Camins i paisatge/El bastó
El bastó
Creixies allà dalt, vora els Òbits, al marge
del senderó que baixa cap a la Font Soleia;
creixies dret, flexible, al sol o entre la boira
que esborra la muntanya, sovint, embolcallant-la,
en una recolzada on per l'abril floreixen
el lliri blau i el maduixer salvatge.
Aquella tarda clara de març, oh, esvelt ginebre!,
et destrià mon ull entre el boscam (jo havia
perdut mon vell bastó dins un avenc); la lluna
no et vestiria ja d'argent, la nit aquella;
mai més no et vinclaria, com una feble canya,
el vent que, irat, pels estalocs s'esqueixa.
Oh, amic bastó, company dels meus errabundatges!
D'un ràpid gest vaig rompre ton lliure impuls de créixer
dreçat al cel llunyà, sense camins ni límits.
Ara, en pac, per la pols dels camins m'acompanyes
i, quan mon puny et pren, màgicament em portes,
units, tots els records de la muntanya.