit á la má.
Jua. (Al carboné) ¿Aixó es?... (Treyent un cartutxo de pessas de dos.)
Jnt.  Dugas y trenta.
Jua. (Rient.) ¡Ya 'n dius una com un coba!
Jnt. A una y quinse l'arroba,
mireu si vos ix la cuenta.
Jua. Tens raho. (Ab certesa, despres d'haber pensat, y posantse á contar per lo baix la cantitat indicada.)
Dol. (Observant á Juanet.) ¿Y será ben bó?
Jnt. ¡Prou!
Jua.  Com que ara l'heu pagada
que tot ho deu tarregada.
Jnt. Es rabassa y del milló.
Jua. Donchs aquí ho tens. (Dantli 'ls cuartos.)
Dol.  Y ara digas;
has estat á la Bordeta
algun cop?
Jnt.  ¡Prou, senyoreta!
y m' hi fet bons tips de figas.
Jua. (Ap.) Sí que ho es.
Dol.  ¿Y com te dius?
Jnt. Juanet Comas, per servirla.
Dol. ¿Y be 'm sens?
Jnt.  ¡No haix de sentirla!
Dol. ¿Y no 'm conexes?
Jua. (Rient á Juanet.) ¿Te 'n rius?

(A cada pregunta d'aquestas, Juanet vá jirant 'l cap á n' al cantó qui li dirijexen, fins que queda aturdit pensant.)

Jua. ¡La Juana, homa! (Cridant per desencantarlo.)
Dol.  ¡La Doloras! (id.)
Jnt. ¡Vustés... la...!
Dol.  Sí.
Jua.  Sí, nosaltres.
Jnt. ¡Vatua! ¡no 'n conech d'altres! (Alegría.)
¡Be! ¡be! (De repent.) ¿Y las altres senyoras?
Dol. La Pepa y la tia mortas.
Jnt. ¡Deu las hagi perdonadas!
¿Pero vustés?
Dol.  Be.
Jua.  Trempadas.
Jnt. No, no, ya veix que van fortas.
Y 'l seu papá?
Dol.  Ya 'l veurás.
Jua. Pero digas; ¿de qué ve
que ara siguis carboné?
Jnt. Yo 'ls diré lo que fa 'l cas.
Com ara hiá aixó del cotó
y 'm vaix quedá sense feyna,
vaix di: bah! bah! llensem l'eyna
y anem á portá carbó.
Dol. ¿Y 'ls de casa teba, bons?
Jnt. Per ara bons, gracia á Deu.
Dol. Aixó es bo.
Jua.  ¡Ara veyeu
com crexen aquets minyons!
Dol. Y digas ¿del pobre Diego,
no n' has sabut re may mes?
Jnt. No se hont para ni ahont es,
com que 'm te sense sossego.
Dol. ¿Es á dir que may t' ha escrit?
Jua. ¡Quina cosa mes estranya!
Jnt. Desde que 's fora d'Espanya
ni parlá d'ell hi sentit.
Dol. (Ap.) ¡Ara sí que crech que es mort! (Trista.)
Jua. ¡Pobre xicot!
Jnt.  Sí, y a fé
li dich que 'm sab greu, perqué
l'estimaba de tot cor.
Dol. Saps que cuasi 'm sembla increible
que heus apreciessiu axí!
Jnt. 'L favor que 'm vá fe á mí
sols pagarlo axí es posible.
Dol. ¿Vols contarnosho?
Jnt.  Ho faix,
si per ço tinch temps encara.
Dol. Han tocat sinch horas ara.
Jnt. Donchs á compláurelas vaix.
'L coló de la meba cara (Entonació dramática.)
ben clarament li ensenyará, senyora,
que ara cabassos de carbó trejino,
pero cuand ab en Diegu estaba á fora
'm dexaba fe 'l dropo 'l meu destino.
Un dia que jugabam...
Jua. (Interrumpintlo bruscament.) Noy, m'alegro
de veuret tan rehixit. (Fent cumpliments.)
Jnt. (Queda parat, pero amable.) Gracias, Juana.
Jua. (Ap.) ¡Sols de pensá ab la feyna ya m'enfebro!
(Alt.) Recados á ta mare y ta jermana
y á n' an Galí. (Sen vá.)
Jnt.  Vusté será servida.
Al demés, una tarde que 'ns estabam
á dintre casa en Diegu, per la exida,
ab tres ó cuatre xicots mes jugabam.
Allá hi habia un gat molt gros y negra
que á la barana del hortet s'estaba,
y un xicot dels petits, que estaba alegra,
ab un bastonet llarch l'atormentaba.
Axis que veu aixó, fa un salt la bestia
y 's tira al cuarto que dormia en Diego,
nosaltrus 'l tanquem, li dem molestia,
y junts tots ab bastons vam entrá luego,
L'embestexan uns cuants á bastonadas,
ell 's posa á bufá, y rabiós tirantse
arribaba á n' al sostre, de vegadas,
pels cantells de las bigas arrapantse.
Com que era tot tancat y no podia
fují pel lloch la bestia ya furiosa,
's tira sobre meu.
Dol.  ¡Ave María!
Jnt. ¡Y ningú dels d'allí salvarme gosa!
Tothom ab gran esglay perdut 'm mira,
'l gat m'anaba ya agafá la ganya...
cuand 'n Diego, que ho veu, cap á mi 's tira
y agafantlo pel coll allí l'escanya!
Dol. Sí que va se valor.
Jnt. (Molt dramátich.) Tant gran, Doloras,
que si no arriba á se ell yo allí moria.
Per ço li agraheixo á totas horas
y no plorant per ell, no passo dia.
Y l'aprecio tant, que si 'm diguessin:
—¡Has de dá dotse cuartos per salvarlo!—
Tot seguit 'ls diria que 'ls prenguessin,
y encara no podria axis pagarlo.
¡Per ell, cualsevol dia y á tota hora,
hasta mato, si vol, totas las rasas!
¡Per ell, yo so capás hasta, senyora,
de tirarme á n'al mar!... Pero ab carbassas.
Dol. Aixó proba que tu ets una persona
que agrahexas 'ls favors que 't fan 'ls altres.
Jnt. Y donchs ¿que s'ha de fe? Estiga bona,
y á veure si 'ns pendrá el carbó á nosaltres?


ESCENA VII.

Dits y 'l senyor Onofre



On. Qué fas, Doloras? (Entrant.)
Jnt. (Saludant.)  Servirlo.
Dol. ¿Que no 'l coneix, papá?
On. (Observantlo.)  ¡No!
Dol. ¡En Juanet!
On. (Cayenthi) ¡Ah! ¡Home!
Jnt.  Yo
l'hi conegut al sentirlo.
On. Y donsas ¿com vá per quí? (Tocantli la esquena.)
Jnt. Ya ho veu; ¿y vostés qué fan?
On. Home, passant y adorant.
Jnt. Aixó fa de bon sentí.
On. ¿Donchs y ara que 'ts carboné?
Jnt. Com no hiá feynas an lloch.
On. No 't pensis que á mí tampoch
'm vaiji tot massa be.
Jnt. Ya m'han dit que sa jermana
y sa neboda....
On.  Es clá,
com no van pendre la ruá
van morí.
Jnt.  ¡Tan campetxanas!
On. ¡Qui farás si aixó es 'l mon!
abuy s' hi es, demá també.
Jnt. Es 'l camí que 'm de fe.
Dol. ¡Ditxosas ellas que hi son!
Jnt. Vaya donchs, m' alegro molt...
On. Recados á casa teba.
Dol. Y á la Tuyas.
Jnt.  De part seba.
On. Mira; si ton amo ho vol...
com passa la professó,
la pots vení á veure aquí.
Jnt. Home... veiji... potsé sí..
.
On. Pero has de vení tot sol.
Jnt. 'M vaix á mudá correns.
On. ¡Donchs adios! (Encaixant.)
Jnt.  Hasta la vista.
Dol. Adeu! (Encaxant per haberli dat la ma Juanet.)
Jnt.  Y no estiga trista.
On. Vaja donchs, veyám si vens.
(Acompanyantlo á la porta.)


ESCENA VIII.

Dits menos Juanet



On. ¡Gracias á Deu! Au, Doloras.

(Doloras axís que s'ha n'anat Juanet repare que te las mans totas negras d'haberhi encaxat y diu.)

