ARMJR I - 1896 (1a ed.)/N'Estel d'Or

N'ESTEL D'OR^[1]

Axò era una atlota pobila, guapa ferm, qu'havia nom Catalineta.
Anava á costura, y sa Mestra sempre li deya.
—¡O fiyeta meua, que t'estim! ¡Ja t'hi tractaria be, si fos ta mare!
—Però no'u sou.
—Eu seria, si matasses sa que tens. Jo me casaría ab ton pare, y cada dia per berenar te donaria pa ab mel.
—¡Pa ab fel me donaríau vos! deya s'atlotona, y sortía á un altre tancat.
Y heu de creure y pensar qu'un dia, arribant de costura, demana pa y botifarró. Sa mare, per donarnhi, obri sa pastera: trava sa cuberta ab una tortuga que hi havia á sa paret, s'acala per tayar es botifarró, que'l tenía allá dins; na Catalineta, jugant jugant, s'enfila á una cadira; posá sa ma á sa tortuga, que tenía travada sa cuberta; sense temersen, li dona mitja volta; sa cuberta escapa; y, plam, cau demunt es cap de sa mare, y li va rompre s'ansa des coll, y dins una estona la pobreta ja va haver badayat.
Na Catalineta tot d'una queda freda, llavò va rompre ab un plors que cuydava á estellarse. Sense sebre que's feya, fuig de ca-seua com una loca; troba sa Mestra; le hi conta, y sa Mestra li diu.
—Mira, si no'm creus á mi, está fet de tu: dirán que l'has morta aposta.
—Digaume que tench de fer, s'esclama sa malanada.
—¿Qu'has de fer? digué sa Mestra. Anarten á ca-teua, posarli un tros de botifarró dins sa bo ca y un tros de pa ab ses mans, y surts á's mitx des carrer y te poses á cridar: ¡O mesquina de mi, que ma mareta s'es aufagadeta menjant pa y botifarronet. La gent s'ho creurá; ton pare sa podrá casar ab mi, y jo seré ta mare.
Na Calineta va fer lo que sa Mestra li havia comanat; y tothom sa va beure que sa mareta s'era eufagadeta menjant pa y botifarronet.
Des cap d'una temporada son pare se casa ab sa Mestra, que tenía una fia qu'havía nom Juanota, sa mes grossera, malfenta y gropelluda que s'hagués vista may, y en el mateix temps sa mes entonada y sa mes superbiosa que's sol escaufava.
Com veya na Catalineta tan guapa y agudona, no'u podía sufrir y sa mare per lo meteix.
Es primers dies li donavan, per berenar, pa ab mel; però no s'estorbaren molt á donarli pa ab fel y moltes ofertes de verdanch.
Un día dematí sa Mestra li entrega una vadella y un musell ben gros.
—¡Hala, li va dir, á pasturar aquesta vadella y á filar aquest muxell! Si's vespre sa vadella no ve ben redona y no'm dus set fuades de fil, sabrás jo qui som.
Na Catalineta pren sa filoeta y es muxell, y, ab sa vadelleta devant devant, prengué els atapins.
Quant fonch á fora vila rompé ab plors, y sa vadelleta li demana: —¿Que tens Catalineta?
—¿Quehe de tenir! Que ma mare m'ha dit que si's vespre no t'he enredonida y no he filades set fuades, sabré qui es ella.
—Si axò es tot, no plores, fieta meua. Ponxim es muxell á ses banyes y que penj' per devant de manera que jo li puga arribar ab sa boca; tu cerquem herbeta, y veuràs que pronte t'hauré fetes ses set fuades.
Na Catalineta li ponxí es vell á ses banyes, le hi feu penjar axi com li havia dit, y sa vadelleta zas zas, ab sa boqueta estirava's muxell; y, remugant remugant, al punt va haver fetes ses set fuades.
Na Catalineta li cercá una herbada fora mida, y sa vadelleta va pegar una panxada de primera.
Com es vespre sa Mestra va veure ses set fuades de fil que li entrega na Catalineta y sa vadella tan redona, se feya creus, y no s'en podía avenir.
Lo en demá matí li torna entregar sa vadella y un muxell, mes gros encare que's des dia abans, y li diu.
—Vesten á pasturar sa vadella; y si es vespre no la'm menas ben redona y no has filades set fuades d'aquest muxell y no les me dus espiades y tot, sabrás jo qui som.
