Cansons de la terra - Volum I/Isabel

← Los estudians de Tortosa

Isabel Cansons de la terra - Volum I

Lo mariner →

ISABEL.

Dotze cavallers—dotze camaradas
son anats á Tremp—á robá' una dama:

quan ne son á Tremp—sola l' han trobada
sola en un balcó—qu' á la fresca estava.
—Senyora Isabel—¿ha sopat encara?
—No per cert senyors—que no tinch pas gana.
Mon pare no hi es—ni tampoch ma mare,
son al Aragó—que volen casarme
ab un mal vellot—que á mi no m' agrada.
—Senyora Isabel—ha de ser robada
á la mitja nit—ó á la matinada.
—Robada serè—si 'l lladre m' agrada.
A la mitja nit—sent soroll per casa.
—Deixáume vestir—que estich despullada.
Ja l' agafan dos—un per cada banda;
ab escala d' or—ja l' han devallada;
ab un cavall blanch—se l' han emportada;
ab capa de seda—la n' han abrigada,
y ab un mocador—li han tapat la cara
perqué no la vejin—son pare y sa mare.
Quan son á cavall—encontran son pare.
—¿Qui n' es eixa dama—que va tan tapada?
¿que 'n tè pòr del sol—ó de la rosada?
—No tè pòr del sol—ni de la rosada,
sino del ayret—que 'n talla la cara.
Un xich mes avall—troba sa germana.
—¿Qui n' es eixa dama—que va tan tapada?
que 'n tè pòr del sol—ó de la rosada?
—No 'n tè pòr del sol—ni de la rosada

sino del ayret—que 'n talla la cara.
Al ser mes enllá—ne troba á sa mare.
—¿Hont vas Isabel?—¿hont vas desditxada?
Baixa de cavall—y anémsen á casa,
demá á missa irás—ben acompanyada,
lo patge al costat—com toca á una dama

NOTA.

Cada cop que 's comensa la tonada se tè que tornar á dir la lletra del vers darrer.