Cansons de la terra - Volum IV/Cant d'amor

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


Cansons de la terra (1874).djvu



CANT D' AMOR.




Ne sò nat sense fortuna,
be 'n so estat desgraciat,
festejant una donzella
 hermosa y bella
del poch temps que m' ha durat.

De nits sempre la somnio
promptament me so despert;
trech lo cap á la finestra
 y cada vespre
sempre 'm sembla que la veig.

Jo de dias prou ne passo
sols ne puga travallar;
quan ne ve la mitja tarda
 me poso á taula.
¡Trist de mi no puch menjar!

Me n' entro dins de la cambra
revolcantme sobre el llit,
quan ne so dins de la cambra
 sospirs y llanto
¡Trist de mi no puch dormir!

Contempláula quan va á misa
ab lo ayre qu' ella va,
ab lo ayre qu' ella porta
 m' aconorta,
m' acaba de namorar.

Vostres pits son dos rellotjes
vostra cara 'l sol pareix;
minyona, quan jo vaig fora,
 qualsevol hora,
sempre miro quin' hora es.

Vostro pare y vostra mare
que ditxosos déuhen ser,
tenen las rosas á casa
 frescas y hermosas,
las véuhen florí' al rosser.

Vostra mare n' es la rosa,
vostre pare es lo roser
y vos sou la poncelleta
 precioseta
qu' algun dia cullirè.

Los parents la n' han privada
de qu' ab mi pogués parlar;
ó jo parlarè ab ella,
 gentil donzella,
ó me n' haurán de matar.

Vostre pare y vostra mare
no s' ho han deixat de dir
que la vostra cabellera
 hermosa y bella
no 's pentina pera mi.

De la vostra cabellera
si 'n pogués tení' un cabell,
á Madrit me n' aniria
 de nit y dia
á ferne un present al Rey.

Perdonéu, gentil Roseta,

no vos puch mes alabar
que com vos no n' hi ha un' altra
 de flor tan alta
á que 'us puga comparar.

NOTA.

Lo Sr. M. Milá en la nota ab que acompanya eixa cansò diu: «tal es la poesia popular quan no la sostè una tradició poética.» Mes que parega definitiu aquest judici, no 'u es: sempre en tot queda per dir l' última paraula. No es aquesta la mostra de la falta de sentit comú ahont du al poble lo lirisme desposehit en ell de tota basa d' erudició y en prova aquí va eix fragment, mostra de la esmaginació popular, quan fantasia sens nort ni timò pel mar de l' idealisme pur:

A Folgarolas se n' es criada
la espineta que 'm fa patir.
Desgraciat es lo subjecte
que sembra y no pot cullir.
Per mes que puga succehir
jo continuarè mas obras,
no s' alegrará mon cor
fins que hauré alcansat s' amor.
Nobles soldats del rey d' Espanya
que peleyan ab gran honor,
los uns son posats en campanya
y 'ls altres en guarnició;
en tal estat me trobo jo
posat en camí de campanya
á peleyar ma voluntat
ab castell de verginitat.

En est castell hi ha una donzella
per la qual estich vençut.
A dins d' un mar d' esperansas
tinch lo meu cor entretingut.
Per sos afectes somogut
me n' he posat en semblant dansa
en la que ballo ara jo
seguint lo compás d' Amor.
Eixa hermosa bandereta
donzelleta, qu' al front portéu,
¿qui poguès sentarhi plassa?
Ser de lo vostre regiment.
De las vostras ordenansas
no 'm mouria ni un instant.
Sempre estaria ocupat
baix la vostra voluntat.
Eixos cabells, gentil donzella,
son los que me 'n tenen rendit,
ab ells beu compost los llassos
per oprimir mon esperit.
Aquí m' entrego jo rendit
en vostras mans, gentil donzella,
que ja sabeu ferit mon cor.
De las empresas del amor
vostres ullets, gentil donzella,
son dos espasas d' honor
ó dos canons d' artillería
que disparan dins mon cor
balas y bombas ab rigor,
pero ay! son amorosas!
las hi tiréu ab tenor tal
que 'm travessan y no 'm fan mal!...

Ara qu'hem parlat del carácter que pren la poesia popular quan deix la naturalitat y senzillesa ve á tom lo donar mostra mes que sia lleugera de la fasomia que te, quan se permet ser graciosa ab enginy ó millor dir valentnos d' una manera de dir popular «graciosa sens gracia.» La següent cansó acabará de demostrar que 'l poble sols troba l' art quan no 'l busca. Li succeheix lo que al poeta ab la inspiraciò.

Las donas son al llit—qu' esquivan las gallinas.
Veig al senyor rector—com se 'n va per las figas.
 Tra-laralaralá.
 Com se 'n va per las figas.
Jo n' hi faig un gros crit—que 'm trie las pansidas.
Me 'n pujo á un cirerer,—y faig caure una ametlla,
l' ametlla 'm cau al peu,—y 'm fa sanch a l' orella.
No sè quina orella es,—si será l' espardenya.
La mar cria conills,—pel bosch s' hi fan anguilas;
la canso qu' he cantat—cansó de las mentidas.