Barcelona. Ressenya histórica
BARCELONA
RESSENYA HISTÓRICA
BARCELONA. Ressenya histórica.
BARCELONA
RESSENYA HISTÓRICA
PER
ANTONI AULÉSTIA Y PIJOAN
de la
REAL ACADEMIA DE BONAS LLETRAS
BARCELONA
ESTAMPA DE «LA RENAIXENSA»
1878
Com, tapada per espessa cortina de boyras,
sols esmortidament deixa entreveure la montanya
sos gegantins contorns, aytal se presenta als ulls
del historiador la etat primitiva d' Espanya.
Si 'ls moderns descubriments arqueológichs
han pogut, en altres nacions, aclarir aqueixas endarreridas centurias fins á fer passar al domini de l'época histórica lo que posat estava en la fabulosa[1], no ha sigut nostra pátria la que més ha avansat per aquest camí, y per aixó á las rassas que s' embolcallan áb lo poétich mantell de las tradicions de que ara abans d' ara un capdalt poeta nos ha bellament parlat [2], y á las que 'ns llegaren, pera mostrade sa existencia, monuments megalítichs com las murallas de Tarragona, ab prou feynas si las sabém nomenar iberas, tal volta comprenent ab aquesta denominado á nissagas enteras de molt diferenta fesomía.
Del litoral del Mediterrani, y entre éll de nostra Catalunya, se 'n retrauhen novas certas que 's fan coincidir ab la vinguda dels chethas y fenicis, mentre á l' interior, invasions de celtas hi prenian estada [3].
Darrerament, estudis molt pacients sembla fan menys important de lo que s' havía cregut l' influencia civilisadora en nostra patria de las colonias gregas.
Cenyintnos ja á nostre precís objecte, era Barcelona (uns 300 anys abans de Jesucrist) una població notable, fundada sens dubte per las primitivas rassas, ja que la situació geográfica de son territori era al objecte apropiada.
Deixant apart los antichs dictats dels historiadors de l' Etat Mitjana, que com l' arquebisbe D. Rodrigo, posan sa fundació per l' Hércules grech, uns 1700 anys abans de la nostra era, y las discussions dels escriptors del segle XVII que, com Marcillo, lo volen egipci, hem de mentar l'opinió de que al venir á Espanya los cartaginesos era ja molt nomenada y estava rodejada de murallas.
La curta estada d'aqueixos invasors á Catalunya no podia influir en sa civilisació, tant mes quan la esquerpa senzillesa de las institucions cartaginesas no suposaria major grau de desenrotllament que 'l que tenian los meteixos pobles indígenas.
Sabuda es la conquista d'Espanya pel poble romá, qui de la rella llatina n'havia fet la punxaguda llansa y l'ample glavi ab que s'ensenyorí de tot lo mon conegut.
Espanya, després de la resistencia consegüent que no terminá del tot fins uns cent anys abans de la nostra era, se identificá molt ab los conquistadors, y encar avuy ne portém los tirats mes característichs d'aquella gran mare.
Dividida la Península en tres provincias: Tarraconense, Bética y Lusitana, prengué nom la primera de l'antiga ciutat que s'asseu vora 'l Francolí, que 'n fou la capital. A aqueixa provincia pertanyia Barcino, capital de la Laletania [4] que fou també predilecta dels capdills romans.
Scipió que l'hermosejá fenthi construir clavegueras de que avuy ne quedan admirables restos, la cognominá Faventia; fou colonia romana; nomenada per August Julia Augusta, y gosava del prehuat Jus italicum quant solzament eran cinch las ciutats d'Espanya que l'obtenian.
En temps del Emperador Claudi (segle 1er de nostra era) fou aumentada, y en aqueixa época devém contemplarla si volém formarnos una idea de son explendor.
Sobre 'l puig denominat Taber ó del Miracle, que formava una petita península, ja que las ayguas del mar invadian los terrenos baixos que avyu en dia forman las hortas de Sant Bertran y 'ls fons de Sant Martí de Provensals, s'alsava, rodejat de murs, l' Arx ó lloch eminent y fortificat, recinto militar de tota població romana important [5].
