Aires de muntanya

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aires de muntanya

d' Ignasi Iglésias Pujadas


Aires de muntanya

 ————————

Ja som al cim de la muntanya
i el sol tot just s'ha desvetllat.
Reposa un xic, dolça companya,
que costa amunt t'hauràs cançat.
Reposa, amor, al tou de l'herba,
que és el coixí per tu millor,
i vés mirant com ens observa
la lluna en mig de la blavor.
Guaita, allà al fons, tota nevada,
i fent contrast amb el cel blau,
com resplendeix la serralada
amb la claror del sol que hi cau.
Jo, mentrestant, vull contemplar-te
de fit a fit, al teu costat...
Ja l'aire pur vé a acaronar-te,
descapdellant ton pentinat.
Així estàs bé: d'amor rendida
tot sospirant de cara al cel,
i tot fruïnt la nova vida
que enrobusteix ton cor fidel.
Després, a baix la fresca ubaga,

respirem l'olor dels pins
i el dolç perfum, que t'ubrïaga,
dels vïolers i els romanins.
Allà a ciutat ningú t'espera;
mes quan tornem al nostre lloc,
ja no't diràn la passionera,
ja no't diràn el lliri groc.
Ningú veurà aquella malalta,
quan notaràn el teu delit,
i la rojor de cada galta,
com si'l teu cor hagués florit.
Te trobaràn emmorenida
per aquest sol esberladô,
però duràs esclats de vida
tot alletant un infantó.
Un infantó que s'aponcella
tan sà i robust que, allà a ciutat,
destacarà com la rosella
quan resplandeix en mig del blat.