Aplech de versos - Mal d'amor

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Reincidencia Mal d'amor
Aplech de versos
Amoreta



Mal d'amor  



   Déxiamtho dir lo qu'en mon cor hi nia
  y'm posa alabatut y neguitós;
  escolta quina estranya malaltia
  de pena y goig a l'hora'm té febrós.

   Jo no sé pas de quàn que malaltejo;
  jo no sé pas de cert què ho pogué fer;
  en va volums y més volums fullejo
  cercant això que tinch que podrà ser.

 
   Jo no més se qu'abans, jove com era,
  obrava y fins pensava com un vell;
  jamay una esperança falaguera
  creuava fugitiva mon cervell;


   em veya sol, tot sol; quan esguardava,
  trobava'l meu casal abandonat;
  guaytava indiferent lo que'm voltava;
  feya via al etzar, com alelat;



   no anyorava'ls esclats de nova vida,
  no hostatjava mon cor cap viu anhel;
  no treyen mos vergers gaya florida;
  no hi havien estels en el meu cel.


   De sopte, no sé còm, enriolada,
  una esperança al lluny ha ressurgit,
  com somriure esclatant de bella aubada
  que va fonent les ombres de la nit.


   Mes, ah! màgich engany! aquest somriure
  poch saps tu, poch saps tu'l mal que m'ha fet;
  que, tot un munt d'idees fent reviure,
  m'ha deixat cavilós, trist, inquiet.


   Y he sentit del meu cor les flamarades,
  y he sentit del meu cap les bullentors...
  y he cuydat més les flors, les he besades,
  y he trobat un consol besant les flors.

 
   Dígamho tu què ha fa que nit y dia
  temps ha no tinch espurna de descans;
  digamho d'ont ha nat la malaltia
  que m'ha robada, ay trist! la pau d'abans.

 
   Serà, potser, que'l foch de ta mirada
  inclement el meu cor ha enarborat?

  serà que ta rojor fresca y gemada
  mes galtes més d'un cop ha sonrosat?


   Ah, sí; tu m'has donat alguna cosa
  que's regira y fermenta dins de mi;
  fòra d'un bell recort tot m'hi fa nosa;
  visch anyorat, mes ay! no puch gorir.


   No'm pot gorir no més que la traydora
  qu'ab un esguart mon ésser trasbalçà;
  sols pot trobar una herba goridora
  la qu'ab tals artificis m'encisà.


   Vinga'l remey; no ho vulgues que s'immoli
  en l'ara de l'amor mon pobre cor;
  fóra'l trist llantió qu'acaba l'oli,
  que flameja un instant, vacila y mor.