ARMJR I - 1896 (1a ed.)/Sa fia des carboneret
Axò era un carboner que tenía un fiy, una fia casada y dues fadrines.
Un día el Rey, cassant cassant, passa per devant sa barraca des carboner, y troba sa seua fia derrera, una fadrineta de setze anys, lo mes galanxona, qu'havía nom Catalineta.
El Rey, com la va veure, va romandre embadalit, y li digué.
—Alabat sía Deu:
—Pera sempre, senyor Rey.
—¿Quina la fas?
—Cuyn demunt devall son.
—¡Demunt devall son! s'esclamá'l Rey, y repará una sarria que feya embelum.
—¿Que hi ha dins aquella sarria? demaná.
—Xarrim baix, digué na Catalineta.
—¡Xarrim baix! s'esclama'l Rey, sense que li ocorregués que poría esser alló; y va dir.
—¿Ahont es ton pare?
—A treure gent de ca-seua.
—¿Y ta mare?
—A plorar es pler de l'any passat.
—¿Y es teu germá?
—A cassar. Dexa sa cassa qu'ha agafada, y du sa que no ha poguda agafar.
El Rey quedá tot confús ab aquesta partida de coses que aquella pitxorina li havia enflocades.
—Dirás á ton pare que venga es vespre à veurem, li digué, y s'en aná.
Es vespre es carboner se presenta á ca'l Rey.
—Bona nit tenga, senyor Rey. ¿Está bonet? ¿Que vol de mi?
—Bo estich, gracies á Deu, diu el Rey. He passat avuy per sa teua barraca, y tens una fia mes viva qu'una centella. Li he fetes un parey de preguntes, y m'ha respost d'una manera que m'ha dexat confús. M'ha dit que cuynava demunt devall son.
—Tenía rahó, diu es carboner. Eran ciurons, que, quant s'olla bull, pujan y devallan, y un cop son demunt y un cop devall.
—¡El diantre es aquesta atlota! diu el Rey. Y m'ha dit també que dins una sarria hi havia xarrim baix.
—Es ver: hi havia s'altre fia despuyada, perque totes dues no mes tenen un vestit; el duen un dia per hom; y sa qui no'l du, está dins se sarria; y en venir ningu estern, xerra baix, perque no se temin d'ella.
—¡El diantre es aquesta atlota! diu el Rey. Y m'ha dit llavò que tu eres á treure gent de ca-seua.
—Es ver, era á treure rabassons.
—¡Si qu'endevinava ydò! Y llevò m'ha dit que sa mare era á plorar es pler de l'any passat.
—Y massa que hi era. Entany casárem una fia, y despuysahir se morí la pobreta, al cel sia ella y tots los morts; y sa dona hi era, ja'u veu, per donar cap. Y ella y noltros plorávam y ploram es pler que l'any passat tenguéren des casament.
Y es carboneret va rompre en plors.
—No plores, digué'l Rey. Deu ho ha fet, y ell sab que fa, y no pot errar. Una altra cosa m'ha dita aquella polisseta, y es sa que m'ha dexat mes confús. M'ha dit qu'es seu germà era á cassar; y desava sa cassa que havia agafada, y duya sa que no havia poguda agafar... ¡A veure qui'u entén á n'axò!
—Jo le hi diré: era á esplugarse: dexava morts es poys que agafava, y duya demunt el cos tots es qu'no havia poguts agafar.
—¡El diantre es aquesta atlota! digué el Rey tot admirat. Mira, si no la puch confondre, m'he de casar ab ella.
Y ¿que fa ell? Agafa tres ous, los trenca dins un plat, los rebat una bona estona, y diu á n'es carboneret.
—Jas; du aquests ous à sa teua fia. Que los pos, y tendrem aviram en casarmos.
—¡Pobre fieta meua! ¿com n'ha de sortir d' aquesta? deya es carboneret quant s'en tornava á sa barraca.
Hi arriba, conta es pas á sa fia, y ella s'esclama.
—¿D'axò estau embarassat? Esperau, veureu.
Agafa unes quantes grapades de civada, la mol ben molta, y li diu:
—Jau aquesta farina. Duysla á n'el Rey. Que la sembr' y tendrem civada per dar á s'aviram en casarmos.
Es carboneret s'en hi va, va fer sa comanda de na Catalina, y el Rey va quedar sense paraula.
