Antologia poètica (Joan Arús)/Les amigues llunyanes

Les amigues llunyanes

I

¿On són les amigues llunyanes d'un dia,
on són Margarida, Joana i Esther?
Per molt temps que passi, llur record no es perd
i ara torna amb aire de malenconia.

Per ’xò avui, nostàlgic, el meu peu avança
pel camí cent voltes calcigat, llavors
que el cor jovenívol s’obre a l’esperança
i l’amor ens brinda les primeres flors.

L’estiu conduïa fins aquest paratge,
lluny de l’urbs, en cerca d'espai i frescor,
les joves amigues que amb llur formosor
prestaven un líric encís al paisatge.

Jo les veig encara, com ahir, xalestes,
escampant rialles i cançons pel camp;
el carmí recordo i el blanc de llurs vestes
i l’ombra on llegíem i admiràvem Jammes.

Oh, quantes vegades, en hores antigues,
quan ja el sol no crema i és suau l’oreig,
escoltant musica, o en bell parloteig,
em sobtà el capvespre vora les amigues!

L’atzur es poblava lentament d’estrelles;
els llums s’encenien del poblet rural;
pels camins hi havia drings pausats d’esquelles
i jo, sol, tornava vers el meu casal.

Tot sol caminava sota el clar de lluna,
o entre la callada foscor de la nit,
portant, com un màgic tresor escondit,
la gràcia de totes i de cadascuna...

II

¿Quina oculta força, quina esma oblidada
mena avui mos passos pel camí d’antany?
He deixat el poble rera ma petjada
i emprenc, per l’auleda, l’estret viarany.

Novament contemplo, i el meu ull captiva,
tot allò que havia gairebé oblidat:
les serres boscoses, el molí tancat,
el riu i els pollancres que ombregen la riba.

Al cap d’una estona que, entre bosc, faig via
ja veig la figuera de fullatge fresc
i, al mig de la coma, la vella masia,
sola i apartada de passants i tresc.

Ací dalt, les coses són com antanyasses:
cap tret del paratge no ha mudat, mes, ai!,
que ara ja no vénen a cercar-hi esplai
les que un jorn atreien cap ací mes passes!

Només, quan empenyo la porta mig closa,
surt —jo no l’hauria coneguda enlloc—
la qui fou un dia fresca com la rosa
i hagué cabells negres i llavis de foc.

Diu, la masovera, quan faig recordança
de les tres donzelles, fadrines d’antany:
—Joana és soltera; tornarà aquest any;
Margarida és morta, ja fa temps, a França.

—I Esther? (una estranya frisança fa batre
mon cor quan evoco sa veu, sos ulls francs).
—Esther és a Algèria, casada; té quatre
minyons que li pugen com quatre pollancs.

III

(Esther! No recordes les hores llunyanes?
¿No vam, aleshores, voler-nos ensems?
¿No ets tu, per ventura, després de tant temps,
la que menys oblido de les tres germanes?

Recordo que un vespre mon cor sanglotava
sentint plorar Schumann sota l'arc lleuger.
«Ací, en aquesta hora, mon cor l'estimava»,
resaven els versos d'Alfred de Musset.)

—Adéu masovera! Si Esther torna un dia
digueu-li que encara conec el camí;
que les velles notes del seu violí
dintre meu ressonen com una elegia...

IV

Dels camins m’arriben drings pausats d'esquelles;
jo desfaig ma via, tot sol, lentament;
el profund celatge s’ha poblat d’estrelles
com de recordances el meu pensament.