Na Catalineta pren sa filoeta y es muxell; y ab sa vadella devant devant, prengué els atapins.
Quant va esser á fora vila rompé en plors, y sa vadella li demana.
—¿Que tens, Catalineta?
—¡Qu'he de tenir! ¡Que ma mare m'ha dit que, si es vespre no te men ben redona, y no he fetes set fuades des muxell y no les hi duch espiades, sabré qui es ella!
—Si axò es tot, diu sa vadelleta, no plores, fieta meua. Ponxim es muxell á ses banyes com ahir; jo t'ho filaré; llavo me passarás ses fuades per ses banyes, y t'ho espiaré. Mentres tant, me cercarás herbeta com ahir, y me podrás tornar ben redona.
Na Catalineta li embolica per ses banyes es muxell, penjant per devant; y sa vadella, ab sa boqueta zas zas, l'estirava, remugant remugant. Ab una exhalació va haver fetes ses set fuades; y quant les va tenir passades per ses banyes, les aspiá de lo millor. Mentres tant na Catalineta li cercá una herbada fora mida, y va poder pegar una panxada d'aquelles d'aquelles.
Sobre tot, quant á's vespre sa Mestra va veure sa vadella tan redona y ses set fuades filades y aspiades, no se pogué espassar ses ganes que tenía d'amassolar na Catalineta.
Na Juanota, envejosa, qu'era, digué aquell vespre meteix:
—Jo també hi avuy anar a fer lo qu'ha fet aquesta.
—Si que hi anirás, digué sa mare.
Ell lo endemá de matí pren sa filoa y un muxell; y, ab sa vadelleta devant devant, cap á fora vila.
Malfeneranda y desmanyotada qu'era, prová de filar un poch, y li sortia un fil ple de núus y berrugues; tirá sa filoa y es muxell á n'el dimoni, y se posá á jugar. Se guardá prou de cercar un brinet d'herba á sa vadelleta; y aquesta, ben alerta á ferli ofertes de filarli ni aspiarli.
A's vespre na Juanota s'entrega á ca-seua ab un pam de morros, sense cap fuada filada ni aspiada y ab sa vadelleta que tastanetjava de prima.
Lo endemà sa Mestra torna enviar na Catalineta á pasturar sa vadella y á fer set fuades y aspiarles. Na Catalineta va partir; na Juanota la vetlá; va veure qu'era sa vadella qui filava y aspiava; aná á contarho á sa mare; y á's vespre, de rabia totes dues, quant veren sa vadella, l'agafan, la maten; y lo endemá dematí manaren á na Catalineta que s'en anás á fer es budells nets á un riu que passava per allá devora.
S'atlotona los posa dins un garbellet, pren una guinaveta; y ja es partida.
Arriba á n'es riu; es riu duya molt de rost en aquell endret, y li prengué es budells, es garbell y sa guinaveta.
Na Catalinons, plora qui plora, parteix correns, vora vora, riu avall.
Troba una doneta veya.
—Germaneta, li diu, ¿no hauríau vists uns budellets, un garbellet y una guinaveteta que's riu m'ha robadets?
—Sí, fieta. Segueix riu avall y los trobarás; però escolta: passem sa ma dins s'esquena, que no sé que hi tench.
Na Catalineta la hi passa.
—¿Qu'has trobat? li demana sa veya.
—Perles y diamants.
—Ydo perles y diamants tendrás.
Sa jaya se treu una vellaneta, y diu:
—Jas, fieta meua. No la mostres ni digues á ningú que la t'he dada. No l'has de xapar que no te vejes ben apurada.
—Deu vos pach la caritat, diu s'atlotona; y pren sa valleneta, la s'amaga, y hala corre qui corre riu avall.
Troba una altra doneta veya, y li diu:
—Germaneta. ¿no hauríau vists uns budellets, un garbellet y una guinaveteta que's riu m'ha robadets.
—Sí, fieta meua. Segueix riu avall y los trobarás; però escolta: passem sa ma dins s'esquena, que no sé que hi tench.
Na Catalineta la hi passa.
—¿Qu'has trobat? li demana sa jaya.
—Perles y diamants.
—Ydò perles y diamants tendrás.
