Antologia poètica (Joan Arús)/Poema de caçador

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Versió sonora interpretada per Daniel Rocavert (origen: QRuta Arús)


Poema de caçador

Feia tant temps, que ja oblidat l'havia;
no em recordava d'ell ni d’aquell dia
que anàrem junts de caça la passada tardor.
Ara ell mateix me’n torna, però, la recordança,
el gos que, al punt de veure’m, saltironant s’atansa
i crida i m’afalaga, com a un vell companyó.
Amb ulls de joia sembla que em digui: —Vas de caça!
Bé prou que l’escopeta ho ensenya. Vinc amb tu!—
I corre, decidit, al meu davant, segur
d’on va la meva passa.
L’amo, que ho veu, el crida: —Pelut!—, inútilment:
ell només sent el bosc que el crida amb veu més forta
i ara ha trobat, en mi, un company amatent
a satisfer el deliri d'espai que se l'emporta.
Ens allunyem del poble, lleugers i amb cor content.

* * *

És un matí d’octubre deliciós; el sol
amb tèbia llum d’or fos el paisatge embolcalla.
El gos sap el camí que cap al riu davalla
i el marge embardissat on, a ple dia, sol
jeure l’esquerp conill. Atravessant la llera,
s’hi fica, l’escorcolla... però el conill no hi era!
En surt per un petit corriol, decebut,
el pelatge en desordre, i em mira condolgut.
Entre el verd dels pollancres que el riu pregon voregen
veig les primeres fulles que groguegen.

* * *

Som al bosc. La verdor dels pins i les alzines
resta impassible al pas de la tardor.
Hi ha bruguerars i estepes que es passen sense por
i gatoses que punxen amb mil agulles fines.
—Au, amic, ara sí que farem caça! Alerta!
El conill que, de nits, tresca pel bosc en pau

ara s’està quiet, al jaç o dins el cau.
Té l’orella molt fina; per no res es desperta;
mes, per trobar-li el rastre, el teu nas és prou fi
i cames tens per córrer-li a l’encalç i glapir
fins que soni, de sobte, un tret sec i comenci
a imposar-se altra volta, sobre el bosc, el silenci.

* * *

—Baixa a baix, Pelut, baixa! Sí que hi és! Busca bé!
Al bell fons del torrent ja fa estona que busca.
Pel tremolor que fan les bardisses, jo sé
per on passa... De sobte, sento un crit; d’una brusca
embranzida envesteix el conill que, rabent,
cuadret, fuig pel marge oposat del torrent.
De bursada, amb un tret dreturer, l’he tombat
—el seu ventre blanqueja sobre l’herba d’un prat—
i, amb un aire gentil, de victòria i de festa,
l’amic gos me’l presenta, alzinada la testa.

* * *

Migdia. En un indret arrecerat, dessota
d’un vell roure que plora fulles d’or malaltís,
hi ha una font que sanglota
vora un rústec pedrís.
Mortes fulles cobreixen l’aigua del bassiol
—quan fa vent deu gronxar-les com un líquid bressol—
i en temps d’eixut, com ara, vénen aquí a abeurar-se
el gaig i la perdiu, l’esquirol i la garsa.
El gos, assedegat, s’hi abeura; l’escopeta
jo deixo i em sadollo d’aquesta pau salvatge.
M’hi sento com un rei solitari i poeta
i el gos és, als meus peus, com el meu únic patge
Damunt els meus genolls la dura testa posa
i, panteixant encara, plàcidament reposa
gaudint amb mi la pura dolçor d’aquests instants.
El llom hirsut li amoixo amb amoroses mans
i, entant que jo li parlo, com si em pogués comprendre,
veig pujar dels seus ulls una amistat molt tendra
que no he trobat pas sempre en els ulls dels humans.