Vés al contingut

A Jarifa en una orgía

De Viquitexts

A Jarifa en una orgía
José de Espronceda
(traduït per Pepe.cornet)
A Jarifa en una orgía (Versió original) Versió en català.

Trae, Jarifa, trae tu mano,
    Ven y pósala en mi frente,
    Que en un mar de lava hirviente
    Mi cabeza siento arder.
       Ven y junta con mis labios
    Esos labios que me irritan,
    Donde aún los besos palpitan
    De tus amantes de ayer.
    
       ¿Qué la virtud, la pureza?
    ¿Qué la verdad y el cariño?
    Mentida ilusión de niño
    Que halagó mi juventud.
       Dadme vino: en él se ahoguen
    Mis recuerdos; aturdida,
    Sin sentir, huya la vida;
    Paz me traiga el ataúd.
    
       El sudor mi rostro quema,
    Y en ardiente sangre, rojos
    Brillan inciertos mis ojos,
    Se me salta el corazón.
       Huye, mujer; te detesto,
    Siento tu mano en la mía,
    Y tu mano siento fría,
    Y tus besos hielo son.
    
       ¡Siempre igual! Necias mujeres,
    Inventad otras caricias,
    otro mundo, otras delicias,
    ¡O maldito sea el placer!
       Vuestros besos son mentira,
    Mentira vuestra ternura,
    Es fealdad vuestra hermosura,
    Vuestro gozo es padecer.
    
       Yo quiero amor, quiero gloria,
    Quiero un deleite divino,
    Como en mi mente imagino,
    Como en el mundo no hay;
       Y es la luz de aquel lucero
    Que engañó mi fantasía,
    Fuego fatuo, falso guía
    Que errante y ciego me tray.
    
    ¿Por qué murió para el placer mi alma,
 Y vive aún para el dolor impío?
 ¿Por qué, si yazgo en indolente calma,
 Siento en lugar de paz árido hastío?
    
    ¿Por qué este inquieto abrasador deseo?
 ¿Por qué este sentimiento extraño y vago
 Que yo mismo conozco un devaneo,
 Y busco aún su seductor halago?
    
    ¿Por qué aún fingirme amores y placeres
 Que cierto estoy de que serán mentira?
 ¿Por qué en pos de fantásticas mujeres
 Necio tal vez mi corazón delira,
    
    Si luego en vez de prados y de flores
 Halla desiertos áridos y abrojos,
 Y en sus sandios o lúbricos amores
 Fastidio sólo encontrará y enojos?
    
    Yo me arrojé, cual rápido cometa,
 En alas de mi ardiente fantasía,
 Do quier mi arrebatada mente inquieta
 Dichas y triunfos encontrar creía.
    
    Yo me lancé con atrevido vuelo
 Fuera del mundo en la región etérea,
 Y hallé la duda, y el radiante cielo
 Vi convertirse en ilusión aérea.
    
    Luego en la tierra la virtud, la gloria
 Busqué con ansia y delirante amor,
 Y hediondo polvo y deleznable escoria
 Mi fatigado espíritu encontró.
    
    Mujeres vi de virginal limpieza
 Entre albas nubes de celeste lumbre;
 Yo las toqué, y en humo su pureza
 trocarse vi, y en lodo y podredumbre.
    
    Y encontré mi ilusión desvanecida,
 Y eterno e insaciable mi deseo;
 Palpé la realidad y odié la vida:
 Sólo en la paz de los sepulcros creo.
    
    Y busco aún y busco codicioso,
 Y aún deleites el alma finge y quiere;
 Pregunto, y un acento pavoroso
 «¡Ay! -me responde-, desespera y muere.
    
    »Muere, infeliz: la vida es un tormento,
 Un engaño el placer; no hay en la tierra
 Paz para ti, ni dicha, ni contento,
 Sino eterna ambición y eterna guerra.
    
    »Que así castiga Dios el alma osada,
 Que aspira loca, en su delirio insano,
 De la verdad para el mortal velada,
 A descubrir el insondable arcano.»
    
       ¡Oh, cesa! No, yo no quiero
    Ver más, ni saber ya nada;
    Harta mi alma y postrada,
    Sólo anhela el descansar.
    
       En mí muera el sentimiento,
    Pues ya murió mi ventura,
    Ni el placer ni la tristura
    Vuelvan mi pecho a turbar.
    
    Pasad, pasad en óptica ilusoria,
 Y otras jóvenes almas engañad;
 Nacaradas imágenes de gloria,
 Coronas de oro y de laurel, pasad.
    
    Pasad, pasad, mujeres voluptuosas,
 Con danza y algazara en confusión;
 Pasad como visiones vaporosas
 Sin conmover ni herir mi corazón.
    
 Y aturdan mi revuelta fantasía
 Los brindis y el estruendo del festín,
 Y huya la noche y me sorprenda el día
 En un letargo estúpido y sin fin.
    
       Ven, Jarifa; tú has sufrido
    Como yo; tú nunca lloras;
    mas, ¡ay triste!, que no ignoras
    Cuán amarga es mi aflicción.
       Una misma es nuestra pena,
    En vano el llanto contienes...
    Tú también, como yo tienes,
    Desgarrado el corazón.