Dol. ¡Quinas mans que m'ha posat!
On. ¡Quinas mans que m'ha dexat!
(Reparantho á n'aquet moment y cremat.)
Dol. ¡Hiá cosas mes cremadoras!
On. 'M vaix á dintre á rentá. (Ap. cremat.)
Dol. Men vaix á rentarme á dins. (Ap. id.)

A n'aixó s' n'entran, 'l senyó Onofra per la porta de la esquerra, y Doloras per la de la dreta, tots dos ab las mans ben apartadas del cos, per no embrutar-se 'l vestit, y al aná á entrá s'aturan.

On. Mira, tu vesta á vestí
mentras rebo la jent yo.
Dol. ¡Bueno, bueno, si senyó!
On. Veyám donchs; quedem axi.


ESCENA IX.

Juana y una Criada



que surtan pel fondo ab grans safatas plenas de gots d'horxata y secalls..

Jua. Be, ya veurás, dexa axó
á demunt d'una cadira.
(La criada ho fá, ella també, y un cop desembrassada diu:) Bueno, Rosa; ara mira:
agafa l'ala com yo.
(L'una per l'un cantó, y l'altre per l'altre, agafarán la taula y la pararán desplegant las alas, allá hont convinga al directó de escena.)
Jua. Ara porta la safata. ('S fa sempre lo que indiqui 'l dialogo.)
— Cuidado á no trencá res;
'ls plats aquí, un, dos, tres.
Aquí, no siguis sabata. (Prenent un plat que la criada posaba malament; Juana ab lo que ha dut va treyent lo que falti dels armaris, arregla una taula que fassi goig, ab plats, xicras, etc, y al mitx las safatas de melindros y horxatas.)
Bueno, vamos, ya está tot;
ara ya t'en pots aná.
(La criada, que figurará ser molt bestia, 's queda ab la boca oberta y encantada com si no hagues sentit l'ordre de Juana; aquesta arregla alguna cosa y cuand al jirarse la veu allí d'aquell modo, 's crema y diu:)
¡Que ya pots anarten! (Cridant molt.)
Cria. (Espantantse.) ¡Ah! (Sen vá.)
Jua. (Escarnintla.) ¡Ah! ¡Caram d'estaquirot!


ESCENA X.

Juana y Doloras



que surt estremadament elegant ab un vestit groch y flós al cap.

Dol. ¿Qué es aixó?
Jua.  Res, ¿qué ha de se?
¡Cosas que no puch sufrí!
¡Qué 's bestia aquesta minyona!
Dol. ¿Quina?
Jua.  La del segon pis.
Dol. ¿La del segon pis? ¡Ay ay!
¿y perqué s'estaba aquí?
Jua. Perque hi dit á D.ª Emilia
que la dexés baxá un xich
per ajudarme.
Dol.  Ya entenench.
Jua. Pero no sen pot exí;
sempre ¡ah! ab la boca oberta.
Dol. Pero per ço es molt mal dit,
perqué despres del favor...
Jua. Y dons perqué son axís!
Pero oh! oh! oh! oh! noya.
¡Mare de Deu quin vestit! (Exajerant.)
¡y que es hermós! veyám, jirat.
Dol. Dona, ya l'habias vist. (Jirantse.)
¿No saps que 'l vaix estrená
pel ball de l'Olimpo?
Jua.  Sí;
tens rahó, ya men recordo.
¡Donchs 't dich que es molt bonich!
Dol. Bueno, ¿esta llest tot aixó?
Porta una cadira aqui. (Li du y ella seu.)
Jua. Tot menos 'l xocolate
que 'l tinch á punt de bullil.
Dol. Y 'l papá?
Jua.  Es á la botiga,
que está la jent recibint.
Dol. ¿Creurias que ha convidat
á n'an Juanet?
Jua.  ¡Ah! ¿qué dius?
¡Y que 's estrany pel seu jenit!
Dol. Lo que es á mi, 'm aturdit.
Jua. Per l' un cantó fà 'l senyó,
y refresca, y 's vol lluí
y convida un carboné. (Rient.)
Dol. Y be, sempre ha estat aixis.
No perque 'l noy no merexi....
Jua. No, no, ya se 'l que vols dí:
no mes es perqué va brut
per tenirlo en un convit.
Dol. Sento jent.
Jua.  Es 'l marqués
que, veix que vé cap aquí.
Dol. Donchs vesten.
Jua. (Anantsen.) Cap á la cuyna
yo tinch la professó allí.


ESCENA XI.

Doloras y 'l Marqués (Molt elegant y ab lentes)



Durant la última mitxa part de la escena anterior, 's veu pel fondo, jent que saluda, entra y surt y fa cumpliments ab lo senyor Onofre; pero despres desaparexen pels costats com figurant que s'assentan. Durant aquesta escena, se sentiran pel carré, cops de taulons, chufleros, ginesta, ventalls y totas aquestas cosas propias dels cursos de las professons de Corpus. Lo que indiqui 'l diálogo 's fará cuand s'indiqui, pero lo que no, 's podrá sentí d' en tant en tant segons cregui convenient el director d'escena, y sempre de modo que no 's fassi monótono y no pugui destorbá lo que passa.

Mar. ¡Fatal estrella per Deu.
es la meba, dolssa amiga!
sempre la sort 'm castiga
cuand no estic abora teu.
Dol. Molt temps donchs faria á fe
que t' deuria castigá. (Carinyo forsat.)
Mar. No 'm vinch pas á disculpá
cuand se yo que no obró be.
Mes se que á la meva prenda
may demano en vá perdó.
La má, Doloretas. (Allargantli.)
Dol.  No. (Negantli ab coqueteria.)
De primé es la reprimenda.
Mar. Com so yo 'l que m'ho hi perdut
ho sufreixo resignat; (Sempre ab exajerada galanteria.)
mes si no hi vingut abiat,
yo 't diré perqué ha sigut.
Dol. ¿Y creus que hi cauré de fluix
esplicantme alguna feta?
Mar. No ho has de creure?
Dol.  Ay herbeta,
ya 't conech que 't dius marduix.
Mar. ¡Donchs cert que no se com es
que així la sort m'importuna!
Tinch dias de mala lluna
que tot 'm surt al revés,
digas tu si no es estrany. (Assentantse al costat d'ella.)
Sentintme caló y galbana
fa molt poch, m'ha vingut gana
d'anarmen á pendre un bany.
Hi pujat á la Central,
perque ara 'l sol atropella,
y al arribá á la mar vella,
'm fico á casa en Vidal.
Despres d'esperá un moment,
despullantme y tot alló...
patatum, un cabussó
y mar en dins falta jent.
Com que 'l perill no m'amohina.
may aprop de terra 'm quedo,
perqué, noya, 't dich que nedo
lo mateix que una sardina.
D'aquet modo aprofitant
'l tení en aixó tal sort,
m'hi estirat y fent 'l mort
ho anaba tot contemplant.
Tu saps que un any ó dos fá,
que d'entremitx de las rocas
surt alló que 'n diuen mocas,
que á tothom sol pessigá.
Pero abuy, segons 's veu,
hi he tingut tanta fortuna,
que no n'habia ni una
en tot lo derredor meu.
Axís donchs tranquils estabam
sens en res de mal pensá,
y un perqui, un altre per llá,
eram dotse que nadabam.
Yo miraba 'l sol com brilla,
cuand tot plegat sento: ¡xop!
y mirantho, veix que un pop
m'agafa la pantorrilla.
Al sentirme aquella bestia
ab trenta ó cuaranta potas,
totas lletjas y llargotas,
que 'm daba tanta molestia;
m'hi posat á tremolá,
m'ha donat com un mareig,
y al fi agafantme un basqueig
m'hi comensat á enfonsá.
Dol. ¡Si que has tingut mala sort
ab la ditxosa nadada!
Mar. A pesar d'aixó, adorada,
ya veurás com no m'hi mort.
Yo enfonsantme molt y molt
ya pensaba: no hiá mes;
esperém que estiga llest
l'Ictineo den Monturiol.
Cuand un d'aquells que nadaban,
com t'hi dit, abora meu,
fá un cabussó, d'allí 'm treu,
aparta á n'als que miraban,
'm fa penjá cap per vall,
dient cuidado que no caiga,
'm treu del cos tota l'aiga,
y 'm tens á punt de dá un ball. (Ensenyant sa elegancia.)
Dol. Jenerós haurás sigut
ab 'l jove segons crech.
Mar. No: que era un home de jech,
de boca bifia, murrut,
molt alt, bastant petitó,
magre, prim, gruixut y gras,
un xich xato y ab un nas
que de gros cuasi fa po.

