Cansons de la terra - Volum III/D. Joan y D. Ramon

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Disambig.svgAquest text tracta sobre una cançó d'una versió de 1871. Per a d'altres versions, vegeu Don Joan.



D. JOAN Y D. RAMON.[1]

Cansons de la terra (1871).djvu



Vaig sortir á passejar—diumenge á la matinada;
veig venir lo meu fillet—per un camp que verdejava.
—¿Ay fill meu, d'ahont vens tú?-Ay fill meu d'ahont vens tu ara?
—De la campanya del rey-dels que hi van no'n tornan gayres.
¡Ay, mare, si so tornat—á la Verge ho suplicava!
Entre jo y lo meu cavall—portém trenta nou llansadas;
lo cavall ne porta nou—y 'l meu cos porta las altras.
¡Ay, mare, feume lo llit—alli ahont solíau antes!
—Ay, fill meu, lo meu fillet,—ves á la cambra mes alta,
hi trobarás ta muller—entre senyoras y damas:
ha parit un infantó—que es com l' estrella del auba.
—Jo no estich pas per muller,—ni per senyoras, ni damas,
ni tampoch per infantons,—ni per estrellas de l' auba,
¡Ay mare, fassáume 'l llit—allí hont me lo feyau antes!
No me 'l fassáu gayre bè—que'l meu cos no viurá gayre.
Tant bon punt com serè mort—féune tocar las campanas,
las campanas de la Sèu,—las de Sant Miquel Archangel,
las del monestir mes alt—que n'es lo Convent del Carme,
la gent quan ho sentirá—dirá: «¿per qui tocan ara?»
Ne tocan per D. Joan—que n' es mort á la campanya.»

ALTRA VERSIÓ.

La mare me 'n veu venir—per un camp que verdejava,
cullint violas y flors,—flors y violas boscanas.
—¿D'ahont veniu, lo meu fill?—La color portéu mudada.
—Mare meva, m' han sangrat,—la sangría m'han errada.
—Renego d' un tal barber—que la sangría 'us ha dada.
—Ay, mare, no reneguéu,—vos mateixa 'n sòu la causa;
que un fill que haveu tingut—aquell feu aná' en campanya,
á la campanya del rey,-que'ls que hi van no'n tornan gayres;
no 'n tornan sino 'ls hereus,—los hereus de bonas casas.
Mare meva, féume 'l llit—en lo portal de la cambra;
no me 'l fassáu gayre bè,—que 'l meu cos no viurá gayre,
jo moriré á mitja nit—y 'l cavall á punta d' auba.

ALTRA VERSIÓ MALLORQUINA.[2]

D. Joan y D. Ramon—venian de la cassada:
Don Ramon cau del cavall—y Don Joan ne colcava.
Sa mare los veu venir—per un camp que verdejava,
collint baumes y violas—per curar las sevas nafras.
—¿Que'n teniu, mon fill Ramon?—La color teniu mudada.
—Ma mare, seinat ne som—la sainia m' han errada.
—O mal haja tal barber—que tal sainia 'us ha dada.
—Ma mare no flestoméu—qu' es la darrera vegada:
entre jo y lo meu cavall—portém vint y nou llansadas;
lo cavall ne porta nou—y jo totas las que faltan,
lo cavall morirá á nit—y jo á la dematinada,
lo cavall l' enterraréu—al lloch millor del estable,
y m' enterraréu á mí—en lo vas de Sancta Eularia
y damunt y posaréu—una espasa atravessada.
Y si diuhen qui ha mort:—«D. Joan de la cassada.»

NOTAS.

 ¿Serán aquesta cansó y la que la precedeix, dos trossos de una ó duas versions primitivas sanceras? ¿Serán dos cansons diferentas? Dos cansons diferentas no las creyem. Dos trossos de dos versions en diferent metro, potser. En totas las versions estrangeras també hi entra lo cavall y en unas mort embruixat, en altras plé de nafras, y no 'n manca una que 'l fa finar sense camas perque una bruixa las hi talla.
 En la bohême Galante de Gerard Nerval al tractar d' aquesta cansó al concloure la primera part hi trobem la següenta observació: « aquí lo lloch de la balada cambia, seguint l' argument en la cambra de la partera.» Aquest trencat es també visible en la nostra.
 En una de las versions italianas (la Vicentina) qu'es la que mes s'acosta á la nostra versió, també torna de la cassada.