Sa jaya se treu una metleta, y diu:
—Jas, fieta meua, aquesta metleta. No la mostres ni digues a ningú que la t'haja donada. No l'has de xapar fins que te vejes ben apurada.
—Deu vos pach la caritat, diu s'atlotona; s'amaga sa metleta, y hala corre qui corre riu avall.
Troba una altra doneta veya, y li diu:
—Germaneta, ¿no hauríau vists uns budellets, un garbellet y una guinaveteta que's riu m'ha robadets.
—Los he vists y los tench.
—¡Los me voleu donar, per amor de Deu, que ma mare no m'atup?
—Si, fieta meua estimada, jo los te vuy donar; però abans m'has de passar sa ma dins s'esquena, que no sé que hi tench.
Na Catalineta la hi passá.
—¿Que hi has trobat? li demaná sa jaya.
—Perles y diamants.
—Ydò perles y diamants tendrás.
Sa jaya se treu una noueta, y li diu:
—Jas, fieta meua aquesta noueta. No la mostres ni digues á ningú que la t'haja donada. Mira, no l'has de xapar que no te vejes ben apurada.
—Deu vos pach la caritat, diu s'atlotona; y pren sa noueta, y la s'amaga.
Agafa sa guinaveteta y es garbellet ab sos bu dellets, que, de tant de rossegar per dins es riu, s'eran fets mes pets que la plata.
Com se veyeta la va veure partir, no pogué estar que no li donás una aferrada p'es coll y una besada.
—Deu te guard, fieta meua, li digué. Ara p'es camí sentirás bramá un ase y cantar un gall. En bramar s'ase, no te gires derrera; en cantar es gall, giret.
Na Catalineta tocá soletes, y de d'allá.
Al punt sent un ase bramar; y ella ben alerta á girarse derrera.
Mes envant sent cantar un gall.
Se gira; y li surt un estel d'or à n'es front.
Arriba á ca-seua. Sa madastra y na Juanota la veuen ab aquella resplandor á sa cara, vermeya com la grana, mes hermosa que may.
Se posaren fetes unes lleones; l'agafen, y li diuen:
—Si no mos contas tot lo que t'ha sutceit, no'm farás altra; te matarem.
—M'ha sutceit, digué ella, que's riu n'ha pres es garbellet, es budellets y sa guinaveteta. Corre qui corre, vora vora, riu avall, encuantr una veyeta y me diu: Corre mes y'u trobarás, qu'es riu s'en ho du. Encuantr una altre veyeta, y me diu lo mateix: —Corre mes, y'u trobarás, qu'es riu s'en ho du. Encuantr una altre veyeta, y m'ha dit: Jo'u tench, vautaquí. M'ho ha donat, eu he pres y'u he duyt.
—¿Y que mes? digué sa Mestre, treguent foch p'el uys.
—No res pus, digué na Catalita, mes fresca qu'unes flors.
—Tira, ydò, vestên á rentar aquest front, diu sa madastra.
—¿Que me som mascarada? ¿que hi tench? digué s'ángel; y s'hi va dur sa ma, y la se mirava, per veure si hi tenía gens de brutor.
—Veslote á rentar mes que depressa, si no vols un quern de galtades, digué sa Mestra.
S'atlotona aná á rentarse's front, y renta qui renta, com mes el se rentava, mes li resplandía.
Quant na Juanota veu allo, diu:
—Ma mare, jo també vuy anar á fer uns budells nets á n'es riu. A na Catalina li ha sortit un estel á n's front, y jo també n'hi vuy un, surta d'allà on surta.
—Ben pensat, fieta meua, digué sa Mestra.
Li aná á comprar uns budells, los hi posa dins un garbell, li donà una guinaveta, y diu:
—Hala, fieta meua, espedeix. Y si pots tornar ab dos estels, no tornes ab un, y si pots tornar ab tres, no tornes ab dos.
—No tengueu ansia: duré tots es que podré, esclama na Juanota, y li estreny cap á n'es riu, carregada ab sa guinaveta, es garbell y es budells.
Feu aposta que sa corrent le hi prengués tot, y arranca de córrer, vora vora, riu avall.
Troba una doneta veya, y li diu:
—Mala veyota, ¿no hauríau vista una guinavetota, un garbellot y uns budellots que's riu m'ha presos?
—Si que los he vists, y ben aviat que los s'en du sa corrent. Ja pots fer vía; però abans passem sa ma dins s'esquena, que no sé que hi tench.
