Als catalans

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Als catalans

d' Antoni Careta i Vidal


 Als catalans
 —————

Jo que ans d'obrir les fulles de l'immortal história,
sabia que ma patria tingué un passat capdalt,
jo que ab amor la canto sens treuren or ni glòria
i en mig de tots vosaltres puc dur lo cap ben alt;

avuy ple de tristesa, veyent tanta impudencia,
com ombra dels vells segles, vos vinc a preguntar:
¡Qu'heu fet ¡oh compatricis! de la preuada herència
que com reliquia santa deviem conservar?

¿Hont son aquella patria que'ls avis mantingueren
regant-la amb sa sang noble i'l suhor de sos afanys,
i aquelles lleys tan sabies, i aquells costums que'ns feren
admiració, respecte i enveja dels estranys?

Lo fret escepticisme per tot arrèu impera;
pocs son los que recorden les glories qu'hem tingut;
si'ls catalans tornaven d'un segle i mig enrera,
estar petjant creurien país desconegut.
 
La llibertat antiga ni menys es anyorada:
vil iirania'n diuen sols digna dels temps vells.
De folla prostituta contens l'han disfreçada,
per son ideal ferne, los catalans novells.

Avuy, l'oblit culpable y un criminós exemple,
vestits, música, dances, costums, llenguatge, y tot
a l'extrangera muden; fins dins del sagrat temple
en llengua forastera predica'l sacerdot.
 
La fè de nostres pares curan que bè's conega,
als nins de les escoles s'ensenya en castellà,
y, per a més vergonya, aquell que a Deu no prega
en est ni cap idioma, renega en català.
 
!Oh llengua gloriosa! ben cert que no pensaren
que may pogués tocarte pervindre tan amarc
los sants, hèroes y sabis que tan amunt t'alçaren
ni, al fer ses belles trobes, lo dolç Ausías Marc!

Si'ls fonaments no aguanten, s'arruna l'edifici;
axís, quan es perduda la salvadora fè
los homs i les niçagues són presa d'un desfici
que'ls fa correr i empènyers sens cap timó ni frè.

Los llaços de familia s'afluxen cada dia:
ja per infants se dexa no més lo pur amor:
no hi es l'amistat santa que un home al altre unía...
Per tot, lo fret egoisme y'l vici corruptor!

Lo nom sagrat de patria si acàs algú l'invoca,
es per als fills d'aquesta commoure y separar:
y aquest, tot rihent s'ho mira, y espera quan li toca
montar fins als grans setis per lluhir y disbauxar.

Y l'un ho aprèn del pare, y aprés als fills ho ensenya:
si aquell pel mal tirava, s'hi enfanga lo darrer;
y ab tant per est abisme la gènera's despenya,
que aviat seràs ¡oh terra! un vil podrimener.

Oh terra malhaurada! apenes ja s'escolta
cantant lloances tues la veu d'un trovador;
avuy sols te du l'eco la befadora absolta
que't fa un exam de vespes, rimayres sense cor.

Oh catalans! (si encara algun n'hi hà que siga
herèu d'aquells grans homes de cor i braç nervut)
fèu que no arribe l'hora en que tothom vos diga:
«L'honor de Catalunya per sempre s'es perdut.»

Veníu tots los qu'encara no heu oblidat sa historia,
los que volèu tornarli lo séu passat capdalt,
aquells a qui llumena la veritable gloria
i qu'entre tots los altres portèu lo cap ben alt.

Exím tots a la una al crit de «¡Via fòra!»
marxèm, com un sol home, fidels i ben units,
i a tot lo món diguèmli, puix de que ho sàpia es hora:
«No sóm d'esta niçaga d'esclaus desvergonyits!

Som fills d'aquells atletes que als serrahins venceren,
que a Italia feren sua y a Grecia en tremolor;
volèm qu'avuy lluhesca la gloria qu'ells tingueren
ab Deu, Famila i Patria,  i Llibertat i Honor.»

Si axís, valenta i noble, l'indignació no esclata,
si's pert la nostra causa per esperit covart,
morímnos de vergonya, puix si'l dolor no'ns mata,
com febles criatures nos resta sols plorar.
 —————