Catalunya a Grecia

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca





CATALUNYA A GRECIA





S'ha fet d'aquesta obra un tiratge especial
de 100 exemplars en un paper satinat


CATALUNYA A GRECIA


ESTUDIS HISTORICS I LITERARIS


Consideracions suggerides per la lectura d'un drama grec

El modern arcontat grec

De l'epoca en que ls catalans perderen Atenes i els demés

dominis grecs

La llengua i la cultura catalanes a Grecia


L'Avenç, am temps arrela i creix.jpg


BARCELONA
Biblioteca Popular de «L'Avenç»
1906









Tipografia «L' Avenç», Ronda de l'Universitat, 20
Catalunya a Grecia (1906) (page 5 crop).jpg




ADVERTENCIA PRELIMINAR


Amb el titol de Catalunya a Grecia se comença avui a publicar per la coneguda llibreria «L'Avenç», com formant part de la seva «Biblioteca popular», una serie dels diferents estudis meus, inedits i publicats, que durant més d'un quart de segle he consagrat a l'historia de la nostra famosa expedició i llarga dominació llevantina. Quasi aquesta data compta l primer d'aquests estudis, que com a més vell obre la serie, suggerit per la lectura del drama grec den Lambrós El darrer Comte de Salona, el qual vegé la llum en La Veu del Montserrat (nums. 50 i 51) en el mes de Desembre de 1881. El segon, sobre El modern arcontat grec, se publicà en el mateix setmanari (Setembre de 1887, num. 37). Pera tots els treballs que composen aquest volum, emperò molt especialment pera aquests dos primers assaigs, demano la benevolença del lector. El tercer estudi, De l'epoca en que ls catalans perderen Atenes i els demés dominis grecs, es una refundició d'altres dos, a saber: De l'epoca en que ls Catalans perderen Atenes (Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1892, any II, nums. 5 i 6), i El ducat català d'Atenes en el regnat de D. Joan I (Revista de Catalunya, Novembre de 1896, numero II), traducció aquest d'una curta memoria que vaig tenir l'honra de llegir en 1892 en sessió ordinaria de la Real Academia de l'Historia. An aquests dos treballs he afegit ara, en la mateixa forma esquematica i aixuta en que foren redactats, les noticies i observacions més importants que sobre l darrer periode de la nostra dominació a Grecia m'han suggerides les meves posteriors investigacions. Aquest assumpte no sols té pera nosaltres un viu interès, sinó també, i tal vegada en major grau, pera ls grecs, ja que sa historia en les darreries del segle XIV solament se troba en el ric arxiu del casal d'Aragó. Finalment, l'ultim estudi del present volum, sobre La llengua i la cultura catalanes a Grecia en el segle XIV, es la traducció feta pel meu amic D. Joaquim Cases-Carbó del que vaig escriure pera l' Homenaje al señor Menéndez Pelayo en el vigésimo año de su profesorado (Madrid, 1899, volum II, pag. 95), com penyora d'afecte i admiració envers aquest antic i fraternal company. El lector me perdonarà les diferencies d'estil en un volum en que s donen la mà assaigs primerencs i estudis de l'edat madura. Els anys refrenen el braó de la joventul i ens tornen més freds i reflexius. Les meves afanyoses ocupacions no m'han permès refondre aquestes planes, i ni tant sols m'hauria atrevit a treureles de l'obscuritat on jeien si ls precs del meu coral amic i exquisit escriptor D. Jaume Massó Torrents, a qui l'amor a la cultura de la nostra terra fa devegades massa benevol, no haguessin vençut la meva resistencia i fundada desconfiança.


