ARMJR I - 1896 (1a ed.)/En Pere de sa butza
Axò era un pollastrellot que havía nom Pere.
Un dia sa mare li diu:
—Vesme á comprar carn sense ossos. Vataquí un sou. No'n vulgas donar més.
En Pere s'en va á ca's carnisser.
—Ma mare ha dit que'm doneu carn sense ossos.
—¡Carn sense ossos! diu es carnisser. Una butza no'n té cap.
—¿Y que val? diu en Pere.
—Quatre doblers, diu es carnisser.
—¡Quatre doblers! Ja vos bastará un sou. Ma mare no vol que vos ne don més.
—¿Però no't diuen que no més val quatre doblers?
—Pero, si ma mare no més vol que'n don un sou, ¿que hi puch fer jo?
—¿Que hi pots fer? No esser tan beneyt, diu es carnisser.
A la fi es carnisser pren es sou, y li dona una butza plena, com se suposa.
En Pere l'agafa, y la du á sa mare.
—¡Una butza! diu sa mare, com el veu. ¡Ah tros de banch! ¿Qu'es lo que dus?
—Carn sense ossos, diu ell. Ni cap que no'n té. Paupaula veureu.
——Sa mare, com prou va haver esqueynat, diu:
—No res, tu l'has duyta; tu l'haurás de fer neta. Vestén á mar á ferlahi.
En Pere se'n hi va. Arriba, y frega qui frega, però per defora no més.
Mentres tant, una barca saupá áncores, issá veles, y s'en anava ben atacada mar endins.
En Pere, cansat de fregar, se posa á cridar ab tota sa forsa.
—¡Mariners de la barca, tornau á terra! ¡Mariners de la barca, tornau á terra!
Tant va cridar, qu'es mariners, creentse qu'aquell homo tenía un denou, giran sa proa cap á terra. Quan foren á sa vorera, en Pere, mostrantlos sa butza, digué:
—¿Que es neta, vos pareix?
Los va caure tan tort aquesta sortida, qu'un parey saltan á terra, y li donaren una ablanida, que se pensavan haver fet llarch.
—Ydò ¿que havia de dir? demaná en Pere.
—Deu vos do bon vent, li contestaren.
Se posa sa butza dins sa faldriguera, y ja es partit cap a la vila. Comensa á moure se vent. Troba dos picapedrers qu'enteulavan una casa
nova, y es vent los prenia ses teules. En Pere los afina, y com passava per bais d'ells, los enfloca:
—Deu vos do bon vent!
—¡Bon vent, y si'n feya un poch més, pegaríam abaix! s'esclaman ells; y ja han devallat, y n'hi donaren de galletes més que no'n volgué.
—Ydò ¿qu'havia de dir? demaná.
—Deu vos aferr.
L'homo seguí cap envant, y en troba dos que se barayavan.
—¡Deu vos aferr! los diu per tota escomesa.
—¡Ja estam aferrats demés, y en lloch de departirmos, t'en vens ab aquestes! digueren.
Y ja varen estar desferrats, s'abordan a ell, y xisclet ve xisclet va, fins que se varen haver espassada tota sa rabia que duyen.
—Ydò ¿qu'havia de dir? los demaná.
—Deu vos departesca.
L'homo seguí cap envant, y en troba dos que venían de casarse.
—¡Deu vos departesca! los diu tot remolest.
—¡Ara meteix venim de casarmos, y ja demanes que mos departem! digueren ells.
S'hi afuaren noviy y novia, y n'hi donaren de bescuyt tot lo que va esser bo.
—Ydo ¿qu'havía de dir? demaná tot atzufat.
—Que pogueu estar molts d'anys plegats:
L'homo seguí cap envant, y en troba dos qu'havian romasos sembrats dins un encallador, y un acabava de sortir y aydava à s'altre, però no'l poria treure en vía ninguna.
—¡Que pogueu estar molts d'anys plegats! diu en Pere, com los es devora.
—¿En lloch d'aydarme á treurel, diu es qui era fora, te'n vendrás ab aquestes?
Dexa s'encallat, y pega fúa á n'en Pere; y matalofada ve y matalofada va, ab un poch més l'esbalteix.
—Ydò ¿qu'havia de dir? demana s'atupat.
—Que axí com es sortit un, que surta s'altre.
L'homo seguí cap envant. Troba un tort, y ja li diu:
—¡Axí com es sortit un, que surta s'altre!
—¡Un que'n tench, encara'l me planys! s'esclamá aquell; y ja li ha enteferrada manciula y altre, y n'hi dexá un bon esplet demunt ses costelles.
—Ydò ¿qu'havia de dir? demaná en Pere.
—Deu el vos conserv.
L'homo seguí cap envant, y com entrava dins la vila, en troba un ab un bony com es dos punys sus mitx des front.
—¡Deu el vos conserv! li digué ben rabent.
Li va caure tan avall á n'es bonyarrut, que l'agafá p'es coll, y, si no le hi prenen, l'aufegava.
En Pere, com se va veure llibert, ja no volgué demanar pus: ¿Ydò qu'havia de dir? Se trobava aprop de l'iglesia, y anant de la banda de la banda, axí com pogué, s'hi aficá, per que no li arribassen més.
Va caure que feyen es sermó de la santa bul-la; y es predicador, bul-la d'un vent, bul-la de s'altre; sempre tenía la bul-la dins sa boca.
En Pere, qu'ab tantes planissades com s'en havia duytes, ni hi sentía ni hi veya de cap bolla, sempre qu'es predicador deya bul-la, se creya que deya butza.
—Ja la me deu haver afinada, deya ell; y s'agotzonava tant com poría, y no decantava ses mans d'allá hont tenía sa butza.
Y es predicador, que, com més anava, més anomenava la bul-la, y en Pere que més se creya que la hi havia afinada. A la fi, no pogué suportarho pus, y cridá ben fort:
—¡Malangra sa butza y qui prega per sa butza! ¡Valataquí, si la voleu!
La tirá en mitx de sa gent, pegá demunt es cap d'una dona, s'esclata tota, n'axumorá una partida, y foren com á picades d'aranya. S'aubercoch fuig, li pitjan totes derrera, l'assoliren una passa allá dessá's portal, y ab sa primera fitorada el fan anar de copes; s'hi tiran totes demunt, y el se cuydaren á menjar á picades.
El dexaren per mort. Y un parey de bones persones el se carregaren y el s'en dugueren á sa mare, que l'esperava que vengués ab sa carn sense ossos neta, per fer una vega d'aquelles d'aquelles.
Sa mare, com va veure allò, no tengué més remey que colgarlo; y de rabia el feu jeure ab sos talons derrera. Y encara hi jeu, si no s'es axicat.
La Punta, Agost de 1895.
_________________________________________
- ↑ La'm contaren ma mare, mon germá Martí y mon amich don Pere Orlandis y Despuig.