Na Juanota la hi passá.
—¿Qu'has trobat? li demana sa jaya.
—Poys y xinxes.
—Ydò poys y xinxes tendrás.
Na Juanota, tota esmussa devant tals comandassions, segueix vora vora, riu avall.
Troba un'altre doneta veya, y li diu:
—Mala veyota, ¿no hauríau vista una guinavetota, un garbellot y uns budellots que's riu m'ha presos?
—Sí que los he vists, y ben aviat que los s'en du sa corrent. Ja pots fer via; però abans passem samadins s'esquena, que no sé que hi tench.
Na Juanota la hi passa.
—¿Qu'has trobat? diu sa jaya.
—Poys y xinxes.
—Ydò poys y sinxes tendrás.
Tota esmussa devant tals comandassions, na Juanota segueix vora vora, riu avall.
Troba un'altra doneta veya, y li diu:
—Mala veyota, ¿no hauríau vista una guinavetota, un garbellot y uns budellots que's riu m'ha presos?
—Sí que los he vists, y los he aplegats, per que no's fessen mal be.
—Vengaulos ydó, diu na Juanota.
—¡Vaja una manera de demanar ses coses que tens! diu sa veyeta. M'engana que no sias ben malambrosa. No tengas ansia que m'en es totx cap d'aquestes enderies teues; però abans, passem sa ma dins s'esquena que no sé que hi tench.
Na Juanota la hi passa.
—¿Que hi has trobat? demana sa jaya.
—Poys y xinxes.
—Ydò poys y xinxes tendrás.
Esmussa de tot, na Juanota devant tals comandassions, agafa sa guinavetota, es garbellot y es budellots, y ja li ha estret, sense dir per amor de Deu sia ni ab Deu siau.
—Escolta, dona, diu sa jaya; axi meteix porías esser un poch mes considerada ab ses pressones. Escolta be aquesta comanda qu'ara't faré; p'es camí sentirás bramar un ase y cantar un gall. En cantar es gall, no't gires derrera; en bramar s'ase, giret.
Na Juanota pica de talons, mes alisa qu'un qu'ha venut á espera.
Camina caminarás, sent es gall cantar, y ella ben alerta á girarse derrera.
Mes envant sent bramar s'ase, se gira ben rebenta, y li sortí una cova d'ase en mitx des front.
Quant se va veure sa covota, tot d'una quedá de pedra, sense paraula. Llavò va rompre ab un raig de flastomíes; digué totes ses que li vengueren á sa boca; se tirá en terra; se bolcá una bona estona per dins sa pols; s'omplí sa cara d'unglades; s'arrabassava's cabeys. Prová d'arrabassarse sa covota, y estirava tan fort com poria; però no li pogué fer res. Va acabar per esclatar en plors, y queda féta un mar de llágrimes. Jurá y perjurá que no tornaria á ca-seua mentres dugués aquell penjaroy á n'es front; però va venir es vespre, comensá á ferse fosch, li agafá por, y envestí cap a ca-seua.
Poreu fer contes que degué dir y que degué fer sa mare quant la seva veure devant, ab aquell crexull part demunt ses ceyes.
Totes dues cuydaren á tornar loques, y qui pagá la festa va esser na Catalineta. Com á lleones, s'hi abordaren, y li varen dar llenya fins que tengueren alê. La vestiren de quatre pelleringos, li passaren un dogal p'es coll y per sa cinta, y la fermaren devall sa pastera. Allá estava nit y día, fora de s'estona que l'amollavan per ferli fer ses feynes de la casa mes fexugues; y no mes arribava á quatre roagons que li tiravan; y havía de beure dins un cul de gerra, axó quant pensavan á abocarli aygo. No hi havia qui s'hi acostás ni li fes cap moxonía en no esser un canet que hi havia á la casa, que s'enfilava per ella, y li feya mil xicotines y afalagadures; y axò li valía moltes cosses y poch pa de na Juanota y de sa Mestra. En aquell temps el Rey, qu'encara era fadrí, se cansa d'esserho; y va fer unes dictes que se faría un ball que duraría tres dies; que hi convidava totes ses atlotes des seu reynat; y volía que no hi fessen falta, á fi de que pogués triar sa mes guapa, sa que mes li agradaría, per casarse.
