Cap al tard/La Creu
Forjada al foch de l'avior
on lo geni d'una rassa
que semblava moridor
forjá'l cor y la corassa
d'En Jaume el Conqueridor;
Forjada al foch qu'inflamava
l'accent de Vicens Ferrer,
y en l'Art Magna clarejava,
y empenyia a la mar blava
los navilis d'En Roger;
Forjada al foch de la pira
que unía al Rey coronat
los reys de la docta lira,
fent de la reyal cadira
trono de fraternitat;
Forjada al foch que fonent
els grillons dels esclavatges,
l'argolla del pensament,
s'extenía per les platges
y'ls deserts de l'Orient;
Eixa creu de recordansa
dels dos cavallers germans,
será ensems, perpetuanse,
monument de l'aliansa
qu'entrunyella nostres mans.
Aquí tot canta la gesta
d'En Guillem y d'En Ramon,
y el pí vell encara resta,
on va reclinar la testa
En Moneada moribon.
Els dos héroes combateren
y trionfaren y moriren;
ni sols plorarse pogueren,
mes les ánimes s'uniren
quan la volada prengueren.
Plorá l'host tota la nit;
com un nin, lo Rey ardit,
lo lleó de les batalles,
remullá de plors les malles
que guarnien el seu pit.
Va plorar la gent d'enfora;
y apar que'l plant d'aquella hora
de setgle en setgle retrunya;
va plorar y encara plora
l'amorosa Catalunya.
Ella us signa com exemple
de la fe que li servau,
y ab agraiment contempla
que la llantia d'or del temple
de la patria alimentau.
Ella us digué:—«Feis la via
al regne d'or, ahon nia
ma sanch, y mon verb llampega;
es l'ánima que hi batega
esqueix de l'ánima mia.
«D'Hispania, la gran matrona,
filla som, filla vull ser;
per l'honor de sa corona,
al llorer qu'ombra li dona
vull juntar lo meu llorer.
«Jo me palp, y sent l'intensa
palpitació del cor meu;
som; y bé puch, sens ofensa,
demanar reconeixensa
de la voluntat de Deu.
«¿Quin pagès el fruit que neix
abans de nodrirse arranca,
de por que si'n l'arbre creix,
ab son pes, lo fruit mateix
no li esqueixe qualque branca?
«Com l'abet o com el roure,
un llinatge es més gegant
com més ample y més alloure
a la llum puga descloure
cada branca del voltant.
«Mes ni una veu rancuniosa
m'afronte per ma defensa,
ni alce boyra sanguinosa,
enterbolint l'auba hermosa
de ma santa renaixensa.»
Y a la nau pujant totduna,
navegáreu mar endins.
Era'l mar una llacuna,
y filava argent la lluna
y botaven els delfins.
Quan trencá l'auba vermella,
un sò d'amoroses flautes,
com un somni o maravella,
arribava a nostra orella
de la nau dels argonautes.
«Argonautes de la pau,
—deya l'Illa ab veu suau
aixecant-se a vostra vista—
si veniu a la conquista,
conquistada me trobau
«Sobre'l mar, mes alenades
a Barcino'ls vents s'en duen;
baix del mar, mes serralades
ab les vostres enllaçades,
les arrels de pedra nuen.
«Com la fulla sou qu'arriba,
fent lo viatge submarí
de l'aigua de la font viva
qu'en mon cor neix, fugitiva
del Pirineu gegantí.
«Puis veniu ab la corrent
qu'enllaça dins les entranyes
de l'historia renaixent,
com la reí de les montanyes,
l'esperit de nostra gent.
«Forjada al foch de la fè,
de la patria y de l'amor,
que semblava moridor,
fins que un jorn lo vostr'alè
renovava la claror;
«Eixa creu de recordansa
deis dos héroes catalans,
será ensems, perpetuanse,
monument de l'aliansa
d'una rassa de germans.»
Aquí, donchs, pera que mostré
on la flor dels cavallers
morí per la patria vostra,
y a resar un Parenostre
s'aturen els passatgers;
Clavem-hi la creu sagrada,
clavem també, pelegrins
de la novella creuada,
lo recort d'eixa diada
en nostre cor ben endins...
Jurem ser sempre custodis
del foch sagrat de l'avior,
sens que may llensi'l rancor
ni una sola estella d'odis
en la fornal de l'amor.