(Doloras ha escoltat anantse sorprenent per graus la descripció, fins que al últim fa un moviment de espant y queda aterrada.)

Jo, que so molt jenerós
ab qui 'm salva de un tropell,
li he donat 'l pop á n'ell
perqué se 'l fes ab arrós.
Y per obsequiá milló
á n'al que ha fet tant per mi
l'hi convidat á n'aquí
á veure la professó.
Com favors molt grossos son,
recordat si ve, querida,
que ell sol m'ha salvat la vida.
Dol. (Ap.) ¡¡Valgam sant Nin y sant Non!!!
Mar. ¿Qué tens? (Ab interés veyentla tan trasportada.)
Dol.  Res.... dexeu está....
Mar. T'has posat groga....
Dol.  Es... que ara...
Mar. ¡Dona, si fas una cara
com de escudella ab safrá!
Dol. Deu se perqué m'hi sorprés, (Refentse.)
ab lo que á tú t'ha pasat.
Mar. Sento que t'hagi espantat,
perqué, vamos, ya no es res.
Dol. ¿M'ho dius de veras?
Mar.  Sí, maca,
y fora d'aixó segat (Senyalant 'l turmell de la cama)
de llavons que m'han penjat
cap per vall á la barraca,
'm trobo ben sa y ben bo.
(Veu fora.) ¡Qui compra ginesta!
Mar.  Be;
¿vols carmetlos?
Dol.  Si.
Mar. (Treyentse dos carmetlos de cuarto.) Dons te.
(Dantni un.)

(Tots dos 's posan 'l carmetlo á la boca y 'l llepan d'un modo ridícul, pero no per so apartantse de la naturalitat.)

(Altra veu fora.) ¡Cacauets!
Mar.  ¿Estás milló?
(Altra veu fora.) ¡Qui m'acaba la ginesta!
Dol. Sembla que si. (Responent per forsa y dominada per una altra idea.)
Mar.  Ya m'animas,
perqué crech que no m'estimas
cuand no 'm fas alguna festa.
Dol. Pero saps que ara pensaba
d'aixó, que aquet convidat
's trobaria tancat
si la professó passaba?
(Altra veu fora.) A cuarto y á dos 'ls ventalls,
á cuarto y á dos.
Mar.  Yo 't diré.
Yo ya l'hi esplicat bé
per treurel d'aquets treballs;
per si suchsehís aixó,
se n'anirá á fe una torta,
y entrará per questa porta (Senyalant la dreta.)
que dona á n'al carreró.
Dol. Ya has fet be pensanthi avans.
Mar. Es clá, sino com passaba!
Dol. (Ap.) ¡Ay Deu meu! si no tornaba!!

(En aquet moment se sent la música dels jegants y gran barullo pel foro.)

Mar. Hola! Ya son 'ls jegants. (Vá á mirá pel foro.)
(Dol. s'alsa.) Tothom ya pren puesto bo
y la professó ve luego.
Dol. (Ap.) ¡Yo caich morta si es en Diego!
Mar. Doloras, cáp al balcó.

('L Marqués li ofereix 'l bras, ella l'acepta y sen van pel foro ab l' carmetlo á la boca.)

ESCENA XII.

Juana y luego 'ls senyors Onofre, Arsis, Vicens, Quim y Esteva. Juana surt ab una xocolatera remenant 'l molinet y fá ló que indica 'l diálogo


Jua. Aboquem 'l xocolata.
(La posa á sinch xicras.) Ya la tenim abocada.
Ara aquí una cullerada
y anem arreglant l'horxata.

(En aquet moment entrarán los senyors indicats, los cuals cuidará 'l director de que sigan cuatre tipos perfectes de vells, y detrás 'l senyor Onofre, que tancará la porta del foro; antes de ferho dirá cridant á n'als de fora.)

On. Tinguin conta ab 'ls caballs
per las criaturas. (Mirant si ho fan.) Axí.
Ars. ¿Veyam lo que 'ns te de dí?
Vi. (Ap.) ¡Caramba cuants secalls! (Pels de la taula.)
Qui. Que tal, Juana, com vá aixó?
Jua. Per ara molt be, ¿y vosté? (Tot fent la horxata.)
On. Que hi pensat que podem fe
un xich de refresch. (Rient, á n'als senyors.)
Qui. (Fent cumpliments.) ¡Oh!
Es. (Id.) No.
Home, si ho hagues sapigut
no venia. (Per fora se sentan las trampas que 's allunyarán per graus.)
On.  ¿Perqué?
Qui.  Es clá,
si fa cumpliments.
Jua. (Acabant de prepará y anantsen.) Ya está.
Ars. Ves quin arrel li ha vingut!
Vi. Y ¿porqué ha de hacer aixó?
On. ¡Homes, no sigan aixis!...
¡Per un xich de xocolata!
Qui. Pero també veix horxata.
Ars. Y secalls. (Molt amables tots.)
On.  Bah, senyó Arsis,
asentis. (Fentlo assentá per forsa.)
Ars.  ¿Sap qué serà?
que no vindré un altre dia.
On. Home, no, m'agraviaria.
Qui. Dons assentemnos.
On.  ¡Es clá!

S'assentan tots cuatre á taula y 'l senyor Onofre 'ls vá servint un plat ab una xicra de xocolata, un vas d'horxata y secalls á cada hu.

On. Veuen, ara, axi, vostes,
com que refrescan avans,
yo m' trobaré ab mes descans
per las senyoras, despres.
'M podrán di, y es vritat,
que perdem la professó....
Es. Ca, no, per ço no senyó.
Qui. Miri, á la nostra edat,
crech que tots n'habem vist tantas.
Ars. ¡Oh! (Tots prenen 'l xocolata.)
Qui.  Yo ho crech.
Es.  Yo la d'avuy
ya l'hi vista.
On.  Es lluida?
Es.  Huy!
set músicas.
Ars.  Vamos, antas
aquet luxu que ara hiá
no hi era en res.
Qui.  Ya ho pot dí,
y las senyoras quin lluí!
On. ¡Oh! sí, si, fa esgarrifá.
Mirin abuy la Doloras
com que cada any may 'm calla
que vol veure l'ou com balla,
hi hem anat allá á tres horas.
¡Mare de Deu, quin vestit
duya una!
Qui.  ¡La jent es plaga!
Es. Pero com que 'l marit paga...
On. ¡Ah! es clá, 'l pobre marit.
Qui. L'horxata l'haix de deixá.
Ars. Que potsé la troba agra?
Es. Cá! es per ço que te del poagra
On. Home, que prengui la ruá.
Ars. ¿Pero sab que á la botiga
hi há una? (Exageran tots.)
On.  Ah! aquella noya.
Ars. ¡Que es guapa!
Qui.  ¡Y sense tramoya!
Es. ¡Si que ho es!
On.  Es una amiga
de la meba.
Ars. So vellot,
y encara... encara... (Sonrient y ab malicia.)
On. (Rient tots menos D. Vicens.) ¡Axís!
mira, mira 'l senyó Arsis.
Qui. ¡Ah! ¡grandíssim!
Es. (Fentli tots guinyos y rient.) ¡Traidorot!
On. Home! y 'l senyor Vicenta
no hi diu res ab tot aixó?
Ars. ¡Oh! cuand menja, no senyó,
'l que distreu l'atormenta.
Vi. Mes tonto es el que se mata
per lo que res ha de hacer.
Es muy dolssa la mujer, (Tó sentenciós.)
pero es mas dolssa l'horxata. (Sen beu un vas.)
Qui. ¡Ay caramba! (Rient molt tots.)
Tot.  Ja! ja! ja!
Es. Sempre en te una per dí.
Ars. Y per ço parlant axí,
mitx castellá y català.
Qui. Per habé estat militar
li agradan molt poch las mossas.
On. ¡Oh! y ni morenas ni rossas.
Vi. Contestaré al acabar. (Se sent suroll al fondo.)
Qui. Qué es axó?
On.  Re, res, segueixin.
ya vaix á veure lo que es.

