Óssa Menor/Novel·la

                         I

Tenia tant que era pubilla,
però el seu esguard era més bell.
Tenia tant que cada dia
la pretenia un nou hereu:
Tenia tant
                  que fins tenia
l'amor meu.

Oh, l'amor meu no es partia
i ara el colpia un nou agrat!
Era més pres si més fugia—
qui sap el cor quant pot donar:
No hi ha sentit com la follia
d'estimar.

Tal com el nàuxer qui es desvia
perquè ha perdut l'estoig dels vents
i és a una estrella que es confia
—més a la sort que no a la ment—
així era jo vora l'amiga
de turment.

I ara el meu plant com mai seria
si un altre amor no el pren encar;
i d'aquest plant es captenia
com cap hereu mai no ho dirà;
érem tots dos dintre la via
del pecar.

                         II

Que m'enamora una fadrina,
des del cabell fins al turmell,
i en cada pas, perquè és altiva,
i duu a la sina dos estels.
I al joc d'amor tota s'afina
que s'hi perd.

Que m'enamora quan és dóna
sabent que en joc tot ho perdrà;
un vers i un bes ja l'eixamora,
però una abraçada més que mai.
D'haver dit sí
                       que m'enamora
son esglai.

                         III

Santa Madrona de la Guarda:
com són al Port vostres vaixells,
guardeu l'afany de ma estimada
i el meu voler, que s'hi deleix.
Si ens separava l'un de l'altre,
no ens deixeu.

Tota la terra de Provença
sabrà son plor
                         i el meu dolor:
Santa Madona de Marsella
cada vaixell s'enduu mon cor.
Si l'atrapeu
                    feu cor d'Ella
ma presó.

Lladre d'amor, quin dol prenia
que ara el desterro em fa tant mal:
era poncella, era pubilla,
era fadrina sense igual.
Lladre d'amor
                       tota ma vida
se n'hi va.