Dintre d'éll dominaria lo colossal temple anomenat d'Hercules ab son grandiós peristil de onze estriadas columnas per costat y sis per cada enfront, tenint davant l'edifici balneárich que fou mes tart temple de Sant Miquel[6] y que tal volta era lo mateix que cita en sa célebre donació[7] de que 'ns parla una lapida, Lucius Cecilius. Més enllá lo circh; y las aras en honor de Minerva, á la Fé pública y al divo August.
Fora las murallas extendrias la veritable població ab sas casas de porxats patis, separadas per las reglamentarias andronas y per jardins; y entre ellas la arena vora la porta occidental[8]. A la part de llevant lo temple de Venus se destacaria sobre 'l vert del camp [9] y á ponent entre 'ls portus brachia [10] las naus balandrejantse á redós del Montjuich ahont se diu s’ alsava un temple, y en quals rocas, batudas per Ja maror, s’ hi feyan apetitosas ostras [11].
A tal estat d’ engrandiment havian posat á Barcelona, ensemps que la fertilitat de l' encontrada de qu’ era lo port natural, la que abocava als inmensos mercats de Roma los cereals, los olis los vins y altres productes riquissims, lo caracter treballador y ferm de sos habitants, com de tots los del litoral del Mediterrani, qu’ es altre de las causas per las quals Plini posa á Espanya al davant de la Galia, y en lloch inmediat després d’ Italia, considerada per éll com la primera nació
del Univers [12].
Aqueixa filiació de carácter, que ha arribat fins avuy, al meteix temps que 'ns dona una gran prova de la forsa d' assimilacio que nostra terra ha exercit sempre sobre 'ls diferents pobles que per ella han passat, nos facilita també l' explicació de las pocas sacudidas ab que entrá de la dominació romana á la dels goths, que, com á altre dels brassos d’ aquella armipotenta corrent de pobles que s' abalansá sobre l' imperi romá, invadiren la Península á principis del segle v.
Segle V.—Sobre l' any 415 de nostra era Ataulf, capitost dels visigoths ó goths occidentals, passá 'ls Pirineus, y s' establí pacíficament en nostra terra, portant, al igual tots los demés pobles de sa procedencia, malament anomenats bárbars, la llevor del individualisme en sas usansas y costums, que, combinada ab lo socialisme romá, havía de crear la civilisació de l' etat mitjana.
Fecundada desde l' anterior centuria la terra catalana ab la preuhada sang dels Sants mártirs que com Sever, y Eulalia (304) havian fet fructificar l' arbre del Cristianisme, molta part del poble qu' havia abrassat la nova doctrina, vejé en aquells homens de selvatje fesomia, mes de cor sencer com los dels roures de llurs boscos, no dominadors, sino germans que, lliurantlos del cessarisme llatí, havían tart ó aviat d’ aplegarse á l' ombra de las alas de l'Iglesia.
Per aixó aquesta va prenent tanta ufana, malgrat las tendencias del poble á conservar los excessos y supersticions gentílicas, especialment en las calendas de Janer, de que ja Sant Paciá en l'anterior segle (IV) se 'n queixava, escriguentne un tractat; supersticions que continuaren fins segles més tart.
Fets molts principals marcan en l'indicat segle V lo progrés de la religió cristiana en nostra Ciutat. Tals son la fundació per Sant Paulí de Nola del primitiu monastir de Sant Pau del Camp, situat en lo meteix lloch qu' ocupa 'l que avuy encar existeix, ahont acullí als religiosos de l'orde de Sant Antoni que vivían en uns erms, fora la Ciutat; l'existencia, que consta ja, de la capella de las Arenas, després de Sta. María del Mar, bastida en lo lloch ahont per tradició sabías' que Sant Feliu y sos parents enterraren á Santa Eulalia, y de la dels Sants Mártirs (avuy Sant
Just y Sant Pastor) alsada en recordansa dels que allí havían conseguit l'envejada palma, la que 's conta fou la primera iglesia que hi hagué dintre 'ls murs de Barcelona.