Porta Jarifa, porta la teva mà,
    Vine i posa-la al meu front,
    que en un mar de lava ardent
    El meu cap sento cremar.
       Vine i ajunta amb els meus llavis
    Aquests llavis que m'irriten,
    On encara els petons palpiten
    Dels teus amants d'ahir.
    
       Què la virtut, la puresa?
    Què la veritat i l'afecte?
    Mentida il·lusió de nen
    Que afalagà la meva joventut.
       Doneu-me vi: en ell s'ofeguin
    Els meus records; aturdida,
    Sense sentir, fugi la vida;
    Pau em porti el meu taüt.
    
       La suor del meu rostre crema,
    I en ardent sang, vermells
    Brillen incerts els meus ulls,
    El cor em salta.
       Fuig, dona; et detesto,
    Sento la teva mà en la meva,
    I la teva mà sento freda,
    I els teus petons de gel són.
    
        Sempre igual! Nècies dones,
    Inventeu altres caricies,
    un altre món, altres delicies,
    ¡O maleït sigui el plaer!
       Els vosres petons són mentida,
    Mentida la vostra tendresa,
    És lletjor la vostra bellesa,
    La vostra joia és patiment.
    
       Jo vull amor, vull glòria,
    Vull un delit diví,
    Com en la meva ment imagino,
    Com no n'hi ha al món;
       I és la llum d'aquell estel
    Que enganyà ma fantasia,
    Foc fatu, fals guia
    Que errant i cec em traí.
    
    Per què morí pel plaer la meva ànima,
 I viu encara pel dolor impietós?
 Per què, si jec en indolent calma,
 Sento enlloc de pau àrid fastig?
    
     Per què aquest inquiet i abrasador desig?
 Per què aquest sentiment estrany i vague,
 Que jo mateix conec un passatemps,
 I busco encara el seu seductor afalac?
    
     Per què encara fingir-me amors i plaers
 Que de ben segur seran mentides?
 Per què darrere de fantàstiques dones
 Potser neci el meu cor delira,
    
    Si després enlloc de prats i de flors
 troba deserts àrids i bardisses,
 I en els seus necis o lúbrics amors
 Fastigueig només trobarà i enuigs?
    
    Jo em vaig llançar, com un ràpid estel,
 En ales de la meva ardent fantasia,
 Onsevulga la meva captivada ment inquieta
 Benaurança i triomfs creia trobar.
    
    Jo em vaig llançar amb atrevit vol
 Fora del món en la regió etèria,
 I vaig trobar el dubte i el cel radiant
 Vaig veure convertir-se en il·lusió aèria.
    
    Després a la terra la virtud, la glòria,
 Vaig buscar amb ànsia i delirant amor,
 I fètida pols i menyspreable escòria
 El meu fatigat esperit va trobar.
    
    Vaig veure dones de netedat virginal
 Entre clars núvols de celest foc;
 Jo els vaig tocar, i en fum la seva puresa,
vaig veure transformar-se, i en llot i podridura.
    
    I vaig trobar la meva il·lusió esvanida,
 I etern i insaciable el meu desig;
 Vaig palpar la realitat i vaig odiar la vida:
 Només en la pau dels sepulcres crec.
    
    I busco encara i busco cobdiciós,
 I encara delits l'ànima fingeix i vol;
 Pregunto, i un accent esglaiador
 «¡Ai! -em respon-, desespera i mor.
    
    »Mor, infeliç: la vida és un turment,
 Un engany el plaer; no hi ha a la terra
 Pau per tu, ni benaurança, ni contentament,
 Sinó eterna ambició i eterna guerra.
    
    »Que així castiga Déu l'ànima agosarada,
 Que aspira, boja, en el seu insà deliri,
 De la veritat pel mortal velada,
 A descobrir l'insondable arcà.»
    
       ¡Oh para! No, jo no vull
    Veure més, ni saber ja res;
    Farta la meva ànima i prostrada,
    Anhela sols el descans.
    
       En mí mori el sentiment,
    Doncs ja morí ma ventura,
    Ni el plaer ni la tristor
    tornin a pertorbar el meu pit.
    
    Passeu, passeu, passeu en òptica il·lusòria,
 I altres joves ànimes enganyeu;
 Nacrades imatges de glòria,
 Corones d'or i de llorer, passeu.
    
    Paseu, passeu, dones voluptuoses,
 Amb dansa i gatzara en confusió;
 Passeu com visions vaporoses
 Sense commoure ni ferir el meu cor.
    
 I aturdeixin la meva revoltada fantasia
 els brindis i l'estrèpit del festí,
 I fugi la nit i em sorprengui el dia
 En una letàrgia estúpida i sens fi.
    
       Vine, Jarifa; tu has patit
    Com jo; tu mai no plores;
    mes, ai trista!, que no ignores
    Com d'amarga és la meva aflicció.
       Una sola és la nostra pena,
    En và el plor contens...
    Tu també, com jo, tens,
    Enquinçat el cor.