 —O madre, piu che madona,
 cosa xè que l' Anzolin non vien trovarme?
 —O fiola, piu che nureta,
 el conte Anzolin è aduà a cazza.

_______

 La següent versió alamanya nos esplica en part la formació de aquest cant independent de la bona viuda. Ella es una reproducció de la cansó sueca Sire Olaf; ab tot no conta tampoch l'argument per sancer (com nostre D. Joan y D. Ramon) sino que trencantlo á la tornada de Sire Olaf y posanthi una variant que li muda la fi, ne fa un cant que, á primer cop d' ull, sembla diferent no sent mes que un retall de la cansó sueca. ¿Succehirá lo mateix ab lo nostre cant D. Joan respecte á la bona viuda? Creyem que sí.
 Veuse aquí la cansó alamanya.

 Olaf atravessa de nit lo bosch, sense por y ab lo cor plé d' alegria perque va á casarse.
 Las Elfas li privan lo pas y la regna dels boschs li allarga la má.
 —Salut, Sire Olaf, siguéu ben arribat. ¿Heu vingut per ballar ab mi, no es aixís?
 —¿Ballar? No, no puch, no puch Elfas. Bruixas, no puch pas ballar; demá á punta de dia me mullero.
 —Escolta, hermós Olaf, balla ab mí, tinch dos esparons d' or y te 'ls donaré; tinch roba de la mes fina y un trajo dels mes richs, mos dits l' han cusit y la lluna li ha donat la blancor que té, y aixó será teu.
 —¿Ballar? Ni puch, ni vull: demá á punta de dia me mullero.
 —Escolta, hermós Olar, balla ab mí, en mon palau hi tinch per tu una pila d' or.
 —Or que vinga de tu, prou lo rebré; mes pèl que toca á ballar.....
 —Es dir que no vols ballar ab mí? Donchs que la mort colqui tot seguit sobre tas espatllas.—
 Y aixeca la má y li fereix lo cor.—Déu meu, quina punyida sento! quina dolor es la meva.—
 Y aprés posantlo altre cop sobre son cavall:—Ves, li diu, y demá podrás ballar ab ta namorada.—
 Y quan va arribar al portal de son castell, sa mare l'esperava y li digué tantost lo va veure:
 —Fill meu, que tens? Fill meu, m' espantas! Perque tos ulls son entelats? perque ta cara n' es tan groga?
 —Sossègat, mare meva, no t' espantis: una elfa del bosch m' ha ferit lo cor.
 —Fícat' al llit, estimat Olaf, y fes un bon sò; mes ¡pobre de mí! ¿qué li dirém á ta promesa?
 —Diguéuli que sò per valls y montanyas; que probo mos gossos y mos cavalls.—
 S' ajau y s' adorm. A punta de dia arriba la promesa: tot lo camí ha anat cantant.[3]
 —Perque ploréu, mare? ¿Qué teniu? Diguéu. ¿Perqué no es aquí ab vos, mon estimat?
 —Filla meua, es per valls y montanyas; proba sos gossos y sos cavalls.—
 La verge alsá 'l panyo d' or y dessota hi havia Sire Olaf tot groch y... mort!


  1. En la versió nostra no hi figura no mes que D. Joan; mes com comunment se coneix aqueixa cansó ab lo nom que deixem estampat, á causa de figurarhi dos personatjes en algunas versions, seguint la costum hi deixem lo nom ab que 'l poble l' ha batejada.
  2. Es de notar que en eixa versió son dos los personatjes que hi figuran: si be un dels dos, (D. Joan) es del tot sobrer al argument.
  3. En la versió sueca, mare de totes las altras versions, quan arriba aquí segueix d' esta altra manera.

     Y la promesa deya:—Mare, ¿perque tocan las campanas?
     —Es costum en nostra terra que lo promés fassi tocar les campanas quan arriba sa promesa, etc, etc.» fins á termenar exactament com la major part de las versions.