Camins i paisatge/Després de la pluja

Després de la pluja

Finí la pluja llarga i ensopida
que rera els vidres em tenia esclau.
Damunt la terra humida
el cel toma a ser blau.
Ocells hi volen en senyal de pau.
L'aigua, corrent desfeta, adelerada,
s'ha endut la terra dels camins avall
i hi resta, descalçat, el pedruscall
que fa més aspra i dura la petjada.
Besa mon front una alenada fresca;
una veu va dient-me: —Tresca, tresca!—
Cada branca que es mou és un ruixim
i és net com mai el cim.
Emmudí la confusa simfonia
d'aquell ploure seguit que el cor enuja:
el cantussol monòton de la pluja
en mil veus diferents ara es destria,
en mil diverses veus que van dient
—sota el sol resplendent
que eixamora el paisatge—
la glòria del bon temps rera l'oratge.
Amb fonda veu, com d'animal que udola,
brum el riu que s'esmuny, ample i pausat,
i el bròfec torrentol, desesperat,
gruny del llit massa estret per on rodola.
Amb veu dringant, davallen de l'altura
i àgils s'escolen, rossolera avall,
el córrec esquifit i el xaragall,
fets de l'aigua més pura.
Mormola el carrinyot per la pendent;
l'arbre somica, sacsejat pel vent;
sangloten les canals de les teulades;
i, esparsos per les prades,
pels boscos i pertot, mil fontinyols
modulen llurs cançons inacabades
amb fresques veus de líquids flabiols.
Oh, joia del bon temps, renovellada!

Un himne sol totes les aigües fan;
i, com al bes de la primera albada,
la terra és bella i radiant.