 (Sent vá pel foro y torna á tancá.)

ESCENA XIII.

Dits menos 'l Sr. Onofre.
Juana entrará á son temps.


Qui. Be; ya ho veuen ¡quins papés!
(Baix aixis que se n'anat 'l senyó Onofre.)
Es. ¡Y que la jent no ho conexin!
Ars. ¡Oh! yo, miri, hi he vingut
per acompanyá la dona,
que sinó....
Qui.  Ves qui m'abona
l'aná al café que hi perdut.
Es. Vaja, es no tenir vergonya
fernos entrá á refrescá,
y ves lo que 'ns gosa á dá!
Ars. Ca, si es un Tio Carronya.
Qui. ¿Sab lo que es? un vanitós.
Es. ¡Be prou que se li coneix!
Ars. ¡Está mes tip d'ell mateix!
Qui. Vejin si es ben fastigós,
que tant sols perqué noble es,
pren per jendra á un marqués
que no te ni un vint y dos.
Ars. Ja! ja! ja! (Rient.)
Qui.  Diguimho á mí;
'l marqués de la Garrofa.
Es. No 'n conech d'altre.
Qui.  Un estrofa
que está arruinat.
Ars.  Es axi;
ell no mes per figurá
faria cualsevol cosa;
¿que vá que ara ab D.ª Rosa
ya está fent 'l granda allá?
Qui. ¡Oh! y aixó d'aquet convit
que ara 'ns ha dat á nosaltres,
ó fà perqué á tots 'ls altres
anem á di que s'ha lluit.

Juana ha surtit á treure una cosa del armari, y al passá y sentí aquesta conversació s'atura un moment.

Es. Que faria si estés be.
Jua. Després que un s'ha escarressat (Ab ràbia).
al últim es criticat;
betaquí aixó lo que te. (Sen va sens que ningú la repari.)
Qui. Com quo ve á n'allí al café
á mirá jugá á billar
ab nosaltres....
Es.  Vindrá tart
perqué li diguem: molt be.
Ars. ¿Anem un xich cap á fora?
Qui. Anem.
Es.  Vicente! (Cridantlo.)

Don Vicente ha estat sempre prenent xocolate, menjant secalls y bebent horxatas sense distreurers per re.

Vi.  No,
déjenme acabar aixó.
Es. Home, si ho pren ya fá una hora.
Ars. ¡No mes pensa que en menjá!
Vi. Vamos, vamos, ya estich listo.
(Beu 'l últim got d'horxata.)
Qui. Axí home, ¡batua-listo!
Vi. Pues vámonos cap allá.
Ars. Ah! ya veuran que pendré
(Fentho.) uns cuants secallets pe 'l noy.
Qui. Y yo per la neta. (Tots 'n prenen molts y se 'ls fican

á la butxaca de la levita.)

Es.  ¡Oy!
¡que contents als nets faré!
Vi. No, pues yo menos no soy.


ESCENA XIV.

Dits y Doloras

Com que ls senyors s'estaban ficantse secalls á la butxaca y Doloras obra de repent, ells quedan sorpresos; s'estant tots ab las mans derrera plenas de secalls, fins que surtint la seguent conversa, dissimulant y del modo que poden se 'ls fican tots en la butxaca de detrás. Doloras apareix tota plena de ginesta de la professó, com tots 'ls que surtan d'aquí endevant

Dol. Deu los guart.
Ars.  Que Deu la guart.
Vi. ¿Com está la professó?
Dol. Encara passa.
Es.  Milló.
Dol. Si no cuitan farán tart.
Ars. ¿Eh que 'n Nofra te una noya
mes maca que las pesetas? (Als senyors)
Dol. Vamos, no signin burletas.
Es. Sí que te una bona joya.
Vi. (Ap.) ¡Yo no se lo que me pasa!
Dol. (Ap.) Fem un xiquet la distreta. (Per la pena que li fá veure 'ls treballs que tenen per desarse 'ls secalls)
Qui. La vritat, es molt guapeta.
Ars. Donchs yo dich que es molt guapassa.
(En aquet moment han acabat de colocá 'ls secalls y comensan á enrahoná ab las mans libres.)
Si ella vol se mica franca
creurá lo que diré yo
y es que te un cos mes bufó
que un canti de Vilafranca.
Dol. Senyó Arsis, aquestas cosas (Ab mal humor.)
que m'ha dit ara tot just,
cregui que 'm donan tant gust
com si 'm gratés am gatosas.
Vi. (Ap.) ¡Vaya un chasco!
Qui. (Ap.) ¡L'ha clavat!
Ars. Donchs, Doloras, dissimuli.
Dol. No hiá de que. (Sech.)
Ars.  Y calculi
que per broma tot ha estat.
Dol. Be; parlem d'un altra cosa.
¿Han refrescat?
Qui.  Y de gust...
acabem ara tot just.
¡Quina horxata mes hermosa!
Es. Ya li dich yo que s'han lluit.
Ars. Ah, sí, si, fa poch que ho deyam,
ho mirabam y no ho creyam.
Dol. Aixó no; un refresch petit.
Qui. ¡Com petit! cá, no senyora;
ha estat tant bo com pot se.
Vi. ¡Magnífico!
Es.  Si, molt be,
y tot servit que enamora. (Música fora.)
Vi. Esto es bueno. (Per la música.)
Ars.  Home y tal,
sí que tocan bastant be.
Es. Es del Fausto.
Dol.  Deurá se (La música 's vá allunyant.)
'l pendó del general.
Ars. Veyam donchs! Hasta mes veure.
Es. Pasiobé.
Qui.  Estiga boneta.
Vi. Servidor. (Sen van tots saludant.)
Dol. (Ap. respirant.) Al li estich quieta.
¡Pateixo 'l que no 's pot creure!


ESCENA XV.

Doloras



  ¡Mare de Deu! No estich prou amohinada
ab lo que ara 'l meu cap umplert barrina,
que 'm ve á dá pena aquesta jent pesada
que vol fe cumpliments y desatina (Pausa.)
(Marcat.) Molt alt y petitó, nas gros y xato,
y diu que porta jech... ¡Aquestas senyas!
Ay si fos ell, Deu meu! ¡Quin arrebato!
¡Es capas d'arrancarse hasta las grenyas!


ESCENA XVI.

Doloras, Marqués y Diego

Doloras ha quedat molt abatuda assentada, y entra Diego que anirá de pinxo y durá la gorra á la má acompanyat del Marqués.

Mar. Aquí 't presento 'l que t'hi dit á llavoras
que m'ha saivat abuy á la mar vella.
Die. M'alegro de... (Reconexentla.) ¡¡Sant Pau!! (Retrocedint y ap.)
Dol. Reconexentlo y retrocedint ab un crit terrible ap.)
 ¡Ell!! ell! Doloras!!
Mar. (Ap. observantlos.)
¡Crech que me l'han frejida y sense paella.

(Aqui lo cuadro dura un moment. Diego queda á la dreta horrorisat. Doloras á la esquerra del mateix modo y l' Marqués contemptantlos ab los brassos plegats. Al últim 'l Marqués s' adelanta.)

Mar. (A Diego no sabent que dí.)

Si te un recurs per animarla, toquil,
y veurá com li parla ab molt mes aire,
perque abuy... per diná... ha menjat broquil
y segons penso no li ha probat gaire.
(Ironich.) Axis li podrá di que tant m'adora,
que si no 'm veu prop de ella ya está trista.
(Ap. á Dol.) Mentras per tu cumpleixo yo allá fora
cumpleix per mi be ab ell y hasta la vista.

(Sen vá donantlos miradas recelosos y com indicant que ya 'ls vigilará.)

ESCENA XVII.

Diego y Doloras.

Diego vol aná á dirli alguna cosa, pero no pot y diu;

Die. Servirla. (Anantsen.)
Dol.  Si tu vols ¡ay! matam luego

á cops de sabatot ó de pantufla,
pero escoltam avans, si no tens, Diego,
'l cor mes fret que no un jelat de xufla.

Die. ¡Si d'un ranxero sens contá la historia,

(Agafantla per la má y baxantla al proseeni, ab molta entonació dramática y gran sentiment.)
  ya que una dona hasta estimant olvida

t' fujirá 'l meu nom de la memoria?
(Al cor.)—¡Aqui me 'l guardaré tota la vida!—
Aixó, una 'm vá dí, per mi estimada,
pero embrollant com las que mes embrollan!
¿Sen recorda vosté? (Mirantla fixo.)

