Adeu á Montserrat

De Viquitexts
Jump to navigation Jump to search


ADEU Á MONTSERRAT.

Rient vaig arribarhi,
plorant deixo l' altar;
¿podré, Verge, tornarhi
ja que m' en tinch d' anar?
Aquí la nit es dia,
lo cel aquí es mes blau:
 Adeusiau, María;
María, adeusiau.

Oh Verge, per medalla
donaume vostre cor,
preneu en presentalla
lo meu de pecador,
y á mi, Mareta mia,
preneume per esclau:
 Adeusiau, María;
María, adeusiau.


 Vostra maneta hermosa
deixáumela besar,
y á Cristo que hi reposa
deixáume 'l adorar.
¡Oh dolsa companyía,
oh, sempre hermós palau!
 Adeusiau, María;
María, adeusiau.

 Sortint de vostra ermita,
un dó 'us demanaré,
tornaume la visita
l' instant que 'm moriré.
Estrella que al cel guia
guiáumhi Vos, si 'us plau:
 Adeusiau, María;
María, adeusiau.

 Ditxosas orenetas
que li cantau amors,
ditxosas violetas
que li robau olors.
La flor que ab Vos se cria
te vostre olor suau:
 Adeusiau, María;
María, adeusiau.


 Passant per eixos pobles
diré que vinch del cel,
y 'ls cantaré unas coblas
mes dolsas que la mel.
May mes m' en aniria;
peró si á Vos 'us plau:
 Adeusiau, María;
María, adeusiau.

 Baixant encara 'm giro
per veure aqueix sant lloch;
ja l' blanch colom no oviro,
ja l' colomar tampoch:
capella hont Ella nia,
penyals que la abrigau:
 Adeusiau, María;
María, adeusiau.