Cántichs/Passió de Nostre Senyor Jesucrist

De Viquitexts
Salta a: navegació, cerca
Disambig.svgAquest text tracta sobre l'edició de 1893. Per a d'altres versions, vegeu Passió de Nostre Senyor Jesuchrist.
← Recórdat que ets pols Passió de Nostre Senyor Jesucrist
Cántichs
La Creu →



PASSIÓ


DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST



 Jesucrist, la Passió vostra
 ajudáumela á cantar;
 mes morint per culpa nostra
 ¿qué faré sinó plorar?
 Si plorant pujo al Calvari,
 Vos al cel me pujaréu,
 puix la escala per pujarhi
 es l' escala de la Creu.

  Cristians, per darnos vida
 vol morir lo Salvador,
 dantse á tots per despedida:
 ¡dols senyal de son amor!
 Sos deixebles son á taula
 fent ab Ell l' últim sopar,
 quan los pasma sa paraula
 de que 'ls vulla 'ls peus rentar.


 Pere diu, tot fentse enrere:
 —Vos á mi no 'm rentaréu.
 —Si Jo 'ls peus no 't rento, Pere,
 no entrarás al regne mèu.
 —Donchs rentáumels, responía,
 peus y mans, ánima y tot;
 quan per Vos rentat jo sia,
 res del mon tacarme pot.—

 Ab ses llágrimes los renta,
 cada peu un bes ó dos;
 los aixuga, y quan s' assenta
 tè 'l parlar mes amorós:
 —Jo sò Mestre de vosaltres;
 mes ¿sabeu per qué us rentí?
 perque ameu los uns als altres
 com jo á tots vos estimí.—

 Beneheix lo pa:—Preneune,
 que es mon cos sagramentat.
 Beneheix lo vi:—Bebeune,
 que es la sanch de eix cos sagrat.
 Lo meu cor á tots convida:
 qui ab fervor combregará,
 si es mort, cobrará vida;
 si es viu, no morirá.

 Mes, combrega entre nosaltres
 qui vol ferme traició;—
 y mirantse 'ls uns als altres
 tots li diuen:—¿Seré jo?

 —Es aquell que 'l bocì 'm prenga,
 puix ab ell menjo en un plat;
 ¡ay de qui traidor me venga!
 ¡tant debó que no fos nat!—

 Ja ab sa dolsa companyía
 Jesucrist s' en baixa al Hort,
 hont los diu en sa agonía
 que está trist fins á la mort:
 —Orem tots, que al veure 'm pendre
 mon ramat s' escampará;
 y si es prop qui m' ha de vendre,
 no es pas lluny qui 'm negará.—

 S' agenolla y mentres ora
 reb lo cálzer de dolor;
 primer glop que n' assabora;
 no pot mes lo Redemtor.
 —De mon llavi apartat sia,
 Pare, eix cálzer de pecat,
 mes no 's fassa, no, la mia,
 sinó vostra voluntat.—

 Jesucrist ja es á la vora
 de la mar de la passió,
 ja de l' ona que 'l devora
 sent la furia y l' amargó.
 Veu dels mals la pertinacia,
 veu dels bons la ingratitut;
 de tants homes la desgracia
 que per sempre s' han perdut.


  Claus, martell, assots y espines
 tots plegats al cor los sent;
 suor d' aygua y sanch divines
 per la terra va corrent.
 Los sèus dormen y 'ls desperta:
 — Aixecauvos, ve 'l traidor;
 ¿no estaréu una hora alerta
 per vosaltres, ab qui mor?—
 
  Com un llamp á tots consterna
 de cadenes drinch confús,
 y ja veuen la llanterna
 dels que cercan á Jesús.
 Lo traidor Judas que 'ls mena,
 los ha dit entrant al hort:
 — Tingau á punt la cadena,
 y á qui bese lligau fort.—
 
  Jesús diu:— ¿A quí cercau?
 — A Jesús de Nazaret.
 — ¡Donchs, jo sò! — y la turba cau
 vora 'ls peus del que escomet.
 Dues voltes los aterra,
 dues voltes que ha parlat,
 quan:— Alsauvos, diu, de terra;
 hora es ja de ser lligat.—

  Arribant Judas lo besa:
 — Amich mèu, ¿qué vens á fer?
 d' un bes fals ab la finesa
 ¿tu me entregas presoner?—

 A Sant Pere que fería:
 —Enveyna 'l coltell, ha dit;
 qui de coltell feriría,
 de coltell será ferit.

