Camins i paisatge/El casalot

El casalot

Enmig del bosc hi ha un casalot desert.
Les heures hi pasturen; el lluert
s'enfonya entre la runa.
De quants vivents fou aixopluc antany?
A pluja i vent ara és obert tot l'any
sota el sol i la lluna.

Creix, entorn seu, un aspre esbarzerar.
Mon peu s'atura, com tement d'entrar,
davant la inútil porta.
—¿Quan fou —m'he dit— son fumerol darrer?
I m'afiguro el viure que hi va fer
la gent que avui és morta.

A la finestra veig un test, encar.
Quina mà jove, cada cap-al-tard,
sol·lícita el regava?
Oh, com em dol de no haver nat llavors;
de no saber quines divines flors
aquella mà estimava!

Ara diria: —Déu us guard!— el ca
desenfurint amb precavuda mà
que amenaça i que prega.
I sortiria, bella en son esclat,
una minyona rossa com el blat
a l'hora de la sega.

Amb gest lleial m'acollirien tost;
em brindarien el pa bru i el most
que inspira nou coratge;
i parlaríem dels esplets, del mas,
de les vinyes ubèrrimes —ai las!,
avui ferest boscatge.

Feliç mon cor del franc acolliment,
diria adéu a aquella bona gent
(fóra ja mitja tarda)...

Ara me'n vaig del casalot perdut
tot pensarós d'aquesta solitud
i amb un xic de basarda.