Balada de Montserrat

De Viquitexts
Jump to navigation Jump to search


BALADA DE MONTSERRAT.

Estant Jesús en la creu,
 un Angelet sèu
 tot plorant serrava,
allí vora 'l Llobregat,
 del alt Montserrat
 la gentil montanya.

Benehit l' Angel d' amor
 que serra eix mont d' or
 ab serra de plata,
sols per ferne prop del cel
 un altá al Estel
 de la matinada.

Quan la veu á mitx serrar,
 Jesús va parlar
 á la Verge santa:
— Véuse allí trono y palau;

 anáuhi, si us plau,
 que ma vida acaba.

— Hi aniré, si hi veniu Vos,
 mon clavell desclós
 á la llum del alba.
— ¿Cóm hi puch, Mare, venir,
 si he de redimir
 l' humanal llinatge?

— Ressucitau ben cuytós,
 y anémhi tots dos
 á prendre 'n posada:
en mos brassos Vos seuréu;
 jo damunt la neu,
 la neu que 'l sol daura. —

S'en hi ve ab son únich Fill,
 clarejant espill
 ahont s' enmiralla;
mes lo sol enmorení,
 en tant llarch camí,
 l' albor de sa cara.

L'Angelet, tot sospirant,
 anava serrant

 la gentil montanya;
quan hi veu l' hermós parell,
 li feu de mantell
 ab sas blancas alas.

La montanya era un penyal,
 y ara es un coral
 que floreix y esclata;
sa nuesa es un jardí,
 hont vespre y matí
 rossinyols hi cantan.

Benehit l' Angel d' amor
 que serrá eix mont d'or
 ab serra de plata;
benehit qui 'l trono feu,
 hont séu lo bon Dèu
 y la Verge santa.