Dol. (No podent resistí.) ¡Aquesta mirada

m'ha semblat lá de un bé cuand 'l degollan!—

Die. ¿No pensabas, potsé, que yo m'estaba
cuent menjá per la tropa, ab un tal Panxo,
y que era tant lo que per tu ploraba,
que sempre massa clá 'm sortia 'l ranxo?
¿No sabias que estaba 'l teu cor agra
unit ab aquet que ara desesperas,
com s'estant en setrills, l'oli y vinagra
units á dintre d'unas setrilleras?
¿'T pensabas, pot sé, com tothom pensa,
que un cor com una col ó un nap s'estafa,
y s' desprecia com barret que 's llensa,
que á puntadas de peu tothom l'axafa?
¡Respon, respon lo que 'l teu cap pensaba
á las amargas rahons que ara aquí 't dono!
¡Si t'han estimat mes que t'estimaba
responmo aquí també, y t'ho perdono!
Dol. ¡Diego! ¡per mor de Deu ¡Si yo atrevida
d'un altre que no ets tu ya so promesa,
es perquá vaix pensá que a l'altre vida
t'ha n'habias anat á la francesa.
Per ço per nubi á n'al marqués vaix pendra,
creyent que tu erats mort, desesperada,
y que fret, erats un pilot de sendra
que ni servia per passá bugada.
Pero es fals que l'amor que yo 't tenia
'm passés com l' peix, que luego 's passa,
que negra 'l cor duent dol de nit y dia
sempre semblaba un barret vell ab glassa.
Die. Betaquí lo que sou! la gran postura
de dirme si plorabas ó si reyas,
y no podrás respondre, si t'apura,
perque mort y no viu á n' á mi 'm creyas.
Dol. Perque ya 'm vaix pensá que 't moririas
habenti á n'alli dalt tants atropellos;
y després, perqué tu no m'escribias?
Die. ¡Perqué no vo vaix tení cuartos per sellos!
Dol. ¿Y cuand fa que ets aquí?
Die.  Ya una semana.
Dol. ¿Y fins avuy no m'has vingut á veure?
Die. Com vaix aná al carré de la Avellana
y no hos hi vaix trobá, morts os vaix creure.
Dol. Perqué no preguntabas per nosaltrus?
Die. Vaix aná á la taberna y l'herbolari,
y no 'm van sabé di res de vosaltrus.
Dol. ¡Deu meu! cuand tot ha de vení al contrari!
Nosaltrus aqui 'ns vam mudá de casa
perqué á n'allí 'l llogué 'ns va puja l'amo.
Die. ¿Donchs perqué 'l taberné?...
Dol.  Es que 's un tros d'asa,
y si ell te culpa, yo la rahó reclamo.
T'estimo, Diego, si, 't dich que t'estimo
com antes, fins al cel!
Die.  Pero á la bossa
tu has pensat: no hi toquem. (Ironich.)
Dol.  Ya 'm desanimo
cuand veix que 'm consideras ambiciosa.
Die. Debias pensá: be, en Diego es pobra,
y aquet marqués y rich.
Dol.  Ay no, Diego,
ab aixó sí que jens de rahó no 't sobra:
no te ni un xavo per fe cantá un cego!
No mes m'hi caso perque ho vol 'l para
y per no haberme de quedá soltera,
pero digam que tu 'm voldrás encara
y veurás com 'l deixo.
Die.  ¡Trapassera!
Si 't pensas que 'l meu cor 's pren y 's dexa,
no has conegut may be al fill d'en Badia,
perque ara hasta hi malehit si 't vaix conexa,
anant á du á ton pare 'ls ous del dia!
Dol. Al menos creu, cuand ab un altra estiguis,
que aquí sempre anyorante per tu 'm moro,
y cuand ab ella fent caricias riguis, (Gran sentiment)
pensa que aquí desesperada ploro.
Axis per mi 'l teu cor, mes que t'amoli,<br/dexará aná un suspir com flo que brota.

(En aquet moment surt Juana ab un canti d'oli, per la porta de la cuyna, é interrumpintla diu.)

Jua. Doloras, m'has de da cuartos per oli
que ni als satrills ni an lloch n'hia una gota.

Diego ensimismat ab lo que deya Doloras no repara en Juana. Doloras de mal humor per veurers interrumpuda treu tres pesetas de la butxaca y las hi dona. Juana las pren y sen va mirant de regull á Diegu.)

Jua. (Ap.) Qui deu sé aquet ximplet! (Sen vá.)

(Diego vol dir alguna cosa á Doloras, pero al últim 's determina á dexarho corre, y diu.)

Die. (Anantsen y saludant.) Estiga bona!
Dol. (Ap.) Y m' pot despreciá! ¡Verje del Carme!
es 'l castich mes gros que Deu 'm dona,
que axi ab un pam de nas puga dexarme.


ESCENA XVIII.

Dits y 'l Marqués

que tota aquesta escena haurá mirat de tant en tant espiant per la porta del fondo

Mar. Vesten d'aqui, Doloras.
Dol.  Qué?
Mar.  Y luego!
Dol. (Ap.) Está mes tieso que un cigarro habano,
(Alt.) Pero perqué, marqués?
Mar. (Ab veu de tró.) Perque t'ho mano.
'  (Doloras s' en vá aturdida.)


ESCENA XIX.

Diego y 'l Marqués



Mar. (Ironich.) ¿Vol di de que tractaba 'l senyó Diego?
Die. Cosas de poch interés.
Mar. Es que se lo que aqui han dit.
Die. Donchs si es cert quo ho ha sentit,
¿perqué ho pregunta, Marqués?
Mar. Es vritat y te rahó
que es inútil la pregunta.
¿Teniu res que tinga punta?
Die. A casa crech que hiá un punxó.
Mar. ¡Resposta mes burrical!
Die. (Ap.) Ya insulta y tot just comensa.
Mar. ¡Vuy di una espasa!
Die.  ¿Que 's pensa
qu' hi estat municipal?
¿Que haix de fe yo de una espasa
si per res la faix serví?
Mar. Donchs yo tinch un espasí.
Die. Perque vosté es un tros d'asa.
Mar. Parlim un xich mes cortés,
perqué en insultant, m'altero,
y 'm poso... com un sombrero
que 'l respallan al revés.
Aquí s'ha de acabá aixó
perqué aixó no pot durá.
Die. Yo.....
Mar. (Interrumpint.) ¡Tinch ganas de matá!
Die. Donchs vagi al escurxadó
Mar. ¡¡No sent que ara m'ha insultat!!!
Die. Home, be ho he sentit prou.
Mar. ¡Es que yo no so cap bou!
Die. Perqué encara no es casat.
Mar. Donchs bueno; acabem de un cop,
ya que hem de parlá tant clá.
Ab vusté 'm vuy desafiá
y vuy rebre ó doná drop.
(Ab goig.) ¡Ya veix brut l'espasí recta
de la sanch ab que 's dessangra!
Die. Donchs home, embrutil ab mangra
y fará 'l mateix efecta.
Mar. En habent probat 'l tast
no crech que respongui aixó,
morirá com un capó
enfilat per posá á l'ast.
Die. Pero si está tant furiós
y encara no se perqué,
¿de qué s'enfada?
Mar.  ¿De qué?
De que ella hos estima á vos:
de que un plor hi vist aquí
que 'l sentirlo m'halagaba
de que la ingrata ploraba
y no ploraba per mí.
(Exaltante per graus.) De que 'l seu amor m'exalta
estimantla me que 'l mon,
pues no tinch ni un napoleon
y 'm quedo pobre si 'm falta.
De que en mitx d'aquet horror
que abuy m'ha mort la esperansa,
no se trobá una venjansa
tant gran com 'l meu amor.
De que hos tira algun traidó
entre dos ánimas juntas,
com un bólit de dos puntas
que ha caigut entre ella y yo!
Die. Dissimuli que li noti. (Habentlo mirat fixo fins ara.)
¿Despres de nadá, ha dinat?
Mar. Sí.
Die.  Per ço que hi reparat
que du un xich d'ou al bigoti.

Diego li ensenya ahont; 'l marqués, treyent un mucadó s'axuga y diu.

