Cansons de la terra - Volum III/Serraller
Aquest text tracta sobre una cançó d'una versió de 1871. Per a altres versions, vegeu El Serraller.
SERRALLER.
Si n' eran dotze fadrins—que tots dotze n' eran lladres;
l' un es fill de Balaguer,—Serraller s' anomenava.
—Si voléu venir, minyons,—farem vida regalada,
no matarém á ningú,—no mes buydarém butxacas.
A ne 'l hostal del Bulló—un dia van fer posada:
s' hi posaren á jugar—unas sivellas de plata.
Lo traydor del hostaler—mala pasada 'ls jugava,
enviava un mosso á Vich—dihent: «A casa hi ha lladres.—
A casa 'l gobernador—també n' hi duya una carta:
«Feu que vingan cent soldats-tots armats ab bonas armas.»
A nou horas de la nit—la casa ne fou rotllada.
Nou horas tingueren foch—mentres varen tenir balas.
—Minyons, minyons som perduts-havem estat de desgracia.
A ne mí cobriume ab fems—y vosaltres presentáuvos,
que si fujo jo 'us trauré—fins de las presons mes altas.»
Ja 'l deixan tapat de fems—y 's presentan tots los altres.
—Ells tots plegats onze son—y aquí n' hi ha dotze capas,
aquí falta un de la colla—y en Serrallé' es lo qui falta.—
Ja 's fa enrera 'l comandant—y s' arrenca de la espasa
y per tres cops dins dels fems—fins al pom la hi ha clavada.
Se n' aixeca 'n Serraller—que la sanch li regalava
y ab un crit que esfaraeix—lo seu trabuch me li encara.
Lo trabuch pel fogó treu—y aixó al comandant lo salva.
—Perqué'l trabuch ha fallat—per aixó es perque m'agafan;
si no hagués estat així—fins á mos companys salvava,
que jo'ls ho havia promés—y á mas promesas no hi manco.-
Joan Serrallé—capitá de lladres
ton pare n' es bo—ja te 'n avisava
que 't deixis d' aixó—te 'n tornis á casa.
Tots los teus germans—tots estudiavan,
las tevas germanas—ja 'n foren casadas
si no fos per tu—tenirne la fama
de matá' y robá'—y entra' per las casas,
dúrten los diners,—també las alhajas.
Las alhajas d' or—ell las passa á França
y allí diu que hi té—botiga parada.
Lo qui se n' hi cuida—es la seva aymada,
y 'l que roba á dos—á quatre li pagan, etc.
A l' hostal del Bulló—gran fortuna n' es estada,
lo traidor del hostalé—gran cassa n' ha donada.
N' ha enviat un home á Vich—dihent que á casa te lladres.
Ne vingueren cent soldats,—vint y cinch homes ab armas.
Nou horas ne durá 'l foch—mentres varen tenir balas.
—Ay, minyons que tots som morts,-nostra vida es acabada.
—No'us espantéu, no, diu ell,—que si jo puch escaparme,
no'us espantéu no, minyons,-de per tot us vindré á traure.-
Ja 'l traidor del Serrallé—á ne 'ls fems se 'n amagava...
Del Carme fins al Remey—la tropa 'n va afilarada, etc.
Eixa cansó de lladres es de cap á las rederias del segle passat. Aquest Serraller, (que aixís se 'l nomenava de motiu, y se li deya aquest nom perqué havia estat manyá ó serraller) era contemporá de Pau Gibert; fou pres en lo hostal del Bulló en la carretera de Vich.
Per agafarlo, á mes á mes de la tropa, se alsá un gros somatent. Dut á Barcelona fou penjat en lo Carner (terras que avuy encara conservan aquest nom en lo vehí poblet d' Hostafranchs, y que servian per lloch d' execució) envers l' any 80 del segle passat.
La tonada d' aqueixa cansó sobre esser molt original y tenir un carácter que la diferencia de totas las altras, es molt bonica y melancónica, ab tot y que 'l seu temps es bastant animat.