Cap al tard/Al lector

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca





A
quest llibre no respòn a l'unitat de sentiment que en sos comensos va dictarlo.

 En l'edat madura, no sé com ni per què, m'entrà un ram d'anyoransa de l'escenari rústich, impregnat de mos recorts personals, que guaita, enfora, per sobre el clos de la vida ciutadana. L'imperi de blavors esquerpes despertà en mon esperit un desitx concupiscent de llibertat y comunicació directa ab la naturalesa. D'aquesta set nasqueren les Cansons de la Serra; y moltes d'altres n'apuntaven, com a brotons, esperant l'hora de badarse. Mes un vent d'infortuni me corsecà, glassant en flor la nova primavera. Sobrevisqueren imatges y conceptes, no la calor y la sava per animarles. Sols quedà llecor per quelcom de que son mostra parcial les Elegíes.
 Si en nom del patricial estètich a lo Leconte de Lisle, m'acusassen de donar en espectacle mes ferides, jo'm permetria oposar a l'orgull relatiu dels impassibles, que fonamenten la dignitat de l'art en l'anestesia moral, un orgull més absolut, que consisteix en desentendre's de tota externa relació, per consagrar la mirra del dolor al culte d'imatges benvolgudes.
 Els deus qui's passen la vida component-se els plechs de la túnica per afectar serenitat, no son autèntichs. L'Olimpe que's preocupa dels espectadors, deixa d'esser Olimpe. Jo m'acontent ab esser home, y no tench a bé marmorisarme per decorar el temple d'un mite sense entranyes.