 Mes diumenge me rebéreu
 entre palmes y llorer,
 y ara ab pals y armes isquéreu
 com si fos un bandoler.—
 Dòna 'ls brassos als que 'l prenen,
 cos y ánima al dolor;
 les cadenes que 'l detenen
 son cadenes del amor.

 Mentres lligan y engrillonan
 al que fa rodar los cels,
 sos deixebles l' abandonan
 com anyell als llops cruels.
 ¡Trist de mi! pecant un dia
 vos deixí, Jesús, també;
 mes, oh dolsa companyía,
 ja may mes vos deixaré.

 Afrontarlo Anás intenta,
 y ab ma férrea 'l seu criat
 un revés tant fort li venta
 que per terra 'l ha triat.
 Jesucrist, obrint la boca,
 manso y dols li respongué:
 —Si he dit bè, ¿per qué se 'm toca?
 si he dit mal, digas ¿en qué?—


  Mes que aquesta bofetada,
 crits y colps dels enemichs,
 sent Jesús la relliscada
 del millor dels seus amichs:
 general d' un rey tan noble,
 de lluny, Pere, pas per pas,
 va seguintlo ab tot lo poble
 desde Anás cap á Caifás.
 
  A l' entrada trist se queda
 de la sala del concell,
 á escalfarse en nit tan freda:
 — També aqueix anava ab ell,—
 promte dihuen les criades
 de la casa de Caifás.
 Pere diu per tres vegades:
 — A Jesús no 'l conech pas.—

  Lo gall canta, y ell sospira,
 ell sospira de dolor,
 y veyent que Cristo 'l mira,
 son sos ulls un mar de plor;
 puix li apar que encara escolta
 lo que deya ahí á sopar:
 — Ans que 'l gall cante una volta,
 tres, perjur, m' has de negar.—

  Si com ell no volem caure,
 al perill no 'ns exposem,
 que si Dèu no 'ns en ve á traure
 dins sos llassos morirém.

 Si ja som al precipici,
 bon Jesús, daunos la ma;
 si 'ns mirau ab ull propici,
 Llucifer nos deixará.
 
  Quan los falsos testimonis
 á Jesús han acusat,
 dihent que es per los dimonis
 si ha tres morts ressucitat;
 Ell pregunta: — ¿Ets tu 'l Messías?—
 Diu: — Jo só,— y ab crit molt fort
 van cridant llengues impíes:
 — ¡Blasfemá! ¡digne es de mort!—
 
  Nit terrible fou aquesta
 per lo nostre Salvador;
 plouen colps sobre sa testa,
 vils insults sobre son cor.
 D' ulls tapantlo ab sa ma dreta
 un que ab l' altra l' ha afrontat:
 — Endevina, si ets profeta,
 diu, quí es que te ha pegat.—
 
  Judas tem que 'l poble 'l mata
 y un rosech lo tè confús:
 — Veusaquí 'ls diners de plata,
 mes tornáume 'l bon Jesús.—
 Li responen: — ¿Qué 'ns importa
 dels diners ni del pecat?—
 y ell llansantlos á la porta,
 dalt de un arbre s' es penjat.


  A la sala del Pretori
 va Jesús entre enemichs,
 que li fan l' acusatori
 de mentides y embolichs.
 Ell escolta la insolencia
 y á Pilat no respon res;
 qui admirat de sa ignocencia
 promte á Herodes l' ha remés.
 
  Lo mal jutge s' en alegra;
 veurá á aquell que may ha vist;
 peró sa ánima es molt negra
 per mirarshi Jesucrist.
 Volent veure algun miracle,
 lo pregunta y no respon:
 no está, no, l' etern oracle
 á mercé de tot lo mon.

  Ell ho pren com á despreci,
 y 'l remet á Pons Pilat,
 fent posar vestit de neci
 al que es font de veritat.
 La divina sapiencia
 es tractada de dement,
 perqué l' home en sa demencia
 s' es cregut omniscient.

  Al Pretori de tornada
 torna á veure Pons Pilat
 la figura transmudada
 d' aquell lliri trepitjat.

 Desitjant salvar sa vida
 trau un lladre de presó,
 y á aquell poble deicida
 parla aixís desde 'l balcó:

 —Quan la Pasqua 'ns ve á somriure
 llibertar á un pres era us;
 ¿quín voleu que jo deslliure,
 Barrabás ó bè Jesús?
 —A Barrabás dòna vida;
 á Jesús mort y torment.—
 Y engegant al homicida
 fa assotar al Ignocent.