Es día qu'aquest ditxos ball comensá, gran era ca'l Rey, però tot se va omplir.
Vos assegur que n'hi havia d'atlotes per llarch.
Poquetes foren ses que no s'hi presentassen; y cap n'hi havia que no hi anás ben convensuda de que havia d'esser sa preferida.
Na Juanota en tenía unes ganes d'anarhi, que l'alsavan, però no gosava dirho.
A la fi no pogué pus, y li amollá.
—Anemhi, ma mare, anemhi, digué sa toxarruda.
—¡Si! ¡ja farías bona planta ab sa covota d'ase! va dir sa mare, tota enfadada.
Jo la m'afeytaré, digué sa jembla.
Ell, com dos y dos fan quatre, la s'afeyta; s'embolicà un mocador p'es front per que no li vessen s'afeytadura; y mare y fia rodaren clau, y tocaren soletes cap á n'es ball.
Com se suposa, dexaren na Catalineta fermada devall sa pastera. Podeu pensar si'n devía tenir de pena de veurese allá devall y tancada. La pobreta se va posar tan funesta, li va envestir una por tan gran y una tristor tan aclucadora, se sentí tan acongoxada, que se creya acabar la vida.
Li vengué s'acudit de xapar sa vellaneta que sa primera doneta veya li havia donada devora's riu.
La xapa; y de dins hi va haver un cotxo d'or y plata ab quatre cavalls y quatre cotxers, y un vestit per ella de satí groch ahont hi havia pintats tots es pexos de la mar, y uns tapinets sa cosa mes preciosa del mon.
Es cotxers la desferman, se posa's vestit y es tapins, s'afica dins es cotxo; y cap á ca'l Rey.
Tot d'una que va entrar dins es ball, que ja estava ben encês, y la veren tan guapa, tan gentil, tan axerida, ab aquell estel d'or à n'es front, tothom va romandre ab un peu alt, sobre tot el Rey, que se planta devent ella, y se cuydá á treure'ls uys mirantlase fit á fit. Volgué ballá ab ella, y ja no li va lleure mirarsen altra.
—Ma mare, axò es na Catalineta, deya na Juanota des recó ahont s'havia haguda de posar, perque tothom li feya amples, com la veyen tan gropelluda.
—Qu'ha d'esser na Catalina! deya sa mare. ¡Devall sa pastera es ella!
Quant na Catalineta hagué ballat una bona estona ab el Rey, parteix cop en sech, mes falaguera qu'una falzia, cap á defora. S'afica dins es cotxo, es cotxers donan llandera, y de d' allá.
—¡Criats y criades! digué el Rey ab uns grans crits, ¡correu á veure per hont pren aquesta gran senyora!
Es criats y criades pitjan derrera's cotxo d'or y plata, corrents tant com en podían treure.
¿Que fa na Catalineta quant veu allò? Enfonya sa ma dins sa butxaca, y se posa á tirá dobles de vint y dobles de vint.
Es criats y criades, com les veren tan grosses y tan grogues, s'acalaren á cullirles; y vos assegur que n'hi va haver de sempentes y estirades, perque cada un volia aquelles patenes per ell.
Quant alsaren es cap, es cotxo va haver desaparegut.
S'en tornan á ca'l Rey, mes empagaits que no se que'm diga, y contaren es pas.
El Rey va prendre una rabiada faresta, però ben faresta: los se cuydá á menjar.
Quant pa Juanota y sa mare arribaren á ca-seua, trobaren na Catalineta tancada y fermada, com si res fos estat.
Ni sospites varen tenir de que se fos moguda.
Lo en demà per tota la ciutat no's parlava mes que de sa dama des vestit de satí groch ab so cotxo d'or y plata, de quatre cavalls y quatre cotxers, qu'era sa qui havía agradat mes à n'el Rey, sa qui s'en havia duyta la pauma de sa guapesa y galania; y ningú sabía qui era, ni per hont havia pres, ni hont parava.
Es vespre continuá's bull; y, si moltes atlotes hi havia hagudes es vespre antes, mes n'hi hagué aquell.
Na Juanota aná ben alerta á ferhi falta. S'hagué d'afeytar altre vegada es front, perque sa covota ab ses vinticuatre hores li havia crescut tant com si may la s'hagués escapsada.