 A. RUBIÓ I LLUCH


Barcelona, 23 de Desembre de 1905


CONSIDERACIONS
suggerides per la lectura d'un modern drama grec

I
L'Expedició catalana en l'Historia

N
o comprenc com un episodi que tant honra l'historia patria com es l'expedició realisada pels nostres antepassats a les llunyanes encontrades de l'Asia i de la Grecia, a pesar d'algunes taques que desllustren les seves pagines, hagi sigut mirat am tant gran indiferencia pels catalans fins als nostres dies. Avui, que la tasca de rehabilitació del passat de la terra, per tots ardorosament empresa, ha fet sortir de l'oblit ont injustament sels tenia les glorioses figures dels nostres reis, el geni dels nostres escriptors, l'importancia de les nostres consuetuts i lleis maritimes, la trascendencia i perfecció de la nostra organisació politica en l'Edat Mitjana; les gestes dels conqueridors de Mallorca, de Valencia, de Sicília, de Corcega i de Sardenya; ni un esforç s'ha fet, ni una investigació més o menys afortunada s'ha dirigit, pera esbrinar punt per punt els secrets d'heroisme meravellosos de la conquesta de l'Orient per les nosttres armes, tant digna d'admiració com les immortals expedicions de les Creuades. Vergonya fa dir-ho: les lletres catalanes no han teixit encara les garlandes de llorer que justament demanen semblants triomfs. L'epopeia de Catalunya no ha trobat encara l seu Homer; i si bé té l seu Xenofont, està molt lluny de comptar un historiador que aixequi l vel que amaga l s eus més preats tresors. Hem oblidat els catalans que, tant com els Hernan Cortés i els Pizarros, valien aquells qui, al conquistar l'Asia, saberen també cremar llurs vaixells, sense conñar en altra esperança que en una victoria incerta; aquells quien Andrinopol repetiren l'exemple de l'heroicitat dels numantins; aquells qui deixaven llurs dònes, tant com ells valeroses, pera defensar la ciutat de Galipol contra ls genovesos; aquells qui posaven sota llurs peus, no pobles selvatges que fugien veient un europeu, creient-lo un déu, no imperis mig civilisats com els dels Inques i Moctezumes, sinó dues dilatades nacions, una avançadissima en civilisació i mare d'ella entre tots els pobles d'Europa; l'altra, encara que aspra i inculta, tant poderosa que féu tremolar els monarques de l'antic continent en llurs tronos, i pera vèncer la qual fou necessari l concurs de la cristiandat reunida en les aigües de Lepant; aquells qui, en una paraula, sols am llurs minvades forces, sense capdills i dividits com els dèu mil de Xenofont, trocejaren els turcs en Artaqui, Aulaca, Tirra, Ania i el Mont Taure; destruiren els genovesos a Pere i a Galipol, feren fugir tot un emperador grec en la llegendaria batalla d'Apros, prengueren sagnanta venjança dels alans en el Mont Hemus, acabaren am la dominació franca en el ducat d'Atenes en la batalla del Cefis, en la qual morí l floret de la cavalleria feudal de l'Orient; i, finalment, feren flamejar prop de vuitanta anys en la ciutat de Pericles la triomfadora senyera de les barres d'Aragó. Quin poble pot envanir-se d'un fet com l'expedició catalana? Si n voleu trobar d'altres de semblants obriu els llibres cavallerescs del rei Artús i de la Taula Rodona, d'Amadís de Gaula, dels Palmerins d'Anglaterra i de tota aquesta fantastica família de paladins, quals fets meravellosos de tal manera captivaven l'atenció dels nostres creduls passats.
 I, no obstant, l'historia d'aquells terribles almogavers i catalans, espant de les nacions, qui s passejaven pels camps de batalla «com si anessin per un jardí», que «senyorejaven l'Orient i cavalcaven l'Imperi a llur guisa», segons les grafiques eXpressions den Muntaner, no ha tingut encara en aquesta epoca unveritable historiador qui, aprofitant l'inestimable cronica d'aquell, les obres dels bisantins i d'altres cronistes de l'Edat Mitjana, i les dels moderns grecs i savis extrangers, i unint a l'estil de ma mestre den Moncada la profonditat i erudició critica que demana l'epoca present, hagi ressenyat punt per punt tots els fets dels catalans desde que desembarcaren a Constantinoble fins que s'apoderaren del ducat d'Atenes, i durant el llarg periode de temps que, vencedors o vençuts, romangueren en aquell Estat.
