Camins i paisatge/El te de roca

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Versió sonora interpretada per Isabel Mach (origen: QRuta Arús)

El mar, enllà

En un petit relleix de la muntanya,
a mig aire dels cims, resto assegut.
Vora meu és el gos que m'acompanya;
reposem dins la immòbil solitud.

El senderó que puja entre la brolla
em diu: —Segueix-me sense defallir:
veuràs la gerda afrau on la font brolla;
el cim august on capcineja el pi.—

Perdut l'esguard en llunyedans paratges,
del viarany no escolta la cançó.
I veig arreu masies i vilatges,
l'argent dels rius, dels boscos la verdor.

Veig —petjada dels anys que ens són enrera—
l'entreforc dels camins entre els conreus;
la ratlla blanca de la carretera;
les terres que s'eixamplen als meus peus.

Veig el fil ondulat de les carenes
que a l'horitzó limiten mon esguard
i, en una cisa, perceptible a penes,
una llenca finíssima de mar.

—Enllà és el mar —em dic—; enllà, les rutes
innumerables sota sols i vents;
enllà les blanques veles diminutes
i els grans vaixells que lliguen continents.

Enllà és el mar, l'espai inabastable;
enllà l'enigma, l'imprevist, l'atzar;
el mar és l'aventura, l'insondable;
Venus i les sirenes són el mar.

Mes, tant se val! Mon cor no es desficia
per l'ample món que lla d'enllà s'estén:
puc esguardar la vasta llunyania
sense neguit i sense marriment.

No m'abelleix el risc ni l'aventura
i sóc estort de tota inquietud:
deu-me la pau serena de l'altura;
la companyia de la solitud.

Res no plau més, avui, a ma fal·lera
que el gust de perdre'm per l'estret camí
que, ajagut als meus peus, dòcil, m'espera,
flairós d'espígol i de romaní.