Cap al tard/El cacich

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca






El cacich


(A n'En Santiago Rusiñol)

<poem>  Heusal'aquí la nostra ciutat, bella madona qui ab ses millors alhaques en el portal s'assèu, y per mirall té l'aigua blavenca y monotona  qui remoreja al peu.

 Un dia tu arribares, de pols esblanqueïda la roba de bohemi, pelegrinant pe'l mon; no com aquells que naixen y passen per la vida  sens volé sebre ont son.

 Ardit, la pipa als llabis y pálida la gaita, tu anaves ont se vulla que l'art trobés hostal, un poch amarg el riure, l'ánima un poch malalta

 de febre d'ideal.

 Vengueres per un'hora de flirt; en la ribera
la tenda aplegadiça fitxares per un jorn;
mes fores com un hoste que's casa ab l'hostalera,
 y diu: «ja no m'en torn.»

 Tu no la vols com altres, febril, atrafegada;
tu no l'esperonejes, terrible, com qualcú.
Si dorm, també somnía; y tal com es t'agrada,
 y li agrades tu.

 Les ánimes fonguéreu en místich desposori,
y ab retirança doble, els filis que van naixent
llur fesomia escampen y trionfen en l'empori
 de l'art gloriosament.

 Y passen en ta fonda visió contemplativa
Biniaraix, Alfabia, Pollensa, y el perfum
dels taronjers, guanyant-te la palma d'or, arriba
fins a la Vila-llum.

 Dels pobles y les viles no son els personatges
més alts, missers y síndics y baties y doctors;
son els vergers ombrívols, son els pinars selvatges
 y els cims esglayadors.

 Ells son eterns, y'ls homes passen; ells a tot'hora
vessen la poesía qui manca a n'els vehins.

¿Qui atreu a les montanyes els viatgers d'enfora?
 ¿els ciutadans o'ls pins?

 Per ço, si ausent t'anyora la soledat dantesca
aont el cor de l'illa magicament floreix,
al arribar-hi l'eco de ta rialla fresca,
 de joya s'estremeix.

 Per ço, les dones d'aigua y els oms que les coronen,
ninfes, sirenes, genis de cales y torrents,
a saludà'l poeta que per cacich pregonen,
 tots son aquí presents.

 La téua llar n'has feta de l'illa predilecta;
de tos millors ensomnis ella es el sí matern;
y may s'havía vista com ara en el reflecte
 de ton mirall intern;

mirall ont la natura m'apar que s'aurioli,
com una Monna Lisa, d'espiritual dolçò.
Tu en la viventa flama del sol, aboques l'oli
 de l'íntima il·lusió.