Antologia poètica (Joan Arús)/Ara mateix

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


Ara mateix...

En la mort d’un infant que el riu engolí.

Ara mateix, ara mateix passava
per entre vinyes, sota el cel serè.
De sa rialla l’aire encara és ple;
hi ha, en el camí, senyal de ses petjades.

¿Qui pensaria que la mort l’espera
allà on ell cerca, justament, l’esplai?
Amb el cor innocent i sense esglai,
corre als seus braços, com qui va a una festa.

Sos ulls tan blaus, tan dolços, ¿com sabrien
veure enlloc el parany, ni al peu del riu?
I, ¿quin infant coneixerà, com Guiu,[1]
el secret de la mort, el lloc i el dia?

Per ’xò, quan ell la veu, de cara a cara,
de la sorpresa se li atura el cor;
i cau sense esma als braços de la mort
ans que ella el prengui d’una revolada.

Ja a crits ni a planys no respondrà paraula,
enc que vinguessin pares i germans;
immòbil és son cos, àgil abans,
i el camí fet no desfaran sos passos.

Per darrer cop, la trista amor materna
besarà els pètals moradencs dels ulls;
per darrer cop, amoixarà dels rulls
l'or que aurèola l’esblaimada testa...

Així és talment la Voluntat Divina:
deixa que els fruits, madurs, vagin caient,
però a voltes li plau, d’un cop de vent,
arrabassar la branca més florida.

Endreça

D'aquesta vida has conegut només
la primavera, feta d'esperança,
i ara te'n vas, i no sabràs com és
de trista i dura, quan l'hivern s'atansa.

Com l'oronell que en aquest temps ens deixa,
enllà dels mars un nou abril cercant,
te'n vas del món sense dolor ni queixa
i al Cel te'n voles, oh, feliç infant!

  1. Guiu de Montgailland