Na Catalineta, com se torná veure tota solina, tancada y fermada devall sa pastera, se recordá de s'ametleta que sa segona donota veya li havia donada devora's riu.
La xapa; y de dins hi va haver un cotxo d'or y plata ab vuyt cavalls y vuyt cotxers, y un vestit de satí verd ab tots els animals de la terra y els aucells del ayre pintats, y uns tapinets sa cosa mes preciosa del mon.
Es cotxers la desferman; se posa aquell vestit y es tapins, s'afica dins es cotxo; y cap à ca'l Rey s'ha dit.
Tot d'una qu'entrá dins es ball, que ja estava ben encês, y la veren tan guapa, tan gentil, tan axerida, ab aquell estel d'or à n'es front, tothom va romandre ab un peu alt, sobre tot el Rey, que se plantá devant ella; y la se mirava tan arreu, que com que la s'hagués de menjar ab sos uys. Ja'u crech que volgué ballar ab ella, y ja no li va lleure mirarsen cap altre pus.
—Ma mare, deya na Juanota des recó d'hont miravan la feta; vos dich qu'axò's na Catalina.
—No sias bajana, deya sa Mestra. ¡Devall sa pastera es ella!
Quant na Catalineta hagué ballat una bona estona ab el Rey, parteix cop en sech, mes falaguera qu'una falzia, cap á defora. S'afica dins es cotxo, es cotxers donen llandera, y de d'allá.
—¡Criats y criades! digué'l Rey ab grans crits, ¡correu de pressa, correu á veure per hont pren aquesta gran senyora!
Es criats y criades ja han pitjat derrera es cotxo d'or y plata, y vos assegur que los hi remanavan ben aviats á n'es galindons.
¿Que fa na Catalineta com veu allò? Enfonya sa ma dins sa butxaca, y se posa á tirar perles y diamants.
Es criats y criades, com veren caure aquell ruxat de pedres precioses, ja estigueren de grapes; y grapada ve grapada va, qui mes en poria aplegar, mes n'aplegava.
Sobre tot, quant alsaren es cap, es cotxo va haver desaparegut.
S'en tornan á ca'l Rey, mes empagaits que no sé que'm diga; y no tengueren mes remey que contar es pas.
El Rey va prendre una rabiada com no n'havia presa cap may. No hi hagué nom lletx que no los digués; y los va prometre que, si lo en demà aquella senyora tornava y los feya sa matexa endemesa, los faría penjar tots.
Quant na Juanota y sa mare arribaren á ca-seua, trobaren na Catalineta tancada y fermada devall sa pastera, com si res fos estat.
Ni sospites varen tenir de que se fos moguda.
Y lo en demá per tota la ciutat no se parlava d'altra cosa mes que de sa dama des vestit de satí verd ab so cotxo d'or y plata, de vuyt cavalls y vuyt coxers, qu'era sa qui havia agradat mes á n'el Rey, sa qui s'en havia duyta la pauma en guapesa y galania; y ningú sabía qui era ni per hont havia pres, ni ahont parava.
Es vespre continuá's ball; y si molta de gent hi havia haguda es dos primers dies, moltíssima mes n'hi va haver es tercer, ab s'idea de veure en que pararía allò.
Com se suposa, no hi faltá sa Mestra ab na Juanota, front embenat y tot ple de tays; perque sa covota, cada volta que la s'afeytava, tornava treure ses cerres mes revengudes y granades, y no hi havia raó que les volgués prendre. Eran com á rebrolls d'uyastre y d'una crexensa may vista.
Comensá es ball, però se conexía prou que ses atlotes ja comensavan á perdre's coratje; y enca ra que los costás un greu de l'ánima, no podían dexar de regonêxer que, si aquella dama desconeguda tornava, y no fogía de sa manera que fins llavò havia sabut fogir, elles no hi tendrían res que fer á ca'l Rey, y s'hi haurian dexades veure y ballat de bades.
Na Catalineta, com se torná trobar tota solina, tancada y fermada devall sa pastera, se recordá de sa noueta que sa tercera doneta veya li havia donada devora's riu.
La xapa; y de dins hi va haver un cotxo d'or y plata ab dotze cavalls y dotze cotxers, y un vestit per ella de satí blau ab tots els estels del cel pintats, y uns tapinets sa cosa mes preciosa del mon.
Es cotxers la desferman, se posa's vestit y es tapinets, s'afica dins es cotxo, y cap á ca'l Rey.
