Cap al tard/El Rey

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca






El Rey


 Dos porquerols s'aplegaren,
fosca nit, en la vessant,
y de la serra escamparen
la mirada pe'l voltant.

 Allà enfora, tota encesa
de llum, dins la fosquedat,
feya a son Rey escomesa
la marítima ciutat.

 Y'ls minyons de la montanya
des de l'alta solitut,
veyen la boirina estranya
d'aquell món desconegut.

 —Mes, el Rey ¿com es?—li deya
el menut al companyó.
Y'l gran resposta li feya
com qui resa una oració:

 —«El Rey sab les Escriptures
y tots els llibres, de cor,
y, com les xeixes madures,
sos cabells son colô d'or.

 «Mots que surten de sos llabis,
de jonolls son obeíts.
Té les unses dins alfabis,
en soterranis humits.

 «En son trono fa justici,
guanya d'un pam als més alts,
y du socors a l'hospici
pe'ls pobres y pe'ls malalts.

 «Dels petits jamay s'oblida,
y als potentats posa frè,
y'ls cavallers per la brida
li duen el palafrè.

 «Escampen flors a balquena
quan travessa la ciutat,

y del sol y la serena
sota pali va guardat.

 «Totes d'or son ses vaixelles,
son de ploma sos coixins,
y están plens de fontanelles
d'aigua d'olor sos jardins.

 «El foch de la carbonissa
may s'apaga en els fogons,
ni acaba la plomadissa
de perdius y de capons.

 «Al malanat que gemega
gira'l pas de son cavall,
y departeix al qui pega
del pobret que té devall.

 «Du armini damunt l'espal·la,
es de porpra son mantell,
y si'l segon es el bal⋅le,
el primer de tots es ell.»

 Així diu; y sa paraula
escolta calladament,
com figura de retaule,
boca uberta, l'innocent.

 Y en son jaç de fulla tova
el menut se va adormint,
y somía un reyal jove
que porta espasa en el cint.

 Veu sa figura gayarda
que travessa l'ausinar,
y'ls porcellins de la guarda
se deturen de furgar.

 La feble llum espurneja
en l'anell que porta al dit,
y en els ullons d'atzabeja
del remat esporuguit.

 Es un rey blanch com la xeixa,
y al passar prop del minyó,
se treu confits y n'hi deixa
un grapat en el serró…

 Així l'un dorm y somía;
l'altre sona el flaviol,
y bressant-se en l'harmonía
del seu propi cantussol,

 veu alluny la ciutat vella,
clarejant de goig festiu,

com negra mata masella
de lluernes de l'estiu;

 y la mar il·luminada,
reflectint en son mirall
com una flota encantada
de navilis de crestall.