 Però si es indisculpable que en l'historia de l'Expedició d'Orient, que es la nostra unica conquesta ultramarina en l'Edat Mitjana, haguem estat tant negligents en narracions historiques, treient les ja anomenades den Muntaner i den Moncada, i no haguem fet com els castellans, que tenen una rica serie de cronistes de les conquestes d'Indies, tals com en Bartolomé de las Casas, en Bernat Diaz, en Gómara, en Jerez, l'Oviedo, en Zárate, en Solís i molts altres, es més imperdonable que encara no haguem traduit ni tant sols els interessantissims fragments dels historiadors bisantins que parlen de la gran Companyia catalana i dels seus fets d'armes a Orient[1].
 Això no té res de particular tractant-se d'un Estat ont espera esser traduit a la llengua oficial 0 a les vulgars un nombre no petit dels classics grecs de l'epoca d'or. Quin contrast més trist ofereix aquest endarreriment en investigacions historiques amb els avenços de l'extranger, i, sense anar gaire lluny, de la França mateixa, en la qual solament pera l'estudi de les expedicions franques a l'Orient, comprenent sobre tot entre elles les Creuades, s'ha fundat fa alguns anys una societat nomenada de l'Orient Latin, quals trascendentals i luxoses publicacions fan vergonya a les de les nostres Reials Academies de l'Historia i de la Llengua, tant famoses i patrocinades per la protecció oficial!
 Hem de reconèixer que ls grecs moderns, no tant avançats en la civilisació com nosaltres a causa de la barbara dominació turca que durant quatre segles han sofert, treballen am constancia i afany en esbrinar l'historia de l'Edat Mitjana i no han desatès tampoc l'important episodi de la dominació catalana, i fins l'han estudiat molt més que nosaltres, a qui interessa tant com an ells. La publicació en 1869 d'una historia completa de l'Expedició per un eminent escriptor grec, al qual he degut posteriorment importantíssimes noves que pot-ser un dia dongui conèixer, es una prova de lo que acabo de dir, i ensems ha d'esser un estímul pera que a Catalunya s'emprenguin treballs semblants. Els catalans a l'Orient' es el títol de l'obra erudita si bé avui dia molt incompleta, d'Epaminondes J. Stamatiadis, de la qual no m'ocuparé aquí. En primer lloc perquè no es aquest el meu objecte, i en segon lloc perquè vaig fer-ho extensament en una conferencia donada temps endarrera en l'Associació catalanista d'Excursions cientifiques. També ha donat alguna llum sobre aquest tema l savi filoleg grec Constantí Sathas am la troballa i publicació de la Cronica del Galaxidi, poble que fou sotmès en aquella epoca pels catalans. Pot-ser algun dia publicaré la monografia critica que sobre l treball den Sathas tinc escrita, i llavors podrà apreciar-se l valor de treballs d'investigacíó com els de l'autor grec citat. Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/15 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/16 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/17 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/18 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/19 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/20 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/21 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/22 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/23 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/24 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/25 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/26 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/27 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/28 fessen una mateixa fe formin també un dia un mateix poble.» Tractem-se d'un drama patriotic, no podien mancar aquestes frases, que resumeixen les aspiracions del modern helenisme.