 Sis sayons sobre ell se llansan
 com sis llops sobre un anyell,
 se rellevan quan se cansan
 y assots plouen damunt d' ell.
 Se li rompen ¡ay! les venes,
 sa carn pura va á bossins;
 y ell en mitx de tantes penes
 va pregant per sos butxins.

 «¿Qué t' he fet, morint, me crida,
 pecador, en qué t' he ofés?
 no tinch part sense ferida;
 fill mèu, no m' assotes mes:
 mes m' assotas, punys y clavas,
 sent jo 'l Dèu que t' ha criat,
 y tants colps ma vida acabas
 quants retornas al pecat.»


 Ab espines afrontoses
 coronaren son pur front,
 ab espines de las roses
 que jo cerco per lo mon;
 per mantell un drap vestintli
 s' agenollan á sos peus,
 y ab la canya percunditli:
 —Dèu te guart, Rey dels jueus.—

 Tot mostrantlo en tal figura
 Ecce Homo, diu Pilat,
 al blanch lliri d' hermosura,
 veusaquí cóm l' hem posat.—
 Tolle, tolle, crucifícal,
 cridan tots al jutge inich,
 de morir digne judical,
 ó ets del Céssar enemich.—

 Llavors dona la sentencia
 de morir clavat en creu,
 y entregantlo á sa potencia:
 —Feune, diu, lo que voleu;
 mes sa sanch sobre vosaltres;
 jo me 'n vull rentar les mans.—
 Cridan tots:—Sobre nosaltres
 cayga, sobre 'ls xichs y grans.—

 Abrassant la Creu pesada
 Jesús llansa un sospir:
 —Vina, vina, esposa amada,
 que en tos brassos vull morir:

 ells serán d' amor los llassos
 que relligan l' home á Dèu;
 pecadors, seguiu mos passos,
 y ab mi al cel arribaréu.—

 Li obre 'ls muscles la creu dura,
 y á tres passas cau malmés;
 al carrer de l' Amargura
 ¡ay! sa Mare l' ha escomés;
 de neguit son cor esclata:
 —Fillet méu, ¿donchs hónt anau?—
 —A morir per gent ingrata;
 Mare meva, ¡á Dèu siau!—

 Tots l' escupen y li pegan,
 y ab la soga que du al coll
 tant l' estiran y arrossegan
 que 'l camí de sanch es moll:
 Creu tan grossa l' agobía,
 mos pecats encara mes;
 cada recayguda mia
 lo fa caure al fanch estés.

 Morint ja ab tanta ferida,
 han llogat al Cireneu,
 allargantli un punt la vida
 pera donarli mort de creu.
 Puix la ma tots hi hem posada,
 ajudémlo en sos dolors,
 y ab sa sanch malaguayanda
 barrejemhi nostres plors.


 La Verónica ab coratge
 de suó y pols l' ha aixugat,
 y en sa toca reb sa imatge
 com un sol ennuvolat:
 si ab los fets com ab la boca
 tots servíssem al Senyor,
 ¡ay! l' imatge d' eixa toca
 passaría á nostre cor.

 Cada pas una cayguda,
 y ¡ay! ningú li ha dat la ma;
 un jument tè qui l' ajuda,
 y ell sols tè qui 'l matará.
 A unes dones y á nosaltres:
 —No ploreu, diu, sobre mi,
 mes plorau sobre vosaltres
 y 'ls pecats que es mon butxí.—

 Isaach que va al suplici
 de la creu portant lo feix,
 en l' altar del sacrifici
 vol ser víctima ell mateix.
 Ab sa sanch inmaculada
 vol rentarnos de pecat;
 sols després d' eixa regada
 florirá la humanitat.

 Al Calvari li llevaren
 lo vestit davant de tots,
 y arrancantlo renovaren
 les mil llagues dels assots.

 Deshonestos, deshonestos,
 que adorau per Dèu al fanch,
 no doneu torments d' aquestos
 á qui 'us dòna vida y sanch.

 Ja en la creu la ma li clavan
 que al malalt dava salut;
 ja sos peus, que sempre anavan
 hont patía un desvalgut.
 Si s' escruixen les montanyes;
 María, als colps de martell,
 ¿qué farán vostres entranyes
 d' hont nasqué tan ros y bell?

