A la Nació
En nom de Déu, que mana no menysprear els consells de la prudència, un moment, un sol moment de serenor, i escolteu-me. Jo sóc el que fa quaranta anys acabdillava a Aragó i Catalunya els estols defensors de la tradició, i el que més tard les dirigí en una nova campanya contra el poder establert; jo el que arrabassat de les aules pel remolí de la guerra, va arribar a ser estimat i temut com general, i no recordo per vanaglòria el que vaig ser, si no per a dir-vos amb sinceritat i veritat que sóc jo mateix. El mateix i amb el mateix anhel de servir a la meva Pàtria, i amb la mateixa fe que m’encoratjava quan queia ferit en el camp, o quan a coll dels meus soldats havia de donar ordres entre el foc de l’acció i el de la febre que em devorava. Doncs bé, jo que per destinació de Déu i la meva desgràcia, he vingut a personificar en el seu més alt grau d’exaltació els sentiments propis de la guerra, Espanyols, creieu-me, solament el nomenar aquesta calamitat m’afligeix, perquè la conec bé i la detesto. La guerra, no obstant això, pot ser justa quan té un fi també just, i a la vegada determinat i cert. A la mort de Ferran VII, el fi de la lluita era fins i tot popular. Volíem sostenir tot aquell món d’institucions seculars, de costums piadoses i de tradicions estimades; lluitàvem, per que arrabassar-nos aquella manera de ser, era com expulsar-nos de la nostra pàtria catòlica, espanyola i monàrquica, i per això el nostre pit servia d’escut al sacerdot que ens beneïa, i al Rei cristià que dignament representava la nostra causa. El 1848, aquell món que havia desaparegut de la realitat, quedava encara en la memòria, i llavors per a nosaltres la fi de la guerra estava comprès en la sola paraula: restauració. Més al present, qui és capaç de saber per a què serviria la dominació del carlisme? Davant aquesta falta absoluta de pla i de concert, qui ens diu, que àdhuc vencent, després d’una guerra tan desastrosa, no ens trobarem amb un mesquí triomf de paraules i amb altra guerra indispensable per a arribar al triomf de les idees? Qui assegura que no s’està delmant la joventut i assolant el país per a entronitzar allò mateix que es combat? Els qui no han vist, podran dir, qui sap! Però els que hem vist..... ho sabem. Donat el canvi transcorregut des de 1833, i la trista realitat de tants desastres, quines mesures o reformes d’urgent actualitat realitzaria el carlisme en el poder? Aquest és el buit que s’ha volgut omplir amb proclames i manifests que res determinen, i aquest buit és imperdonable; perquè si al voluntari, danyat en la seva fe i ferit en la seva dignitat d’espanyol li basta sentir per què es bat, a la nació li importa saber de positiu per a què és la guerra: però saber-ho d’una manera tal, que abans del triomf, abans que arribi el dia de les ingratituds, pugui dir molt alt: Aquí està escrit i segellat amb la sang dels meus millors fills!. Els excessos de la Revolució van produir, no obstant això, tan profund moviment en la societat espanyola, que fills de pobra llar i de famílies acomodades, carlistes de tradició i fins enemics que havien estat de la nostra bandera, es van llançar com jo algun dia a batallar per Déu, per la Pàtria i pel Rei, sense pensar en assegurar-se que no anaven inútilment al sacrifici. Jo els aplaudeixo i els admiro; els he reconegut per la seva abnegació; eren els mateixos o de la mateixa raça dels que al meu costat van combatre en altre temps. Que la Pàtria els faci justícia i reconegui en ells una gran esperança. Déu sap fins a on l’afecte que els professo, em dóna vida i alè per a l’empresa que acabo d’escometre. Però si fa quaranta anys, també jo em deixava arrabassar pel corrent de l’entusiasme, més tard m’incumbia altre deure, i l’he acomplert. Jo desitjava que el Príncep, cridat á representar les grans virtuts del partit, aprengués; més tan bon punt va aprendre que tenia dret a la corona d'Espanya, no va voler saber més. Jo desitjava que abans de batallar, si calia, conquistés pacíficament l’apreciació i l’estima d’un país que no el coneixia; i a la vegada que el partit es reorganitzés, i defensant, i formulant pràcticament les seves idees, donés peça segura del seu objecte polític i del seu sistema de govern; però els meus consells van ser inútils i la meva conducta atribuïda á menyspreu de la Pàtria. Per a fer-me odiós a Espanya, van dir de mi, que en la prosperitat havia perdut la fe religiosa, per la qual he donat tantes vegades la meva sang, per la qual estic amatent a donar la vida ; i fins em van calumniar cridant-me traïdor. Com! Traïdor, sense cap comandament, sense relació si més no ni compromís amb el Príncep, i sobretot traïdor Ramon Cabrera! Perdoneu la jactància, no hi ha a Espanya qui ho cregui, i el mateix Príncep que autoritza tal superxeria, és el primer a saber que no és veritat. Les meves previsions es van realitzar : la ineficàcia de tant esforç, la inutilitat de tant sacrifici, han vingut a donar-me complidament la raó; mes jo he hagut de callar fins ara i limitar-me a deplorar en silenci els mals de la meva Pàtria. Triomfant l’anarquia, no era ocasió d’oposar-me amb obstinació a una guerra que en part semblava justificada; però quan la Revolució ha fet una parada que sembla ser duradora; quan cenyeix la corona un Príncep que ostenta com el més preuat de tots els seus títols el de Catòlic, i que ha sabut demostrar que té consciència del seu deure i coneix l’alta missió del que està cridat a ser Cap de generals, homes d'Estat i fins a ministres del Senyor; Espanyols, incorreríem en una greu responsabilitat si els defensors d’un passat, no sempre just, i els iniciadors de reformes, no sempre acceptables, malmetéssim aquesta ocasió d’acudir a dipositar en les graderies del tron el pes ja aclaparant de les nostres discòrdies. Gents minvades formaran avui més obstinació que mai a avivar ressentiments; però, ja veieu, qui més ofès que jo? Doncs en va s’ha procurat retreure’m de prestar la meva adhesió al Monarca, evocant en la meva ànima dolorosos records. La fe m’ensenya i el cor em diu que jo, com l’ésser benvolgut, a qui profanament al•ludeixen, he de morir perdonant als meus enemics; i jo sé, jo veig que aquell ésser benvolgut em diu des del cel que faig bé. Espanyols, pietat de la Nació que també és la nostra mare. El meu partit, el més perseverant, secundarà ben aviat, així ho espero, la meva determinació. Cadascú amb les seves conviccions, i a lluitar noblement a l’empara de la Llei. Rebutgem d’una vegada per sempre la injúria que fan a la nostra dignitat els que ens qualifiquen d’ingovernables, i nosaltres, conqueridors per tradició i per caràcter, realitzem la major conquesta que un poble pugui fer, que és triomfar de les seves pròpies febleses. Aquest dia, el més brillant de la nostra història, vindrà amb la pau que anhela per a Espanya, el vostre compatriota que us abraça amb tota la seva ànima.
Paris 11 de març de 1875
(Traducció de l'original en castellà)