 Veus-aqui indicat a grans traços l'argumem del drama grec i ensems els seus méscapdals defectes. Crec que, reduit a tres actes, guanyaria en interès i moviment dramatic. La producció den Lambròs té moltes belleses, i elles proven la justícia am que se li adjudicà l premi. Un estil brillant, fluid i armoniós, grans dots d'imaginació, verdader sentiment la major part de les vegades, i algun estudi de l'epoca. En boca dels catalans posa les expressions que ls corresponen, els records de llur valor i de llur passada grandesa; en els llabis dels grecs, les aspiracions d'independencia que han halenat sempre en aquest poble. Pot-ser sent l'helenisme massaa la moderna, com en Garcia Gutierrez sent el patriotisme dels catalans massa a l'espanyola i els fa parlar més com a castellans que com a soldats de la Corona aragonesa. El metre en que es escrita l'obra es el dodecassilabic, o siga l trimetre jambic de l'antic drama grec, metre conservat en la poesia popular helenica[2].



EL MODERN ARCONTAT GREC


U
na obreta publicada a Atenes en 1887 me donarà peu pera dir alguna cosa sobre la moderna noblesa helena i sobre l'origen no gaire humil que s'atribueix. Aquesta obreta porta l titol d'Estudis genealogics de l'Arcontologi atenès i del Bisantinisme a Atenes, i fou escrita pel jove i entès genealogista en Constantí Christomanos amb ocasió del cinquantè aniversari de la fundació de l'Universitat atenesa, quals festes se celebraran am gran pompa i am l'assistencia de la família reial i del cos diplomatic extrange. L'autor d'aquesta obreta tingué la bondat d'endreçar-me-la i de dedicar-me-la am lletres de motlle; dedicatoria que no transcriuré, perquè m faria caure en gros pecat de vanitat, contentant-me en donar al noblie cor que la dicta un testimoni public de profondissím agraiment. El senyor Christomanos entén la llengua catalana, coneix molt bé algunes de les més capdals obres de les nostres lletres, i adhuc ha traduit alguns documents relatius a l'historia de Grecia escrits en la noble llengua del rei en Pere IV, com l'anomena ell mateix[3]. Els moderns grecs que desitgin conèixer en llurs fonts l'historia de casa llur en l'Edat Mitjana, han de saber, quan menys, confegir la llengua d'Auzias March.