 Escolantse gota á gota
 ja ab la creu lo van alsant,
 fent florir la terra tota
 lo dols plor del arbre sant;
 quatre rius d' amor ne rajan,
 quatre rius del paradís;
 fins que á beure 'ls cors hi vajan
 may lo mon será felís.

 Trets de lloch tots los seus ossos
 se podrian ben contar;
 molls de sanch tè 'ls cabells rossos,
 los ulls térbols de plorar.
 —Si ets Messías, un li crida,
 ¿cóm no baixas de la creu?—
 y ell pregant per l' homicida,
 —Perdonaulo, diu á Dèu.


 Perdonaulos tots, mon Pare,
 que no saben lo que fan,—
 y girantse envers sa Mare,
 li encomana Sant Joan:
 —Assí tens la Mare meva;
 y aquí, vos, lo fill amat.—
 Pecador, sa Mare es teva;
 vina, vina al sèu costat.

 Lo mal lladre renegava,
 mes respon lo lladre bo:
 —A mi y tu 'l delicte 'ns clava,
 mes Jesús no ho mereix, no.
 ¡Al tornar vos á la Gloria
 recordáus de mi, infelís!—
 —Donchs ab mi á cantar victoria
 vuy serás al Paradís.—

 Mira á dreta, mira á esquerra,
 sos deixebles ja no hi son;
 veu al cel cástich, y á terra
 improperis, creus y afront.
 Com ses mans son cor s' esqueixa.
 nu morint y en soledat:
 —Pare mèu, quan tot me deixa.
 ¿per qué m' heu desamparat?—

 Troba sols fel y vinagre
 al obrir sos llabis sechs,
 ¡quan li donan fel mes agre
 las blasfemias y renechs!

 Ab un crit dols y fortíssim
 diu després:—¡Tot es finit!
 ¡en los brassos del Altíssim
 encomano l' esperit!—

 Per no veure 'l com moria
 s' eclipsaren lluna y sol;
 fent extrems com d' agonía
 l' univers vestit de dol;
 cel y terra s' estremeixen,
 vel del temple es esqueixat;
 sols mes durs no 's mitxparteixen
 nostres cors que ho han causat.

 No restantli alé de vida,
 nos doná la sanch del cor,
 hont la llansa embermellida
 nos obrí 'l cel del amor:
 sols per rébrens ab mil besos
 baixa l' cap al espirar,
 ab los brassos ¡ay! estesos
 per podernos abrassar.

 Sols després de tal batalla
 s' hi pogué acostar la mort;
 mes la mort rompé la dalla
 al donarli un colp tan fort:
 sos portals obrí la Gloria,
 y la rassa d' Israel,
 cantant himnes de victoria
 s' en pujá dels llims al cel.


 De la Creu lo devallaren
 Nicodemus y Joseph,
 y en los brassos que 'l bressaren
 ¡quánt mudat sa Mare 'l reb!
 embalsamantli á besades
 ulls y galtes, mans y cor,
 la ferexen ¡ay! plegades
 set espases de dolor.

 ¿Qué s' es feta ta bellesa,
 gentil rosa de Saron,
 nevat lliri de puresa
 que embalsamas tot lo mon?
 Mans inícues te deixaren
 sense forma ni color;
 y en los peus que 't trepitjaren
 tu vessares ton olor.

 Plorau, Ángels que cantareu
 la nit santa de Nadal;
 ales d' or que l' abrigareu,
 veniu ara á amortallál.
 Mes la fosca sepultura
 ja á María l' ha robat,
 que ab son cálzer de amargura
 plora en trista soledat.

 Tot cumplint les profecíes
 se desvetlla gloriós,
 y al Sepulcre les Maríes
 ja no hi troban lo séu cos;

 troban sos Ángels que 'ls diuen:
 —No 'l cerqueu aquí enterrat;
 mes cercaulo entre 'ls que viuen
 á Jesús ressucitat.—

 Son front sembla 'l de l' aurora,
 d' or finíssim son cabell;
 sol de Pasqua que l'adora
 no es, no, tant ros y bell,
 Benedictus cantaria
 sortint dels Llims Israel,
 y un chor d' Ángels respondria:
 —En la terra y en lo cel.—

 A sa Mare 's deixa veure,
 que 's comensa d' anyorar,
 y á Tomás que no hi vol creure
 las cinch llagues fa tocar.
 Després puja á la alta Gloria,
 que algun dia Dèu nos dó,
 per haver cantat l' historia
 de la santa Passió.

_________