Mar. Bueno; veji que respon
á tot aixó que li he dit?
Die. Home, que no ho hi sentit
perque 'm feya vení son.
Mar. Pero sabrá, ben segú,
que ella á n'aquí m'ha faltat.
Die. Donchs vosté s'ha equivocat;
may ha faltat á ningú.
Despres que hi estat per ella
deu anys fent ranxo á la Habana,
no vuy sentí aqui un pabana
que 'l seu honor atropella.
Mar. Home, axis, gracias á Deu
que hos hi pogut tocá 'l viu.
¿'S desafia, ó qué diu?
Die. Que 's fassi ya que ho voleu.
Mar. ¿Hora?
Die.  Despres de brená.
Mar. ¿Siti?
Die.  La pescatería.
Mar. ¿Armas?
Die.  Las que yo aprenia.
Mar. ¿Tirá 'l sabatot?
Die.  Es clá.
Ya hos hi dit venint aquí
que es la única arma que sé.
Mar. Home, yo la se també;
pero la jent qué han de dí?
Die. Yo aquí só 'l desafiat
y puch triá arma.
Mar.  Corrent;
pero triemla mes decent!
Die. Axi ho tinch determinat.
Mar. Bueno, no hiá re que dí.
¿A mort?
Die.  A mort, si voleu.
Mar. Espero que allí dureu
vos 'l vostre pergamí.
Perqué com noble yo so,
al posarnos á combatre,
may ab vos 'm podria batre,
si no sou noble com yo.
Die. Ya vos hi dit que sí qu'ho era
y hos duré 'ls papés per proba.
Mar. ¡Ha de se una lutxa nova
que assombri á la Europa entera!
Die. Bueno donchs; d'aquí mitxa hora.
Mar. Dels sabatots m'encarrego.
Adeu siau. (Encaxant.)
Die.  Donchs hasta luego.
Mar. Hos esperaré aquí fora.


ESCENA XX.

Diego y 'l Sr. Onofre.



On. ¿Ahont diantre es aquet xicot? (Trastornat.)
Die. Senyó Onofre, vosté aquí?
On. ¡Ahont has anat á vení (Furiós.)
que m'ho desbaratas tot!!
La noya aquí dins cridant
que 's vol casá ab tu y fora,
y 'l marqués allí que plora
desesperat y rabiant.
Die. Y ab tot aixó, ¿quí es que peca,
sino vosté?
On.  ¡Ah tabal!
ya 't dich yo que has fet mes mal
que no fa la pedra seca.
Yo deya: haurem tingut sort
que haurá mort del vomit negra.
Die. Y 'm torna á veura aquí alegra.
On. ¡Es cla, mala herba may mort!
Ah! si t'hagués conegut
no entrabas abuy á casa.
Die. Donchs home, perque es tant asa!
On. Sí, que aixó yo m'ho hi perdut;
pero si estás tant cambiat,
¿qui t'habia de coneixa?
Die. Sí home, si encara engreixa
l'aná allí d'alt de soldat.
On. Acabem d'una vegada,
ara que no 'ns sent ningú,
la noya 's vol casá ab tú
y aixó á n'á mi no m'agrada.
Per ço qu'ho arreglem espero,
perqué la que es ya promesa
per ser molt abiat marquesa,
no la vuy dá á un ranxero.
Die. ¡Sí! Marquesa! ¿y de quin poble?
On. Marquesa de la Garrofa. (Ab énfasis.)
Die. Vaya quin nom mes estrofa.
On. Pero al menos será noble.
Yo ya 'ls donaré uns cuants mils
y plegaré la botiga;
no vuy ya que mes 's diga
que veném betas y fils.
Die. Sempre 'l volé se de tó
ha sigut la seba flaca.
¡Home, primé es la butxaca!
On. Donchs per mi primé es aixó.
Com de dinés ya 'n tinch prou,
lo que yo vuy ara es lluí,
ab aixó, responme aquí.
Die. Donchs diguim que hiá de nou?
On. ¿Cuand vols per dexarho corra?
Die. ¡Home, yo la estimo molt! (Sorpres.)
y aixó de dí un cuan vol. (Gratantse el clatell.)
On. ¿Y ara, qué fas ab la gorra?
Die. Pensaba...
On.  Pénsathi bé;
si tu vols t'hi pots casá,
ya ho sé, pero has de pensá
que yo no hos donaré re.
Die. Sempre hi caurá algun esquitx.
On. ¡Ah!¡no! aixó sí que t'ho juro.
Die. ¿Y vol dí que en un apuro...?
On. ¡Ni un xavo partit pel mitx!
Si ella 'm dona aquet mal rato
de fe aixó, ya cal que plori,
perqué yo, axis que 'm mori
tot ho deixo al Patronato.
Com que ara ya te trenta anys,
ella es duenya, re hi puch fe,
pero 't dich que hos miraré
tot lo mateix que uns estranys.
Ara si tu has fet fortuna
y has guanyat allí pesetas...
Die. ¡Prou, si senyó, totas dretas! (Burlantsen.)
On. ¿Y n'has portat moltas?
Die.  Ni una.
Cuand vaix veure que vosté
no 'm volia da la noya,
vaix di: ab alguna tramoya
allí dalt m'enriquiré.
Un cop tingui vint mil lliuras,
no necesito á son para,
y 'm caso ab la noya, encara
que ell no 'ns dongui res per viura.
Pero ab nou anys qu'hi estat,
matantme sempre y fent ranxo,
no hi agafat re pel ganxo
y torno pobre y pelat.
On. Si que amigo 't van trompá.
Die. ¡Cuand un home no te sort!
On. (Ap.) ¡Axí tu t'hi haguessis mort!
(Alt.) Veyemho donchs d'arreglá.
Die. La vritat, no sé que fe. (Lutxant.)
On. Mira yo que tinch pensat,
ara ho hi determinat
y á veure si 't sembla be.
A n'an Brusi, 'l dematí,
hi vist, que 'l gobern ho mana,
que á du soldats á l'Habana
marxa la Curra, d'aquí.
Si tu 't reenganxas y hi vas
trayentme á n'á mi d'apuros,
't donaré sinch cents duros (Asombro de Diego.)
y nos parli mes del cas.(Pausa.)
Die. Home, no 'm sembla jens mal.
On. Es per surtí del tropell,
perqué ya veus, vatuanell,
que es arrancarme un caxal.
Die. ¡Ah, quin sacrifici faix! (Plorant cuasi.)
Es cert que la estimo molt;
pero ya que vosté ho vol
dongui 'ls cuartos y men vaix! (Para la má.)
On. ¡Ca, noy! á mi no m'agafas.
Die. ¿Perqué?
On.  ¡Ets massa espatutxí!
Die. Be, pero home, qué vol dí?
On. Vui di que á mi no m'estafas.
Al carré de sant Francesch
allistan, veshi abiat,
portam 'l certificat
y bitllo y bitllo 'ls dinés.
Die. 'M dará aixó un sentiment
que potsé hasta 'm matará.
On. Y be home, prens la ruá
y l'endemá ya no 's sent.
Die. Donchs me n'hi vaix de seguida.
On. Es lo milló que pots fe.
Die. (Ap.) Axí al menos ya tindré
un raconet per la vida.
(Alt.) Pero aixó ha de se un secret.
On. Home, quedará entre 'ls dos.
Farem veure que furiós
no me per rabia ho has fet.
¡Vaja home, fora posturas! (Veyentlo encantat.)
Die. (Ap.) Val mes aquet sacrifici,
que aná després á l'hospici
la dona, yo y las criatiras. (Se'n vá correns.)


ESCENA XXI.

Onofre. luego Juana.



On. ¡Tant mateix dá sínch cents duros!...
cuasi son curanta doblas
¡Pero bal aixís serem noblas,
y surto d'un cop d'apuros.

Surt Juana y vá buscant per sota cadiras, taulas y armaris.

On. ¿Qué buscas?
Jua.  Una sabatots
que 'l senyó marqués demana.
On. ¿Perqué?
Jua.  Oh! (Indicant que ho ignora.)
On.  Deu meu, que 'ts tana!
No saps ahont 'ls tinch tots?
Jua. ¿Ahont?
On.  A sota l'armari (Anantlos á buscá ell de sota l'armari.)
¿Qué tal l'horxata?
Jua.  Molt dolsa.
On. Dónali aquestos de simolsa.