Quant entra dins es ball, que ja estava ben encês, y la veren tan guapa, tan gentil, tan axerida, ab aquell estel d'or á n'es front, tothom va romandre ab un peu alt, sobre tot el Rey, que se planta devant ella, y la se mirava tan arreu, que com que la s'hagués de menjar ab sa vista. Ja'u crech que volgué ballar ab ella, y ¿com li havia de lleure mirarsen cap altra pus, si no li bastavan es dos uys, y deu mes que n'hagués tenguts, per na Catalineta?
Sa pitxorina, quant hagué ballat una bona estona ab el Rey, parteix cop en sech, mes falaguera qu'una falzia, cap á defora. S'afica dins es cotxo, es cotxers donan llandera, y de d'allà.
—¡Criats y criades! digué'l Rey ab grans crits, ¡correu depressa! ¡correu á veure per hont pren aquesta gran senyora!
Es criats y criades ja son partits derrera es cotxo d'or y plata, y vos assegur que debanavan de casta forta.
Pero si ells feyen vía, molta mes en feya es cotxo, y sempre los reprenia una cosa de no dir.
Na Catalineta, com los va veure que ja no podian pus, se treu un tapinet, y los tira.
Es dotze cavalls pegaren una fua lo meteix de falcons que se tiran demunt un esbart de coloms, y es cotxo aviat hagué desaparegut.
Es criats y criades aplegaren es tapinet, se presentan á n'el Rey, le hi entregan, li contan lo qu'ha passat, y li va venir molt de nou.
S'aconseya ab sos nobles de la Cort, y tots li digueren que aquell tapinet no podia esser mes que de sa que l'havia tirat; y que, per aclarir qui era ella, lo mes avengut sería assetjar es tapinet à totes les atlotes de la ciutat; y que aquella á ne qui li vengués be, seria sa dama qu'es tres vespres des ball havia guanyat a totes en guapesa y gallardía y que s'era demostrada sa mes digna de portar corona y de seure ab ell á n'es trono.
A n'el Rey li agrada aquesta idea, y va fer unes dictes que anirían de casa en casa à assetjar á totes ses atlotes aquell tapinet; y que aquella á ne qui vendría be, sería sa qui sa casaría ab ell.
Y'u va fer tenir ver. Ja va esser partit ab sos criats de casa en casa. Entravan allá hont hi havia atlotes, y los assetjavan es tapinet; però cap en trobavan que li estigués be.
Ja estavan cansats de tantes provatures, y ja'u volían dexar anar, quant arribaren devant ca sa Mestra.
—¿Qu'entram aquí? demanaren es criats.
—No res, diu el Rey, entremhi; que sa pell ja es des llop.
Hi entran.
—¿Quantes atlotes teniu? diu el Rey.
—Una, diu sa Mestra.
Y sortí na Juanota.
—Hala, treu es peu, li digueren.
Y sa biduina el tregué; y va esser un peu tan gros, tan disforjo, tan lletx, que ja no provaren si hi cabía dins es tapí.
No hi hauria cabut maldement l'haguessen escapsat un pam.
—¿Teniu altra atlota? demana'l Rey.
—No senyor, diu sa Mestra, mestegant fesols.
El Rey va conêxer qu'aquell no era un si que no volian que fos si.
Estrengué de passos sa Mestra; y la dona no va tenir mes remey que fer sortir de devall sa pastera na Catalineta.
Quant la veren ab s'estel á n'es front, tota resplandent d'hermosura y galania, el Rey y tots es qui l'acompanyavan s'embadaliren contemplantla de cap a peus.
Li assetjaren es tapinet, y li va venir tan ben ajustat y avengut, que no era possible que l'haguessen fet per un altre peu.
—Ja es ella! ija es ella ! s'esclamá tothom, y el Rey es primer de tots.
El Rey va dir á na Catalineta.
—No res, no't mogues, y jo m'en vaig á menar tot s'acompanyament que't correspon com á esposa meua qu'has d'esser, y al punt som aquí. Prepara lo qu'has de preparar.
¡Bon preparar tengué s'atlotona!
Tot d'una qu'el Rey s'en va esser anat, sa Mestra la tornar fermar devall sa pastera.
