Camins i paisatge/Matí de maig

Matí de maig

Aquest matí, de cara a l'alba,
jo anava fent el meu camí,
aquell camí que seguiria,
closos els ulls, fins a la fi,
el vell camí que tantes voltes
he fet al vespre o al matí,
des de la vila a l'ermitatge
que la fe rústica bastí.

Oh, gai matí de primavera!
Tot era festa al meu voltant:
l'esclat del sol, l'oreig fresquívol,
el verd pertot, luxuriant,
els oronells esquinçant l'aire
i dels ocells, divers, el cant.
Esguard i orelles no bastaven
a recollir-ne tot l'encant.

Oh, com m'atreien, policromes,
les flors disperses arreument,
les farigoles arrupides,
del ginestar l'abrandament
i, bosc endins, la flauta màgica
del rossinyol, clara i frement!
I, era, a mes plantes, l'herba flonja
encara fresca del rellent.

Foraviada i erradívola,
de mon voler sense el control,
d'ací d'allà ma petja em duia,
com un volpell o un cabirol,
fins que, tot d'una, jo em trobava
enmig del bosc, perdut i sol.
I en vaig sentir la joia aquella
de quan el cor vol i no vol.