Amor

L'Amor em va acollir; la meva ànima, però, reculà,

culpable de pols i de pecat.

Però l'Amor clarivident, veient que no parava de dubtar

des que havia entrat,

se m'acostà, i dolçament em demanà

si havia de menester res.

--Un convidat --vaig respondre --digne de ser aquí.

L'Amor digué: --Seràs tu, aquest.

--¿Jo, dolent com sóc, i tan ingrat? Ah, estimat,

si no et puc ni mirar.

L'Amor m'agafà la mà i somrient respongué:

--¿Qui els ha fets, aquests ulls, sinó jo?

--És cert, Senyor, però els he embrutats; que la meva vergonya

vagi on es mereix.

--¿Que no saps --digué l'Amor --qui és que se n'emporta el reny?

--Estimat, serviré.

--Cal que seguis --digué l'Amor --i tastis els meus plats.

Així, vaig seure i vaig menjar.