Cap al tard/La llágrima
A la baixa finestra recolzada,
plorava la donzella;
y al peu de la finestra, el jovensà
li deya ab ulls aixuts:—Una abrassada;
es la derrera nit, y el temps s'en va.
Va acalà'l còs la tendra enamorada,
en llàgrimes desfent-se, y d'aquell riu
a la galta del jove'n caigué una
que desxondint-se il·luminà la lluna,
mostrant la cara entre niguls d'estiu.
—¿Plores?—digué la nina.
—¡Com no, si deix ab tu l'ánima tota!—
Y va sentir, llavores, la mesquina
el cor ple de consol,
mirant com un tresor aquella gota
que brillava en la máscara del dol.
Els anys trascorregueren;
a son poble tornà l'enganador,
y demaná per ella, y li digueren:
—Va mori de tristor.
Ell pensá ab ulls aixuts:—Pobre
Mes va sentir un solch ardent y viu,
com si de sobte per sa freda gaita
rodolás un caliu.