L'imaginació, escalfada per l'entussiasme artístich, se representa aqueixos primitius temples ab reduhidas formas, recordant en llurs migrats ornaments, com fochs-follets una gran foguera, los detalls de l'arquitectura romana; infantívolment adornats ab mosaichs y pinturas de que encara al present se 'n troban preuhadas despullas en nacions en que l'art ha tingut més tranquila estada; y obrintse devall d'ells las catacumbas, primer alberch de nostra religió.[13]
Segles VI y VII.—Seguí Barcelona, sots lo domini de la monarquia goda que ’s feu cristiana ab Recared I (587-601), creixent en importancia. Ja en lo segle VI se celebraren en ella alguns concilis y en lo segle VII trobém la fundació per Sant Quirse, son bisbe, de l'iglesia de Santa Eulalia de Mérida, ahont abans, com hem indicat, hi havia un
temple á Venus.
Segle VIII.—Ve 'l segle VIII en que un succés trascendentalíssim ocasiona en la marxa de la civilisació en nostra pátria un dolordós retrocés, que, seguint l'eterna lley dels contrasts, no deixa per aixó d’ influir mes tart d’ una manera capdalt en son progrés.
L’ invasió dels pobles árabes y berebers, que ja desde 'l temps dels romans venia anunciantse, se verifica en l'any 711, en lo qual tot l'imperi goth dona la batalla á las hosts invasoras, quedant retuda la Península á mercés d’ aquestas.
Quan dos anys després (713) los árabes arribaren a las portas de Barcelona, cap resistencia hi trobaren. Entraren en ella: y tot un segle (fins al 801) tenim de travessar d’ una volada pera poguer parlar de nostra Ciutat, ja que res se'n sap ni han quedat restos d’ aquesta llur primera estada. [14]
Segle IX.—Plena de claror surtí l'auba del segle IX, mes prest s’ apagá 'l sol darrera la nuvolada.
Ludovic lo Benigne, l'egregi fill del Emperayre, capdellant un exércit de franchs y de gent de la terra que en sos regnes havía anat á acullirse, veu obrirse davant seu la murada ciutat, després d'un formidable siti, y, entre 'ls cants dels sacerdots y las aclamacions del poble, entra lo dissapte 25 de Desembre de 801 en Barcelona. Seguit de la brillant host ab sos capitans Rostaing comte de Gerona, Guillém de Tolosa, Lope Sancho príncep dels vascons y altres, va á l'iglesia de Santa Creu á rendir gracias al Altíssim per tant senyalada victoria.
Franca ja nostra Ciutat, y al domini del gran imperi, vejé desseguida oberta la benfactora ma del meteix Príncep que l'havía deslliurada, erigint lo territori en comtat feudatari del qual ne fiu cap á Bera, qui l'havía acompanyat en la conquista.
Malhauradament desde aquesta época, y durant tota la primera meytat d’ aquest segle (IX), comensan una série d’ irrupcions dels árabes, que, com las onadas de la mar, se succeheixen sense treva, convertint tota la terra, y en especial á Barcelona, en un continuat camp de lluyta.
Ja es Abderraman ben Alhakem (812); ja son fill Abderraman (822); ja Muhamad Abu Abdalá (852) qu’ envian llurs taifas ó venen en persona, y 's fan altras tantas voltas amos de la Ciutat sembranthi la ruina, en especiel lo darrer que degollá á molts de sos habitants.
Per aixó malgrat l'importancia que li doná son primitiu restaurador Ludovic, enlayrantla fins á capital del Ducat de Septimania (817), las dissensions y bregas promogudas per Bera, Aizó y Guillem de Tolosa, partidari de Pepino rey d’ Aquitania contra Carlos lo Calvo, algunas de las quals manifestan l'esperit d'independencia de la terra, no permeteren que aquellas ventatjas proporcionessen á la Marca los beneficis que una veritable pau podia haverli donat.
Més tart (864), tota la Septimania fou dividida en Marquesat de Gothia y Marca hispánica, essent Barcelona la capital d’aquesta.
