Lo retorn soptat

LO RETORN SOPTAT.

Se canta ab la tonada de La mala muller. (Vol. II, pl. 81).

 Un dia me 'n passejava—desde la sala al balcó
vaig senti una veu que 'm deya:—Maleta estich de l' amor.

 Qui pogués dormir la jove—una sola nit ab vot
ab una cambra de rosas—y ab un llit cobert de flors.

 —Aquesta nit seré sola—per poder dormir tots dos:
mon marit es á la guerra—cent lleguas lluny de l' amor.

 Que quan passi la ribera—se li negui lo grissó
y lo seu cor se li cali—aquell animal falcó.—

 Quan fonch dita aytal paraula—á la porta hi fan remó'.
Quan lo sent tota s' esglaya—y ni ve greu tremoló.

 N' es lo seu marit qu' arriba—lo qui mou lo trucadó',
ab lo peu empeny la porta,—ab la ma treu lo baldó.

 —¿De qui es aquest cavall—que gasta tan de brilló?
—Lo cavall n' era perdut—y lo so arreplegat jo.

 —¿De qui es aquest sombrero—guarnit ab tan de galó?
—Mon germá me l' ha enviat—pera regalausel á vos.

 —¿De qui es aquesta espasa—que ne 's capsadeta d' or?
—Perdonim lo meu marit—que berganteta so jo.

 —¿Ahont ne teniu las claus—d' aquell mes alt miradó?
—Las claus las hauré perdudas—mon marit que no se hont son

 —Busquéulas be per las cambras—ó sinó per lo saló,
si las heu perdut de plata—d' or vos las faré fer jo.—

 Ja n' arrenca de la espasa—ja pots dir la confessiò
si aquesta te 'n perdonava—me 'n farias de pitjors.»

 Mentres mata la Senyora,—cavaller gran tremoló
no s' espanti 'l cavaller—que també 'n passaréu vos.

NOTAS.

Es aquesta cansò una variant y no mes de La mala muller que ja hem publicat (volum II, página 81). Llavors senyalavam certa semblansa de la versiò que alli publicarem ab el adúltero castigado: ara podem dir que la versiò present n' es casi una traducciò. ¿Prova aixó l' origen castellá de nostre cant? Si no 'l prova, 'l fa molt probable.

També devem fer constar que certs versos y algunas paraulas de la present versiò nos fan sospitar de la seua puresa en punt á llenguatge: creyem entreveurehi certs adops y surgits fills de mans avesadas á escriure; si be per altra part també es mester que digam que de la mateixa n' hem arreplegat algunas altras versions que presentavan la mateixa forma, tal volta ab pretensions de massa literaria. En prova aqui van aquests boçins de una altra versiò:

  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
Ab la punta de la espasa
te 'n daré lo sant perdó...

_____

 —De qui son aquestas armas
que lluhen molt mes que 'l sol?
—Mon pare vos les envia
per fer la guerra á Lió.
—Ja li 'n pots. donar las gracias
que jo ne tinch de millors, etc.

La musa popular no parla aixis.

______

Tambe coneixem una altra versió d' aquest cant, si be ab diferent assonant, y en donem lo següent boçí per mostra.

—Qui pogués passar la nit
ab aquesta gran senyora.
 Ay de la nit!
 Ay de la nit que tan poch dura!
En un llit encortinat
y la cambra fos escura,
y tot fos tancat en clau
y la clau ne fos perduda,
y no hi hagués cap manyá
ni á Fransa ni á Catalunya, etc.

VERSIÓ BRETONA.

Ahí plorava á la finestra la jove muller de Saint-Malo.
—Pobreta de mí! M' han mort, m' han mort lo meu rossinyol!
—Dígam, muller meva, ¿perque t' aixecas tan sovint, tan sovint del llit y 'm deixas sol á la nit? Hont te 'n vas sense res al cap y ab los peus descalsos?
—Si m' aixeco á la nit, estimat espós, si fujo del llit es perque m' agrada veure los barcos com van y venen.
—Oh no, no, no es pas per veure barcos perque surts sovint á la finestra; no es per veure barcosni tampoch la lluna, ni menys las estrellas; dígam, dígam muller meva ¿perque t' alsas cada nit?
—M' also per anar á contemplar lo meu fill dins del bressol.
—Tampoch es per veure dormir un noy: no son falornias lo que vull sentir ¿perque t' alsas cada nit?
—Oh no 'us enfadéu, mon vell marit, ja 'us diré la veritat: es un rossinyol lo que escolto cada nit des de la finestra; un rossinyol que 's posa sobre un roser. Cada nit l' escolto ¡canta tant be! tant be! tant be! cada nit fins que la mar s'amanseix!»
Quan lo vell senyor la va haver sentida, va rumiar, y 's digué á n' ell mateix:
—Tant si es cert, com si no 'u es, agafarem al rossinyol.
L' endemá al matí, aixis que fou llevat, se n' aná á trovar al jardiner.
—Escolta jardiner, hi ha una cosa que 'm neguiteja, en lo clos hi ha un rossinyol que no para de cantar en tota la nit y 'm desvetlla: si aquesta tarda l' has agafat, te donarè una moneda d' or.—
Lo jardiner, aixis que l' hagué sentit, pará un llas é hi va agafar lo rossinyol y 'l portá á son amo.
Y 'l senyor quan lo va tindre esclafí una grossa riallada; y l' ofegá y sobre la falda de sa jove muller va tirarlo.
—Aquí teniu al rossinyol, li digué. Per vos l' he fet agafar, estich segur que n' estaréu contenta.
Y quan va saberho l' enamorat deya ab trista veu.
—Nos han ben atrapat, ja no 'ns podrém veure mes al clar de lluna.—