Cap al tard/Reyals mercès
Tench un pergamí corcat
on l'historia se remembra
d'un Rey trahit per la fembra
ab qui estava amistançat.
Va descubrí, al clar de lluna,
dues ombres ferne una;
y sote'l front jovenívol
s'ennegrí son pensament,
com un núbol de ponent
que pren forma de patíbol.
L'ofensor.., caigué malalt,
tement la reyal venjança,
com qui de paor se llança
a l'eternitat d'un salt.
Mes el Rey cavila y calla;
ell coneix un home ardit
qui espunta sovint la dalla
de la mort, vora del llit.
Al malalt cercant remey,
corrèus a Córdoba envia,
per un metge que tenía
el Califa a son servey.
El gran físich de l'Emir
el reyal me travessá,
y en la cort del cristïá
el moribón va guarir.
Y tab profonda reverencia,
mans en creu damunt el pit,
diu en la reyal presencia:
—Sou servit.
Aixi'l Rey l'escomet:—«No'm fan enveja
el regne y l'esplendor del Califat,
sinó'l tresor de llum que senyoreja
en ton cervell meravellós guardat.
«Ja ho veus, oh llustre de la raça mora!
aquí l'esplet d'agonisants floreix;
però sabis doctors qu'allunyin l'hora
d'anar a l'altre mon, negú'n coneix.
«Ja mos doctors, donant-lo per difunt,
deixaven el malalt a mans dels frares
pe'ls darrers sagraments; mes tu arribares
pera salvarlo a punt.
«Jo sé que per combatre sa malura,
la mà damunt el pols abrusador,
ab llarg desvel·lament n'havíes cura,
com la mare del fill de son amor.
«Jo sé qu'escorcollant per fer la tria
d'herbes medicinals, has espremut
el filtre de la vida y la salut,
y has omplert de bell nou l'odre mustia.
«De mes joyes escull la més preuada;
digues, oh moro, lo que vols de mi.
Tot es teu,... menys la vida qu'has salvada;
eixa pertany a l'aixa del botxi.
«L'aixa té set y vol una sanch rica
qui salti, ab borboteix de ví escumós,
del coll jove y robust aont s'afica,
com afilades dents en fruit sucós.»