Segle X.—En aquest segle encara que continuaren las cavalcadas agarenas, caiguent Barcelona duas voltas en 914 y 985 en que hi entra per pacte lo famós Al-Mansur qui la arbolá al abandonarla lo meteix any, se notá un progrés en sa marxa, influida principalment per algunas obras públicas.
En 914 se reedificá lo convent de Sant Pau, aterrat per l'invasió del any anterior, si bé que torná á sufrir igual sort en la d'Al-Mansur.
En 963 se sap l'existencia de l'iglesia de Sant Miquel damunt del antich edifici romá, y en 985 la de Sant Jaume.
En 945 lo bisbe Wilara consagrá lo monastir de Sant Pere de las Puellas ab assistencia de son fundador lo Comte Sunyer [15]. Cresqué tant en importancia aquest cenobi que formá prest una veritable granja en lo pla que s’ extenia al nort de Barcelona y que d'erm havia convertit en conreu. Més tart, se 'l voltá de murs pera prevenirlo de las irrupcions dels piratas de Moreria que assaltavan perfidiosament los llochs oberts y costaners. D' aqueix conjunt d'edificis se 'n digué la Forsa, y, essent lloch avinent pera la pastura del bestiar boví, se nomená també Bovería ó Boyería: d'aqui lo nom actual de Boria que porta un dels carrers de la Ciutat, fins ahont allavors comprenian los dominis del monastir.
També se sab en 878 l'existencia de la basílica de Santa María de las Arenas per lo fet capdalt en nostra historia religiosa d'haver trobat en ella lo bisbe Frodoyno lo cos de Santa Eulalia, que ab imponenta ceremonia fou posat a l'Iglesia de Santa Creu. Si la basílica de Santa María era la meteixa dels primers temps de l'era cristiana, segons hem citat abans, podém considerar sa bona construcció quan resistí lo pas de tantas centurias; mes si era de nova construcció, (com suposém) l'hem de considerar complerta en aquest segle X.
Finalment dintre del camp de l'obrería religiosa (ja que de la civil res consta d'aquells remots segles com no sia la noticia del palau del bisbe (926) y la del antich palau real, després Major que se suposa del temps dels goths) devém fer constar lo que sufrí especialment en la irrupció de 985 la catedral ó iglesia de Santa Creu qual existencia se troba en 599.
Proximament á la fetxa de 987, lo comte Borrell I, descendent del Comte Wifred lo Pilós, se declará independent, quan lo cambi de dinastía dels Carlovingis en los Capets fou un motiu á propósit pera donar compliment á las ideas d'independencia que desde la reconquista s'havian aquí manifestat.
Segle XI.—Soberana la familia dels Comtes, comensá pera Catalunya l'época de veritable grandesa, que 's manifestá durant lo segle XI en que gobernaren Borrell III, Berenguer Ramon I, Ramon Berenguer lo Vell, los dos germans Ramon Berenguer y Berenguer Ramon, tancant lo segle Berenguer III lo gran, qu' alcansa fins al següent.
Tots aqueixos Princeps continuaren l'obra del deslliurament del territori, portant alguns d'ells com Ramon Berenguer III lo gran, sas armas fins á la vella Tarragona, á Valencia y á la gentil Mallorca.
Per aixó 'l comers prengué nova vida gracias á la protecció que aquellas lleys dispensavan á las naus y als mercaders; devent esser bastant important quan, en 1091, se construeix en la cima del Montjuich una torre-farell pera donar guia á las naus qu’ arribessen á nostre port; s’ edifica en aquest lo castell de son nom (1058); y Ermengarda, filla de Borrell II, fa llegats pera la dedicació, alli meteix, d’ una iglesia de la Mare de Deu.
Entre las construccions religiosas notables d'aquesta centuria dehuen citarse: la segona fábrica de la Catedral que, enderrocada en 1046, fou reedificada en lo lloch qu' ocupa'l chor de la que avuy existeix, consagrantla en 1058 lo bisbe Gilabert ab assistencia dels arquebisbes de Narbona y Arles y 'ls bisbes d'Urgell, Vich, Gerona, Elna y Tortosa y gran concurs de noblesa y poble.
