Antologia poètica (Joan Arús)/La imaginària amor

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


La imaginària amor

Tinc una amor que és dalt de la muntanya,
com l’edelweis i l’àliga reial.
El seu palau és una humil cabanya
posada a l'ombra del darrer penyal.

Allà floreix, entre immortals boscúries,
sota la vasta soledat del cel,
lluny de les nostres gèneres espúries,
com un somni d’amor, com un estel.

És fresca com el doll de l'aigua viva;
esquerpa com la flor de l'espadat;
té una pura bellesa primitiva
que cap mà ni cap ull no han profanat.

De les ciutats i els homes de la terra,
de tot el d'ací baix, no en té ni esment;
cap àvol passió no li mou guerra;
pruïges vanes el seu cor no sent.

No sap del món les menges principesques,
les mil bevendes que combina l'art,
però cull sempre les maduixes fresques
i beu la llet escumejant encar.

El brill ignora de les joies cares
i el luxe fatu de brocats i pells,
però sap l'or de les albades clares,
els velluts i les sedes dels pradells.

Mai no ha sentit violes ni timbales,
ni de l'horríson altaveu el crit,
però coneix el bel de les primales
i el corn del vent arremorant la nit.

I és sola en aquells cims: cabres i ovelles
són els únics amics amb qui es complau,
i té per espectacle les estrelles,
les solituds ferestes, el cel blau.

Porta en el cor la pau dels grans paisatges;
porta en els ulls la llum del firmament;
porta en la pell, colrada pels oratges,
els besos repetits del sol i el vent.

Fruita grenyal, la casta pubescència,
amb dits suaus, son cos arrodoneix;
i al bell fons del seu cor viu, en potència,
un sentiment que encara no coneix...

I jo, que no l'he vista mai encara,
i no sé bé si alena, ni en quin lloc,
somnio aquesta verge oculta i rara
i ella no ho sap, ni ho sabrà mai tampoc.