Després de pensarhi molt, pren un tros de roba, el fa bocins menuts menuts, com una ungla.
—Jas, li digué. Dulos á sa teua fia; que fassa es menuday per quant mos casem, y tenguem cap infant.
—¡Pobre fia meua! com n'ha de sortir d'aquesta! deya es carboneret tot enfadat, quant s'en tornava á sa barraca.
Hi arriba, dona á na Catalineta sa comanda del Rey, y ella s'esclama:
—¿Axò es tot?
Agafa un parey d'ensenays, los esmenuca tot lo que pot, los dona á son pare, y li diu.
—Jau, duylos á n'el Rey, y que'n fasse's bres per un si acas.
Ell ja es partit cap á ca'l Rey, li dona sa comanda de na Catalina, y el Rey ¡que havia de sebre respondre! Se posa pensa qui pensa, per veure com l'apuraria; y á la fi, pren un paner, y diu.
—Jas, du'l á sa teua fia, y que l'umple de riayes.
—¡Pobre fia meua! ¡aquesta vagada no'n surt! deya es carboneret, tornantsen á sa barraca. Y ab so cap dins es paner se posava á fer ¡ja ja ja! riu qui riu ab unes riayes lo mes forsadas; y ¡que havia d'omplir es paner! ¡Tant com es moix!
Tot d'una qu'arriba y na Catalineta el sent, li diu:
—¿D'axò estau embarassat? Anau á agafar tres dotsenes d'aucellons. Los posau dins aquest paner, tapau demunt ab un padás, vos n'anau á ca'l Rey, esperau que estiga en taula; li entregau es paner de part meua, y que'l destap.
Es carboneret eu va fer axí. Justament el Rey tenía una bona partida de convidats. Fa destapar es paner, surt aquell esbart d'aucellons, y uns se tiran per dalt ses gerretes de s'aygo y es garrafs de vi, altres voletetjant, feren plats y tassons; altres pegan per demunt es cap y ses espatles des convidats; altres los fregan ab ses ales front, galtes y oreyes, y hi hagué qualque nas afavorit que s'en va dur mes d'un quern de fitorades; y vengan esquitxos, y raigs, y roys, taques, y crits, y renou; y tothom no pogué estar que no esclafís de riure, y cuydaren á fer uy de riayes.
El Rey, apurat de tot, veent que sempre quedava devall, á forsa de sucar els ays, s'en va treure una que se creya que havia de capturar sa carbonereta.
—No res, va dir á son pare. Digali que venga, ni vestida ni sensa vestir, ni p'es cami ni fora camí, ni cualcant ni á peu.
—¡Pobre fia meua! ¡Aquesta vegada no'n surts! Deya's carboneret, tot enfadat, tornantsen á sa barraca.
Quant hi va esser, y na Catalinėta el sentí, li diu.
—¿D'axò estąu embarassat? Anau à ses Planes,[2] menau un boch muntanyench, ben seuvatje.
Son pare hi va, compra es boch, y le hi mena. Ella se desmuda, s'embolica un filachs, se posa demunt s'animal; y ja és partida cap à ca'l Rey. Es boch, ja'u crech, feya bots y escaravits, y tot eran fues y 'xecalines. Assetsuaxí servava camí, assetsuaxí no'n servava; la tomava; ella s'hi tornava posar demunt; y la tornava tomar, y ella s'hi tornava posar.
De manera que n'hi anava vestida ni sensa vestir, ni p'es camí ni fora camí, ni cualcant ni á peu.
El Rey, com la va veure, digué:
—Paraula de Rey no pot mentir. No t'he poguda confondre; mos hem de casar.
—Ell que'u véssem, va dir ella.
—Aviat ho veurem, si Deu ho vol. Però va ab uns pactes.
—¿Quins pactes son aquests?
—Que no pots donar conseys á ningú. Si'n do nas cap, t'en haurás de tornar á sa barraca de ton pare.
—¿Y no m'en he de poder dur res?
—Vaja, per que no't pugues quixar, t'en podrás dur una joya.
—¿Una no mes? ¿grossa ó petita?
—No res; sa que tu voldrás, y no'n parlem pus.
Ella hi pensá una estoneta, y s'esclama:
—Feta está sa barrina.
Se casaren; el Rey tirá sa casa per sa finestre; hi hagué un ast y olla de lo mes alt de punt, y es sarau que's va fer no'u poden dir persones
nades.
