Antologia d'autors catalans/Francesc Matheu
Francesc Matheu
———————
(Mestre en Gai Saber)
En Francesc Matheu, és el poeta de les cançons vibrants de la raça, és el creador dels poemes que porten per fonament el més sagrat foc del patriotisme, el que fa sentir dintre l'esperit del poble, tot aquell agre-dolç qu'ell ha volgut donar a les obres creades per la seva feconda inspiració, i les que han fet sentir en el cor de les joventuts aquelles estrofes de revolta i de lluita, un pregon respecte vers al mestre que, com un nou profeta, les ha conechudes
Emprò això no vol dir, que si ell amb els seus cants aspres i amarats d'energía arriva al grau màxim, portat pel seu exaltament, que hagi de concentrar-se el seu treball sols en aquest estil incomparable, sino que ans al contrari, quasi be pot dir-se que amb les seves poesíes eròtiques, no se sap trobar una sola cosa que pugui jutjar-se amb quin dels dos caires es veu més la mà mestre, si en el patriòtic ple de fortalesa, o en l'amatori ple de dolçor i galanía.
En Matheu ha estat un veritable lluitador pels ideals de Catalunya. L'any 1873 va formar part de «La Jove Catalunya». Més tard, amb En Picó, Montserrat i Arcs, Sellarés, Nanot-Renart, Ubach y Vinyeta, Raventós, Bertrán i Bros, Franquesa i Gomis, varen fundar una Societat Literària que portava per nom «La Misteriosa». L'any 1875 va publicar el llibre Cançons alegres d' un fadri festejador, l'Anuari Català (del que sols es publicàren dos volums 1875-1876) Calendari Català (1864) amb col·laboració d'en Pelai i Briz) Fou Director de l'Ilustració Catalana. Fou proclamat Mestre en Gai Saber l'any 1882, és el fundador de «Lectura Popular i Catalana» i des de l'any 1906 qu'és president del Concell Directiu dels Jocs Florals de Barcelona.
En Francesc Matheu és un dels homes que deixan un inesborrable record a la terra ont varen neixer, amb l'herencia de les seves obres.
Brindis
______
Encara no'ns entenen;
què hi fa? ja'ns entendràn.
Dexèm rodar la bola,
que prou se'n cansaràn.
Encara se'ns moteja
d'enteniments malalts;
encara'n diuen somnis
dels nostres ideals.
Y donchs, beguèm,
cantèm,
beguèm y somnièm.
Somniadors nos diuen;
donchs, somnièm, amichs;
los qui desperts son pobres
en somnis tornen richs.
Lo nostre serà un somni
de goig, d'encís, d'encant,
somniarèm la patria
potent y lliure y gran.
Somniarèm la patria
lliurada de partits,
gangrena y podridura
qu'enteca'ls esperits;
lliurada del pillatge
y del saqueig traydor
d'exa nissaga borda
que li rosega'l cor.
Somniarèm la patria
ab l'honra qu'ha perdut,
sencera la corona
y sense fanch l'escut;
y al despertar del somni
durèm dintre del pit
més odi per la purria
de tant y tant partit.
Somniadors nos diuen;
donchs, somnièm, companys;
cerquèm l'embriaguesa
d'eix nèctar de cent anys;
ell porta la sòn dolsa
que cura tots els mals...
Encara'n diuen somnis
dels nostres ideals!:..
Y donchs, beguèm,
cantèm,
beguèm y somnièm!
Afany
______
Quan remous tos gegants brassos
còm m'enamores, Mestral,
fent cruixí'en sos perns la terra,
esbufegant per l'espay!
Per dessobre les montanyes
hont los núvols no han pujat,
com un riu que surt de mare
te llenses sens aturall.
Y rodoles y t'estimbes
y't redresses cargolat
escabellant les montanyes,
escrostonant los rocàms;
xapes pinars y rouredes,
traus les feres de llur cau,
y a les àguiles atupes
y'ls esmicoles l'alàm;
la mar, com si fos ta aymía,
t'obre'l pit quan t'hi rebats;
y en ta volada't seguexen
y muden patria'ls sorrals.
Mes ay! què't val exa forsa
prepotent, rey del espay,
si en tes ales invisibles
no pots mon còs axecar?
Si mentres penyals y roures
te'n emportes esglayats,
mon còs mesquí que't desitja
dessobre terra roman!
Oh, quàntes, quàntes vegades
febrosech t'he somniat,
espargidor de tempestes,
correguent sota un cel blau!
T'he somniat abrassantme,
besant mon front inflamat,
emportantem sobre'ls núvols
y encara més alt, més alt.
Ben abrassats, com dos nuvis,
ab tu he corregut l'espay,
empaytant les nuvolades,
capgirant lo curs dels llamps.
Com un desitx foll, corríem
per un espay sempre clar,
y a cada cop de tes ales
veya'l món més allà baix.
Semblava qu'enllà's fonía,
ja era un punt, ja era un borrall;
y alsava'ls ulls, y al dessobre
veya'l cel llampeguejant.
Ardits a escalar la gloria
avansavam sens parar
per grahonades d'estrelles
y mons en flor tot just nats;
y sorpreníem converses
d'estels joves delirants,
y de les llums abrassades
lo voluptuós respirar.
L'embriaga claror dels astres
se m'infiltrava en la sanch,
los mons novells esclataven
dantme besos a ruxats;
y sens parar la volada
seguíem endalt, endalt;
ja sentía olor de gloria,
ja assolía etern descans,
ja'ls besos dels mons paravan
al bes de l'eternitat,
ja la llum de les estrelles
era un incendi eternal...
quan, tornant de mon deliri,
tornava a trobarme esclau,
dessobre'l fanch de la terra
sense cadens lligat,
mentres sentía per l'ayre
ta veu de trò rebramant
y arrossegant les tempestes
per dessobre de mon cap...!
De la guerra
______
1898
Una cansó vull cantar
d'una pobra Mariagna
que tres anys hà que té un fill
a les guerres de l'Espanya.
La guerra dels espanyols,
n'hi van molts, no'n tornen gayres.
Venen correus y correus
y no n'arriba cap carta;
si pregunta pel veynat,
no'n saben rès de l'Habana,
y del batlle y del rector
no'n pot treure l'aygua clara.
Algú diu qu'ha sentit dir
si està ferit d'una bala;
segons un altre ha contat,
temps hà qu'hospitalejava;
per algú que n'ha vingut,
dèu ser ben mort a hores d'ara.
Passen mesos, passen anys,
cap més nova n'ha arribada.
La mare se'n posa'l dol
y al seu Patró l'encomana,
y al altar del Sagrament
li'n fa dir misses resades...
Una tarde carré'amunt
un minyó camina ab calma:
ò du febre ò be té fret,
que s'embolica ab la manta;
ve cansat y malmirós
y esgroguehit de la cara.
—Mariagna, exíu, exíu,
vostre fill es de tornada.—
La Mariagna qu'ho sent,
ab un bot baxa l'escala;
quan la porta ha revolat
ja'l veu al pas de l'entrada.
—Fill meu! Fill meu!—y pel coll
com una boja s'hi abrassa.
Lo soldat romp a plorar
ab una pena que'l mata:
—Mare meva del meu cor,
no us puch tornar l'abrassada!—
La mare's fa enrera un pas,
y al minyó li cau la manta;
los brassos del gech son buyts
y cusits a les butxaques.
