Als desmays que patia una donsella nomenada Lucresia Sagristana

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


SONETO VII.

Als desmays que patia una donsella nomenada Lucresia Sagristana.

  Eixos desmays, que ab desigual cruesa
Executan, Lucrecia soberana,
La gracia de eixa cara mes que humana,
Que al cor recull gran part de sa riquesa.
  Alguasils son de amor, que á eixa bellesa,
Mil pensions no pagadas li demana;
Que no repara en veureu's Sagristana,
Qui á la deitat mes sacra tingué presa.
  No os queixeu del amor, que per vos mira
Mentres lo vil y odios nom de deutora
En subjecte tan rich ti desagrada.
  Guardeu de incorrer en sa interna ira,
Advertiu que os desitja acrehedora,
Imagineu que os vol descarregada.