Li dona uns sabatots d'aquestos d'hivern grossos de simolsa, antichs.

' ¿Dolsa m'has dit ó al contrari?
Jua. No, no, está á molt bon punt.
On. Donchs ya está be l'horxata,
ves á abocá 'l xocolata
y ho repartirem tot junt.
Jua. Esperém que hagi acabat
de primé la professó.
On. ¡Ah! be, bueno, tens rahó.
Jua. D'aquí un rato haurá passat.
On. ¿Pero no saps 'l marqués
perqué vol aixó? (Pels sabatots.)
Jua.  No ho sé.
On. (Ap.) Aquell ull de poll que te
que avuy li deu fiblá mes.
(Alt.) Mira, si 's treu las botinas
aconduéxlashi per qui,
que no 's perdin. (Juana sen vá.) Ho sens?
Jua.  si. (Desapareix.)
On. ¡Veyám s'hi haurá mes bronquinas!


ESCENA XXII.

Sr. Onofre y Doloras

que surt trista y abatuda, s'assenta á la cadira d'aprop la taula.

On. ¿Com te trobas?
Dol.  ¡Ay! molt mal.
Y vosté ¿ha parlat ab ell?
On. ¡Oh! hi hagut aquí un tropell!
Dol. ¿M' ho diu de veras?
On.  Formal.
Diu que no 's vol casá ab tú,
y de cap de las maneras. (Doloras plora.)
¡Dona! perqué 't desesperas?
Si no tinguessis ningú,
ho comprench, pero tenint
'l marqués que encara 't vol,
passant 'l temps, 'l consol
veurás com 't va venint.
Dol. ¡Ni casada ni promesa, (Desconsolada.)
yo may 'l podré olvidá!
On. Ya veurás com ab la rúa
yo 't treuré aquesta tristesa.
Un metje que conexia,
ya saps qui es, 'l doctó Armet,
ya ho deya: 'l ventrell poch net,
sol doná melancolía. (Música fora.)


ESCENA XXIII.

Dits y Juana.



On. ¿Qué 's aixó?
Jua. (Surtint asorada.) La professó
que ya acaba de passá.
On. Si? donchs men vaix cap allá;
anem, Doloras.
Dol.  ¿Yo? no!
On. ¡Dona, no siguis estranya!
¿qué pensaran las senyoras?
Dol. ¡Si no puch!
On. (Serio.) Vaja, Doloras.
Dol. 'Ls pot di que tinch migranya.
Jua. Be, si no 's troba com cal...
On. ¡Deu meu, y quin entremés! (Molt cremat.)
Aquí aixó, á fora 'l refresch,
¡tinch un cap com un tabal! (Sen vá.)


ESCENA XXIV.

Doloras y Juana.



Jua. ¡Ay Doloras!
Dol.  ¿Qué t'agafa?
Jua. ¡Mare de Deu quin trastorn!
Dol. Dona, esplicat de seguida.
Jua. ¡Dexam passá 'l tremolo!
Betaquí que estaba á fora
mirant 'l pendó d'uns noys,
cuant 'l marqués 'm diu: Juana,
ves, y porta uns sabatots:—
'ls hi duch, ell, ab gran calma
'ls tapa ab un mocadó.
se 'ls posa sota l'axella,
y á un d'allí crida: Alon.
Tots dos enfadats sen'naban
per la part del carreró,
cuand en Juanet 'ls atura
y se sent un crit molt gros
—¡Tú ets en Juanet! ¡Tú en Diego!
¡Valgam San Nin y San Non!
¡quins crits! ¡quinas abrassadas!
¡y quins jemechs, y quins plors!
¡Semblaba que d'alegria
tots dos 's tornessin boigs!
¿Y sabs qui era? ¡Era en Diego!
¡El fill den Badía!
Dol. (Ab amargura.) Prou;
ves si ho sé, que no fa gaire
que á n'aqui hi he parlat yo.
Jua. Que potsé era aquell qu'hi habia
cuand he vingut no fa molt?
Dol. 'L mateix.
Jua.  ¡Reyna santíssima!
¡y com s'ha fet un hombron!
¡¡Pero y ara d'hont rediable
ha surtit aquet xicot!!!
Dol. Déxau corre y digas, digas
com ha acabat tot aixó.
Jua. Tant forta ha estat la abrassada
que allá s'han donat tots dos,
que 'n Juanet al pobre Diego,
cuasi l'ha enmascarat tot;
'ls pantalons que portaba,
la camisa, aquell jech nou,
tot li ha dexat una llástima,
de polssina de carbó.
Després d'aixó mes serens
y parlant en Diego sol
ha dit: — Juanet, ara anem
á matants ab 'l senyó.
Dol. ¿Qué dius ara?
Jua.  —Si yo 'm moro,
't dexo tres napoleons,
uns calsotets y una armilla
que trobarás al Falcó.
Pero antes de despedirnos
vuy que 'm fassis 'l favor
de portá aquí á la Doloras
lo que ara 't donaré yo.—
Dol. ¡Reyna del cel!
Jua.  —De seguida,—
li ha contestat 'l xicot
y s'ha n'anat depressa
per la part del carreró.
Dol. ¿Y tú perqué no cridabas?
Jua. No hi pogut ni poch ni molt
perqué hi quedat esglayada.
Dol. ¡Mare de Deu! quin trastorn.
Jua. Despres un de la botiga,
que diu que ha sentit las rahons,
m'ha dit que van á matarse
dantse cops de sabatot.
Dol. Betaquí perqué 'ls volia.
Jua. ¡Mira 'l grandissim traidó!
Yo que habia pensat que era
que com te aquell ull de poll,
posantsels, volia veure,
ab descans, la professó.
Dol. ¡Si puguessim destorbarho!
Jua. Uy, uy, ya qui sap hont son.
Yo ho hauria dit á ton pare;
pero si 's posa furiós,
allí espanta las senyoras
y arma un grapat de soroll;
mes m'hi estimat esperarme
y contartho á n'á tu tot. (Entra Juanet.)
Dol. ¿No es en Juanet? (Ab alegria.)
Jua.  Sí.
Dol.  Donchs vesten
y deixem está ab ell sol.
Jua. (Ap.) ¡Mare de Deu y quin dia!
yo tinch un cap com un bou. (Sen vá.)


ESCENA XXV.

Doloras y Juanet (Mudat, pero ab la cara negre.)



Jnt. Vinch á dú, de part d'en Diego,
aquesta carta y aixó. (Dantli una capsa de cartó.)
Dol. ¿Y no t'ha dit res?
Jnt.  Nó.
Dol. (Ap. ab desesperació.) ¡No!
Jnt. Sino que aquí ho portés luego.

—Anda— ha dit — aixó lacrat
á la Doloras á du—
—¿M' ha de contestá ningú?
—No, que ya está contestat.—
Axís es que obehint com puch,
ab en pobre Diego, 'm lluexo,
perqué la veix, la conexo,
li dich, li dono, y ab such.

Com volent di: y abur, saludant y jirantse per anarsen.

Dol. Escolta: si algú un mal pas

fes á n' an Diego algun dia,
tu Juanet.... (Aquet diálogo sech.)

Jnt.  'L mataria!
Dol. Y com?
Jnt.  ¡A cops de cabàs!
Dol. Donchs yo l' hi enganyat en gran

y li he dat sent desdenyosa,
una carbassa mes grossa
que 'l globo de musiu Arban.
Matam ya que n' ets capás
y venjantlo 'm moriré.

Jnt. Á vusté no li puch fé

cap mal ab 'l meu cabás.
Si á n' aquí, fent l' embustero,
vá olvidá á n' en Diego pronta.
al infern, per darni conta,
trobará en Pera Butero.
Yo so molt net de clatell
y lo que ell vol, ya coneixo,
si ell aborreix, aborreixo,
y estimo lo que vol ell.
No m' ho hauria de maná
per volé probá si mato,
perqué gos de bon olfato
ya 'n te prou ab senyalá.

Dol. Al menos cuand ell conexi

que ha estat massa fiero ab mi,
un favor demano aquí,
digas que no m' aborrexi!
Que may 'ls insults amidi
per castigá aquesta embrolla,
que 'm digui si vol...—cul d' olla!—
pero que may mes m' olvidi.

 (Juanet saluda y sen vá.)