Las senzillas y armónicas galas de l'arquitectura románica brillarian en aqueix temple de qual trassa res ne sabém, puix que desaparegué pera donar lloch á la magnífica exhuberancia de la Catedral que l'art gótich hi aixecá després, y que per fortuna podém avuy encara contemplar.
Altres piadosas fundacions se feren, com la de Sant,Cugat del forn ó del Rech en memoria del mártir d'aquell nom y la del hospital de Santa Eulalia establert en lo meteix costat de la Seu.
Las arts y l'industria estavan també bastant avansadas en nostra Ciutat, demostrantho los distints llegats que 's troban en los testaments de personatjes de l'época, y detalls tan eloqüents com la confecció d'un frontal d'or pera la Catedral de Barcelona que manaren fer Ramon Berenguer II y sa esposa Mahalta (1082).
| 5 |
| 20 |
| 43 |
| 69 |
BARCELONA. Ressenya histórica.
Pàgina:Barcelona. Ressenya histórica (1878).djvu/97 Pàgina:Barcelona. Ressenya histórica (1878).djvu/98 Pàgina:Barcelona. Ressenya histórica (1878).djvu/99 Pàgina:Barcelona. Ressenya histórica (1878).djvu/100
- ↑ Las célebres escavacions fetas per lo Dr. Schliemann en Troya han donat per'resoltat la troba del emplassament d'una població y la d'una munió d'objectes que concordan exactament ab las descripcions de l'Iliada.
- ↑ L' Atlántida, poema de Mossen Jascinto Verdaguer.
- ↑ Sobré la historia de Catalunya en aquestos antichs temps vegis lo trevall que actualment está publicant en La Renaixensa lo Sr. Sanpere y Miquel, titolat; Origens y fonts de la nació catalana.
- ↑ Comprenia aquesta regió, partint del Llobregat, tot lo Vallés fins al Montseny y al Ter. Los árabes conservaren aquesta divisió.
- ↑ Tal volta aquest recinto no comprenia la mateixa superficie que marcan tots los planos de Barcelona al senyalar lo titolat recinto antich, sinó qu'era mes estret.
- ↑ Rebutjadas las opinions que donan una gran antigüetat á aqueix edifici adoptém las que 'l consideran romá.
- ↑ Lucius Cecilius doná á la república de Barcelona 7500 denaris per que ab la meytat de sos interesos se donés lo 10 de Juny un espectacle de lluyta y pugilats y ab los 200 denaris restants se costejés oli y allotjament pel poble en los banys públichs.
- ↑ Es tradició seguida y citada per tots los autors que davant l'actual iglesia de Sant Jaume, en la direcció del carrer de Fernando, hi havia lo circh romá, essent tal volta l' arena que hi havia en l' emplassament del actual Sant Just altre circh dintre dels murs.
- ↑ En lo meteix loch ahont hi hagué després l' iglesia de Sta. Eulalia de Mérida en lo barri de la Ribera.
- ↑ AVIENO.
- ↑ Vegis «Marca hispanica», p. 151.
- ↑ «Per tot aixó Ja Galia li es igual, mes Espanya la guanya per l' espart producte de sos deserts, per la pedra especular, per colors objecte de luxo, per la afició al treball, per sos esclaus robustos, per la forsa infatigable dels homens, per lo caracter resolut.»
Plini, Historia natural (acabament). - ↑ Al ferse, en 1723 primer y 1798 després, algunas obras en l'iglesia de Sant Just se trobaren restos de las catacumbas ab treballats de mosaich que s’extenian bon tros fora de l'actual edifici.
- ↑ Creu Bofarull (A) que 'ls banys árabes del carrer del mateix nom (avuy desapareguts) eran de la época dels comtes.
- ↑ Encara que la tradició diu que aquest cenobi fou fundació de Ludovic, consta aquesta en la forma qu' hem indicat molt posterior á aquell.
Tal volta la fundació del Rey franch fou de la capella de Sant Sadurní próxima al monastir de las Puellas ó la d'una anterior á la fundació del Comte Sunyer.