 Haig de manifestar que l'objecte de l'estudi den Christomanos es parlar principalment de l'origen de la familia grega de Limbona, que ell erradament creu català, i, amb aquest motiu, del modern arcontat o arcontologi grec. Però com això ha de semblar als nostres llegidors cosa dels temps classics de l'antiga Helade, essent així que re té que veure amb ells, haig de posar-los al corrent de lo que s'entén avui per arcontat.
 La paraula arcont ha perdut ja fa temps la seva antiga significació politica i expressa lo que entenem nosaltres per noblesa. Arcontas, en grec del dia, es lo mateix que senyor, notable, ric, i arcontissa vol dir dama de distinció, de noble naixement. De manera que l'arcontat o arcontoiogi grec es com si diguessim es com si diguessim el conjunt de families nobles de Grecia. No deixa això de semblar cosa extranya, perquè en aquesta democratica nació no s coneixen els títols nobiliaris, i, a pesar d'esser monarquic el govern, no hi ha més que una Cambra popular, mancant-hi lo que sen diu Senat o Cambra alta, i l'aristocracia gerarquica de la sang, que constitueix arreu la Cort del rei i com la seva més esplendorosa aureola.
 Emperò com que, per més que s'esborrin els titols i els honors, mai se podia esborrar la diferencia d'estats i condicions inherent a la natura humana, individual i colectivament considerat, en l'igualitaria Grecia moderna l'arcontat ve a constituir una classe privilegiada per la consideració moral de que gaudeix, encara que hagi perduda l'influencia d'altres dies. Els arconts estan tant orgullosos de llur origen com els més finchados fidalgos portuguesos. Alguns se creuen auctoctons, i aquells qui no donen una font tant mitologica a llur ascendencia s figuren esser glorioses branques de la soca imperial dels senyors de Bisanci, o de la feudal dels conqueridors francs de l'Edat Mitjana. Així, per exemple, els Paleolegs d'Atenes afegeixen a llur nom el qualificatiu de bisantins. Aixi també ls Chalcocondylas, que descendeixen del germà de Laonic Chalcocondylas, tenen encara llurs pretencions a la sobirania de la ciutat de Pericles. Amdues, i amb elles altres com les dels Cantacuzenos, Melissenos i Commenos, se creuen de prosapia imperial, i ho són realment; i per aquest motiu, am noble orgull, ostenten en llurs blasons l'aliga de doble cap de l'antic imperi de Bisanci. Això ns fa recordar el curiós fet de que algunes families de la noblesa navarresa llueixen també en un dels quarters de llur escut la creu bisantina i quatre B majuscules en els espais que deixen els braços de la creu, simbol orgullós dels Paleolegs. ¿Serà aquest fet un record de la memorable expedició navarresa i dels serveis que prestaren als darrers prínceps d'aquella dinastia, que regnaren en els feus grecs del Peloponès?
 De l'arcontat grec he dit que en sa major part es de procedencia bisantina o franca, o siga llatina, perquè amb el nom de francs designen els helens els pobles llatins, i en general, i per extensió, a tots els europeus. Però les famílies de llinatge franc que en l'Arcontologi s troben són en nombre més petit. Entre elles se poden comptar la de Cabalari (corrupció de cavaller); la de Latini, nom que no necessita explicació; la de Catalani, qual origen es també evident; la dels Cancellieri, de soca italiana ; la de Nteca, procedent de la casa francesa de Cahien o Kaen; els Neri, descendents dels famosos ducs italians Acciajuoli, el primer dels quals porta l nom de Nerio o Rainer; els Peroli italians, els Gaspari francesos, etc. Com se veu, entre elles no s distingeix cap cognom català, aragonès o navarrès. En Christomanos opina, emperò, que l de Limbona pertany a la nostra raça, i per aquest motiu me féu l'obsequi de dedicar-me aquella eruditissima disertació, encaminada a esbrinar l'origen i descendencia de tant distingida familia. Molt me plauria que així fos, ja que són tant pocs els records que hem deixat de la nostra estada a Grecia, però no ns deixen alimentar tant falaguera opinió ls febles fonaments en que son autor la basa. El nom de Limbona no s troba, que nosaltres sapiguem, al menys en aquesta forma, en cap indret de Catalunya, ni té cap significació en la nostra llengua, ni tampoc cap tradició grega que com a català l'aboni.
 Deixades a un cantó aquestes conjectures, que sempre mostren un desig lloable d'investigació i que proven que a la terra de l'art i de l'heroisme s fa cabal de nosaltres i de les nostres coses, creiem que es hora ja que s'estudii de ferm la situació del poble grec durant les tres dominacions llatines, francesa, catalana i italiana. Per lo que s refereix a la situació política i social dels sotsmesos, no tant dolenta com se suposava fins ara, els assaigs genealogics den Christomanos donaran abundosa claror. Fins ara més o menys se tenia notícia de l'historia brillant del ducat d'Atenes durant la dominaci' franca, qui féu d'aquella ciutat una cort europea, la mellor joia de les conquestes dels creuats d'Occident, el segle esplendid del feudalisme oriental, el centre de la cavalleria francesa, una petita França, per dir-ho en un sol mot. Emperò, ¿qui sabia que durant aquesta dominació, que ompli la Grecia de castells llegendaris i ses encontrades de records de l'Edat Mitjana, i durant la més ruda, militar i avassalladora dels catalans, i la mercantil i més fluixa dels italians; qui sabia, repeteixo, que les families arcontiques gregues, representants del bisantinisme, o siga de la tradició de l'imperi, havien conservat llur esplendor i llur influencia política i social, que sobrevisqué a la barbarie turca, arribant fins als nostres dies? Aquest rastre del bisantinisme, unes vegades més esborrat, altres més manifest, no solament no s perdé, sinó que enclou en sí mateix tot el caracter helenic, totes llurs aspiracions i necessitats, i, servint de llaç d'unió entre la raça conqueridora i la conquistada, servant sempre son poder moral, son esplendor i sa importancia, acabà per helenisar els mateixos dominadors . D'això li són testimoniatge ls ducs italians que succeiren ais governadors catalans enviats per Pere IV i Joan I, dues qui s'enllaçaren sovint am gregues i ad0ptaren com oficial la llengua grega que abans havia cedit el seu lloc a la francesa i després ala catalana, retornaren sa llibertat a l'Iglesia cismatica, i adhuc, pera afalagar el sentiment populari fer oblidar el llur origen extranger i mercantivol, prengueren el sobrenom ilustre de Commenos. Els catalans mateixos, a pesar de la necessitat que sentien de no debilitar l'unitat de la llur raça en una terra enemiga, s'enllaçaren am gregues de llinatge bisantí o arcontic, com ho féu D. Lluis Frederic d'Aragó, Comte de Salona, amb una Cantacuzeno, i el mariscal Novelles amb una Melisseno, pera no citar-ne d'altres.