ESCENA XXVI.

Doloras (Obra la carta y llegeix.)



Dol. «A dintre aquesta capsa llargaruda,

»que l' estutx ha sigut d' una xeringa,
»la séba hi trobará, memoria muda
(Obra la capsa, treu la séba y la contempla un rato.)
»d' un carinyo que va no crech que tinga.
»Yo men torno á l'Habana altre vegada,
»á fe ranxo ab sigrons y á menjá cocos;
»si 'm moro (No podent) de resultas de la anada
«diré que 'ls que estimém tots estém locos.»
(Cayent agenollada.) ¡María! Verje de la O!
tu que pel que prega ets bona,
detent 'l barco una estona
perqué allí ab ell mori yo.



ESCENA XXVII.

Doloras, Marqués (Ab un farsell á la má.)



Mar. (Dintre.) ¡Doloras!
Dol. (Alsantse espantada.) ¡Qui? 'L Marqués?

¿que li passa? ¿qué voldrá?

Mar. Doloras, perdona ya (Entrant.)

al que digne de tu no es.

Dol. Pero esplicat.
Mar.  Ya veurás.

Llavons que t' hi tret d' aquí,
s' ha quedat en Diego ab mi
per arreglá tot lo cas.
Ell 's burlaba de tot,
aquí, ab broma y fent 'l gat,
fins que al fi 'ns hem desafiat
á aná á tirá 'l sabatot.
Un cop al punt de la cita
y habent ya quedat axí,
dich yo: —Vinga 'l pergamí
que la noblesa acredita.
Demanaba aquet papé,
perque, sent, com tú saps, noble,
'l batrem ab un del poble
no m' estaria moll be.
—No vuy pas que l' arma 's crusi—
diu ell—que no ho hagi ensenyat—
y 's treu del jech, ben plegat,
un diari molt vell d' en Brusi.
Yo hi pensat: que será aixó!—
ell ho ha conegut molt be,
y m' ha dit:— aquet papé
proba que yo so baró—
Arranquem uns cuants fulls bruts
de durlo al sarró y fregarhi,
y m' ensenya 'l full del diari
que porta 'ls morts y 'ls nascuts.
Ell m' anava dant rahons
cuand diu:— nacidos; axó es,
Hebras seis, varones tres:
yo so un d' aquets barons.—
Cuand aquesta befa 'm sento,
yo ya m' hi surtit de tino,
y encar' que era un desatino
un sabatot li presento.
Allavons ya no hi mirat
si ell per mi era noble ó no;
no mes hi vist un traidó
que fent mofa m' ha insultat.
Axí un cop preparat tot,
yo embesteixo, ell vá á pará
y 'm dona un cop á la má
que 'm fa caure 'l sabatot.
'L cullo, torno á embestí,
torna á la má á buscá guerra,
y 'l sabatot torna á terra
á caure d' un cop aquí. (Al bras.)
Te per ço una ma tant curra,
que ha guanyat cuant ha volgut.
fins que á l' últim m' agegut
y allá m' ha dat una surra.
—Ya veu, ha dit un cop drets,
que aquí ab sabatots 'l guanyo;
pero com yo may enganyo

dexém tots 'ls passos fets.
Aquí som dos que pel cas
á la Doloras volém:
donchs bueno; 'ns he la farém
ara, á parells ó senás.—
M'hi avinch yo, trech dits axis (com qui juga.)
ell demanaba parell,
yo 'n trech dos, en treu cuatre ell
y son parells fentne sis.
—A fe teniu mala estrella—
m' ha dit: primé hos hi pegat
y ara jugant hi guanyat.
¡La desgracia hos atropella!
Pero yo, perqué veyeu
que faix be, si 'm da la gana,
avuy men torno á l'Habana
y os dexo que hos hi caseu.—
Dol. ¡Qué dius!
Mar.  Ves cuantas desgracias
ha evitat, fent aixó ara.
Dol. (Ap.) ¡Deu meu!
Mar.  Torna aixó á ton pare
y digas que tantas gracias.

(Desembolica 'ls sabatots del farsellet y 'ls dona á Doloras que 'ls dexa á terra, sola la taula.)

Dol. Pero ell no ha dit res de mí?
Mar. Yo li he fet prometra allá,
que luego, antes de marxá
's vindria á despedí.
Dol. ¡Oh! aixó que ara tu has fet
(Ab goig) hasta 'm fa olvidá la surra!
Mar. Sen va ab la fragata Curra
que marxa de aquí á las set.
Dol. Ya t' estimo sols per ço.
Mar. ¿Vols dí que m' estimarás?
Dol. 'Ns casarém cuand voldrás....'
(Ap.) ¡que no 'm quedés per llabó!


ESCENA XXVIII.

Dits y 'l Sr. Onofre.


On. ¡Gracias á Deu que son fora!
Mar. ¿Y que tal, han refrescat?
On. Cuasi tot s' ho han acabat;

¡quina jent mes menjadora!

Mar. Aixó pert 'l que convida.
On. Pero també abuy m' hi lluit.
Mar. Y la professó?
On.  Psit... Psit...

pero aixó sí, ha sigut lluida (Danthi importancia)

Dol. (Ap. al marq.) No diguis res d' aixó al para.
Mar. (Ap. á Dol.) No tingas po, no dich res.
On. (Ap.) ¡Yo ya tinch aquí 'ls dinés,

y aquell ximplet no ve encara!

Mar. Mar.
On. ¿El qué?
Mar.  Que si está d' humor

s' adelanti 'l casament.

On. Cuand vosté valgui pot essa.
Mar. (A Dol) Donchs 'l dia que volias.
On. (Ap.) ¡Quina sort! d' aquí vuit dias

tindré una filla marquesa!

Dol. (Al mar.) ¿Pero no habias dit tu

que en Diego vindria?

Mar.  Sí.
Dol. ¿Y donchs?... (Diego entra.)
Mar. Ya 'l tenim aquí.
Dol. (Ap.) ¡Qué groch! potsé está en dejú!


ESCENA ULTIMA.

Dits, Diego y luego Juanet.

Diego entra vestit ab brusa y calsas de bions, com aquets soldats que van á América, y ab motxilla y la gorra de cuartel á la má.

Die. Doloras, prop de surti (Tot aixó solemne.)

per uns climas molt distants,
hi vulgut venir avans
per podernos despedí.

Dol. ¿Y com 't podrás distreure

de que yo t' hi dat la bola?

Die. Fent 'l ranxo y fent tabola

s' olvida 'l que no 's pot creure.

Jnt. (Entrant.) Diego, ya issan.
Dol. (Ap.) ¡Ah!
Die. (Encaxant ab Doloras despres de lutxá.) ¡Adéu!

Doloras queda plorant. Diego sen vá cap al senyó Onofre; encaixa y li diu baix:

Die. ¿Y 'ls cuartos?
On. (Dantli un cartutxo.) Te. (Diego pren 'l plech que 'l senyó Onofre l' haurá tret de la butxaca, y se 'l fica á la seva sens que cap dels actors sen adoni, pero 'l públich deurá veureu molt marcat.)
Die.  ¡Estiga bó! (Dexa al Sr. Onofre; encaxa ab 'l marqués.) Servirlo, marqués.
Dol. (Plorant fort.) ¡Oh! ¡oh!
Mar. Veyám donchs si 'ns escriureu.

(Diego, despres d' haber dat una mirada de amor inmens á Doloras, fá un esfors per arrancarse d' allá, y sen vá seguit de Juanet. Pausa.)

Mar. (Ap. pensant.) Ara penso que á las sis

ya haix de se á cal saladó.

On. (Ap. observant á Dol.) La ruá li curará aixó.

(En aquet moment se sent una canonada com d' un barco que marxa y Doloras cau agenollada, esclamant ab un crit que li suri de l' ánima.)

Dol. ¡Deu meu! ¡que siga felís!
PROU.

 Aquesta pessa, com totas las de la colecció Singlots Poétichs, son propietat del autor, 'l cual perseguirá devant la lley al que la reimprimexi ó representi, en teatros, societats particulars, etc., etc., sens lo seu permís, per lo cual deuran entendrers ab 'l editor Lopes Bernagossi, carré Ample, núm. 26, y Rambla del Mitx. núm. 20.


Barcelona: Imp. de N. Ramirez, Pasaje de Escudillers, 1.—1864