Enllestí y endiumenjá na Juanota lo millor que va sebre; pero no va esser possible afeytarli sa covota d'ase, perque de sa darrera volta tenia es front ple de crosteres y ses serres eran tant gruxades que no hi hagué cap estisores á la casa que les volguessen tayar.
Lo que feren va esser encambuxarlí un vel ben espés, que li tapava sa cara y casi tot es cos.
Dins una estona se presenta'l Rey ab tot s'acompanyameat, ab tota la Cort.
Sa Mestra pren per sa ma na Juanota, que parexía, ni mes ni pus, un bolich de pedassos, y diu:
—Senyor Rey, valataquí: en voler.
Vengué molt de nou à la Cort y sobre tot á n'el Rey que sa novía anás tan tapada.
—¿De que fretura aquest vel? demanava tothom.
——Ah, deya sa Mestra, fent estabetxos, ¡sabeu qu'es d'empagahidora sa meua fieta! ¡No sería capás de suportar ses mirades de tanta gernació! A l'hora d'ara ja li hauria agafat baticor. ¡Per amor de Deu no parleu de destaparla!
El Rey, tan enamorat estava de sa qu'ell se creya tenir devant, que dona fe à sa Mestra.
Feu pujar sa tapada demunt sa mula qu'havian menada aposta, ab un ensellament tot de plata y seda, ell se posá á n'es seu costat; y, acompanyats de tota la Cort, ja foren partits.
Aquell canet de ca—sa Mestra, que no trobava ningú dins aquella casa que'l se mirás ab bon uy, en no esser na Catalineta, y s'enfilava per ella, y un ab s'altre se feyen mil xicotines y afalagadures, quant va veure que'l Rey y la Cort partian, y se creyen dursen na Catalineta, y s'en duyen na Juanota, se posa á lladrar com un desesperat, correns derrera derrera: y, entre lladr y lladr, no s'aturava de dir.
—¡N'Estel d'or devall pastera, y na Cova d'ase qualque en sella! ¡N'Estel d'or devall pastera, y na Cova d'ase qualque en sella!
—Aquest dimoni de ca! deya sa Mestra. ¡Pegaulí!
—¡Pegaulí! deya sa tapada de demunt sa mula.
—¡Pegauli! repetían el Rey y es demés, per seguir la voga.
Be li pegavan y li deyan fora; pero ell, com mes anava, mes fort y mes clar deya:
—¡N'Estel d'or devall pastera, y na Cova d'ase qualque en sella!
Tant arribá á lladrar y á cridar, que la gent posá atenciò á n'aquelles paraules, y van á dir á n'el Rey lo que passa.
El Rey se malpensá, y diu:
—¡Que s'atur tothom!
Y tothom s'aturá.
—¡Alset es vel! digué á sa tapada.
Sa tapada no's bategava.
—Alset es vel, dich! cridá'l Rey, malpensantse mes y mes, y traguent espires p'els uys.
—¡Estich massa empagahida! va dir ella ab una veu lo mes llastimosa.
—¡Ja'l t'alsaré jo! cridá'l Rey tot cremat.
Li pega tirada, es vel va caure en terra, y va aperêxer demunt sa mula, a la vista de tothom, na Juanota, lletja y malfenta, ab sa covota d'ase, ab aquell esplet de serres tan reblides, tan goxades, tan llargarudes, tan enrevanades, lo meteix de púes de porch cinglar.
El Rey, devant aquell pas tan farest, no'n va tayar mes: feu posar na Juanota y sa mare dins s'olla d'un castell, y torná arrera á cercar n'Estel d'or.
Es canet los mostrá ahont era.
La desfermaren, y tothom cridá:
—¡Aquesta es ella! ¡aquesta es ella!
La feren pujar demunt sa mula, el Rey se posa á n'es seu costat, partiren ab tota la Cort; arribaren á n'es palau real, la cosa ja estava á punt de pastora mía, y se casaren.
¿Y que havia de sutecir?
Que se feren unes noces de pinyol vermey, y unes festes de ronyó clos, y un ball vitench de tot; y el Rey y n'Estel d'or visqueren ab pau y alegría; y encara son vius si no son morts.

Manacor, Juny de 1895.

_________________________________________

1. La'm contaren la noble Sra. D.ª Magdalena Despuig y Troncosso, la madona Catalina Tomás Pinya, decas cegosde Manacor y n'AntoninaCordera, serverina.