L'infanta

Aquest text tracta sobre una versió de 1874. Per a altres versions, vegeu La infanta.

L' INFANTA.

Pera ser filla de un rey—ne sò ben desgraciada,
vaig parlar ab un cavaller—tota sola una vegada...
mon pare 'm veu al balcò—y 'm mira de fit la cara.
—«Tenias los colors freschs—y perduts los tens tu ara.
—He begut aiga del riu—y tota m' ha reinflada.
Sastre que roba m' ha fet—mereix una punyalada.
—Si tu volias, infanta—promptament serás curada.
Vingan metges de Sevilla—vingan doctors de Granada.
Vingan tots de un en un—pera polsar á l' infanta.»
—Lo primer metge que hi ve—«L'infanta n'está molt mala.»
Lo segon metge que ve—«L' infanta n' está prenyada.»
Lo rey mana á sos criats—«Tanquéula dins d' una cambra
Ab aiga fins á ne 'l cos—perque la consumi l' aiga.»
Allí l' anavan á veure—cavallers y moltes damas.
La 'n va aná á veure una—diferenta de las altres.
—«No t' espantis, Adriana—de lo que 't dirè jo ara.
Lo foch está ben encés—y tu hi has de ser cremada.
—No 'm sap greu lo morir, no,—ni tampoch lo ser cremada,
sino que mori l'infant—que viu dins de mes entranyas.
Si passès un passatjant—li donaria esta carta.»
Mentre está en eixas rahons—un passatjant ne passava.
—«Passatjant bon passatjant—si voldria aqueixa carta?
—Una, dos y fins á tres—y encara que sigan quatre.»
Quan D. Cárlos reb la carta—molt content y alegre estava.
Al desclohent de la carta—llágrimas de sanch llansava.
«Diguéuli no hi puch anar—que tinch malalta la mare.»
Ja 'n mana á los seus criats—que li ensellin prompte l'haca,
no aquella que va corrent—sino la que va volantne.
Quan es á bell mig camí—sen troba un convent de frares.

Ne diu al pare prior—sí li deixaria un hábit.
«Un y dos y fins á tres—y encara que fossin quatre.»
Quan arriba á ne 'l palau—á n' al rey se presentava.
A ne 'l rey li demaná—pera confessar l' infanta.
—«Vagi, pare confessor—tot seguit á confessarla.
Tres horas li do de temps—y ab una y mitja s' acaba.
—Me dirias tú l' infanta—si has pecat gayres vegadas?
—No mes n' hi pecat que una—ab D. Carles de Palacios
—Que 'l coneixeriau vos—á D. Carlos del Palacio?
—Cóm lo coneixerè jo—si tinch la vista entelada?»
Ab besarli de las mans—D. Carlos be li semblava.
Ell se l' empuja á cavall—ben estreta y ben lligada.
—«Ara que vinga ton pare—que de tu no ha de privarme.»
Adeu... Adeu... Birondon
per voluntat desditxada.


VARIANT.

Vers 14.

Si ya l' han baixada á veurer
cavallers y nobles damas;
hi son anadas tambè
las monjas de Santa Clara.
Com las monjas son tan bonas
papé' y ploma li donavan,
y ab sanch de la seva llenga
ella escrivia una carta.
Quan la carta estiguè feta
un aucellet ne passava.
—No 'm dirias, aucellet,
ahónt tenias la jornada?
—Jornada de quinze lleguas
de D. Carlos en la casa.
—No 'm dirias, aucellet,
si m' hi vols portá' una carta?

—Be potser, linda senyora,
que ja per vosté volava.—
Quan ne va arribar allí
troba al compte que dinava:
—Deu lo guart, lo senyor compte,
aquí li porto una carta.—
Al llegir lo sobrescrit
cau en terra y se 'n desmaya.
—No 's desmayi, senyor compte,
no te de que desmayarse,
qu' encar no está encés lo foch
que te de cremá' á l' infanta.—

NOTA.

Notable es la semblansa de la fi d' aquesta cansò ab la d' una balada popular alamanya; si be en aquesta lo cavaller no hi arriba á temps.

——

«Arriva dalt de cavall, fent anar lo mocador.
—Duch son perdò; butxí, detúrat, detúrat.
—Ja es tart; ja es morta! Al morir s' es despedida de tú.
—Adeu, pobre aymía; la teua ánima ja es al cel!...

(Histoire du Lied.—E. Schuré.)