Des cap de una mesada, aná á romandre á ca'l Rey un mahonês ab una ego.
—¿Ahont pos aquesta bistieta? digué.
—Dins s'estable, li varen respondre.
Hi guayta, y hi veu un cavall.
—¿Que l'he de posar devora es cavall?
—Posaula hi, li varen dir.
Y la hi posá.
Lo en demá matí s'ego va haver feta una pollina.
El Rey la volía, perque deya que, essent nada dins s'estable ahont no hi havia altre bistia seua mes qu'es cavall, per forsa l'havia d'haver feta
es cavall.
—Però si hi havia s'ego des mahonês! li deyan.
—No m'empatx de raons, deya ell. No m'heu de dir voltros ahont es el Carme y el Sant Espe rit. Jo no tenía altre bistia dins s'estable; ¿es nada una pollina? Ydó es des cavall.
Es criats, com el veren tan encabotat, el dexaren anar.
Es mabonês aná també ben alertă á ferli cuantre.
La Reyna ho va sebre, y li mostra una bassa seca que hi havia allá aprop, y li diu:
—Anauhi ab una canyeta y una ginya, y feys com que pescar. El Rey, en anarsen á sa cassada, en passará, y vos dirá: ¿Qué feys? Y heu de dir: Pesch. ¿Que pescau? dirá ell. Sardines, heu de dir vos. ¿Quin possible es, dirá ell, sens aygo á sa bassa pescarhi sardines? Y vos heu de dir: Tant possible es, sense haverhi aygo, agafarhí sardines, com qu'un cavall fassa pollines.
Es mahonês seguí es consey de la Reyna.
Passá el Rey per devora sa bassa, el veu ab sa canyeta y sa ginya lo mateix d'un pescador qu'espera una gran pexetada, y li diu:
—¿Y ara que fas?
—Pesch.
—¿Que pescas?
—Sardines.
—¡De tros de banch! ¡No hi ha una gota d'aygo dins sa bassa, y hi vols agafar sardines! ¿quin possible es que n'agafes cap?
—Tant possible es, digué es mahonês, sensa haverhi aygo agafarhi sardines, com qu'un cavall fassa pollines.
El Rey va quedá tayat devant aquesta sortida y per desferse d'aquells trumfos, digué:
—Anau à ca-meua, y menauvosne s'ego y sa pollina, y espitxauvos mes que de pressa cap a ca-vostra.
Es mahonês ho va fer axi, y el Rey pensá entre si mateix:
—Ja es la Reyna que li ha aconseyat que'm fes aquesta.
Gira en redó cap á ca-seua, y li diu:
—Ets tu. Ningú pot esser mes que tu.
—¿Y ara?
—Suara. Has donat un consey á n'es mahonês: no'u pots negar.
—Le hi he donat per que tu no fesses s'injustícia de prendreli sa pollina.
—No m'empatx de raons. L'has donat, y no'l podías donar. ¿Sabs quins son es pactes que't vaig posar quant mos casárem?
—Si.
—Idó, t'en pots anar en voler.
—¿Que no podem dinar abans?
—No res ydò; dinarem, y llavò t'en anirás.
Dinaren, y sa traydora li dona dormissons.
Quant el tengué ben adormit, fa enganxar es cotxo, le hi posa dedins, y dona orde de partir cap á sa barraca de son pare.
Al punt hi foren; y feu posar el Rey demunt es caramull de sa carbonissa.
Ses taranyines de sa canyissada li pegavan per sa cara.
El Rey se despert, y quant se va veure allá devall, se creya somiar.
—¿Ahont me trob? digué. ¿Que somiy o estich despert?
—No somias no, digué na Catalineta. Ets á ca-mon paré. Es pactes eran que, si m'en havia d'anar de tu, m'en podria dur sa joya que volgués. Y be he mirat, cap joya he vista dins ca-teua com tu; cap n'he vista que m'agradás tant. Per axò t'en he duyt.
Quant el Rey la senti, digué.
-Lo qu'es estat, siga estat: tornemmosne á ca-meua, y dona tots es conseys que vuyes, mentres sian bons.
Ho feren axí, y visqueren ab molta pau y concordia una mala fi d'anys; y encara son vius, si no son morts.
Santa Sirga, Setembre de 1889.
_________________________________________