Aplech de versos - Primavera trista
Oh, qui hi pogués tornâ a n-el trist hivern!
a n-aquells jorns de plujes y gelades,
dels vents huracanats y xiuladors,
dels arbres despullats, de les nits llargues,
dels aucells morts de fret demunt la neu,
del plor dels degotalls de les teulades,
del cel plomiç, del prat sense verdor,
sense una melodia ni una flayre!
Avuy ja tot renaix: els admetllers
han estesa de flors una nevada,
y tornen els aucells a refê'l niu...
y floreix en els cors nova esperança.
Jo tan sols abatut, silenciós,
veig més flors y més aus a cada aubada,
y, com arbre que'ls frets han corgelat,
sento encar més endins l'hivern de l'ànima.
Oh, qui hi pogués tornâ a n-el trist hivern!
llavors no'm veya sol, com me veig ara.
Avuy, si tot renaix, si tot somriu,
tot llavors en mon dol m'acompanyava:
els vents huracanats y xiuladors,
els arbres sense fulles, les nits llargues,
els aucells morts de fret demunt la neu,
el plor dels degotalls de les teulades,
el cel plomiç, el prat sense verdor,
la terra nua y trista y desolada.