 Tal fou la situació de l'arcontat durant la dominació llatina. Més poderosa fou encara durant la turca, perquè d'ell s'elegien els primats o governadors indígenes nacionals'i els consellers i torcimanys de les altes autoritats turques. Avui representen l'antic floreixent bisantinisme dotze families principals que constitueixen el floret de l'arcontat grec, i que són tant populars a Grecia com aquí les nou cases de la noblesa catalana. Avui dia encara es frase proverbial en les encontrades gregues, aplicada a un home massa vanitós, «s'estarrufa com si fos un dels dotze». Moltes més, i tant curioses consideracions com les precedents, me suggeriria la lectura de l'obreta den Christomanos, però ja n'hi ha prou am les expressades. Ha fet bé dit senyor en posar al servei de l'historia grega la genealogia i l'heraldica, que han d'esser d'ella dos poderosos auxiliars. La circumstancia d'estar emparentat am la major part de les famílies patricies d'Atenes li ha permès, ademés, recullir totes les tradicions, poemes, notícies i cançons populars referents a l'historia del Bisantinisme a Grecia. Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/38 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/39 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/40 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/41 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/42 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/43 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/44 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/45 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/46 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/47 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/48 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/49 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/50 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/51 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/52 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/53 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/54 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/55 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/56 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/57 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/58 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/59 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/60 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/61 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/62 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/63 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/64 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/65 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/66 de l'Atica i de la Beocia, de la Tessalia i de la Focida tant per complet, que avui l'investigació més diligent no pot descobrir d'ells ni la més lleugera petjada. Ni a Atenes ni a cap altra banda de la Grecia s'es conservat un sol monument de llur estada llarga en ella, de prop d'una centuria. Fins l'antiga Acropolis atenesa, el castell de Cetines, com ells ne deien, quals soperbes construccions els produiren impressió tant meravellosa, no ha mostrat fins ara en nostres dies, d'una manera evident, cap rastre de les fortificacions que en ella aixecaren. Ni en els portals dels murs d'Atenes, ja destruits, poden contemplar-se avui esculpides les temudes barres d'Aragó, que, segons Turell, historiador català del XVè segle, se conservaven encara en sa epoca. Ni, per ultim, no ha arribat a nosaltres moneda alguna dels ducs catalans dels casals d'Aragó i de Sicília. Sols viu el record de succés tant extraordinari en l'historia i en les lletres gregues, en una que altra cançó o adagi popular, en alguna tradició aferrada com l'eura an algun vell castell feudal, i en el titol va i pompós de Ducs d'Atenes i Neopatria que, no fa molt, ostentaven els sobirans espanyols en el llenguatge de galavcancelleresc. Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/68 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/69 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/70 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/71 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/72 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/73 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/74 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/75 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/76 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/77 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/78 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/79 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/80 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/81 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/82 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/83 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/84 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/85 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/86 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/87 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/88 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/89 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/90 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/91 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/92 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/93 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/94 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/95 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/96 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/97 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/98 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/99 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/100 Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/101  A Grecia no ha quedat res de la nostra dominació. El record dels catalans va esborrant-s'hi de dia en dia, i principalment el conserven algunes persones erudites. En les grandioses fortaleses mig-evals que coronen les altures de Livadia, Salona, Neopatria i Zeitun, la devastació de les quals prossegueix lentament el temps entremig de l'indiferencia general, es dificil distingir, entre ls carreus pelasgics poligonals i els rectangulars francs, aquells que aixecaren am llurs braços vencedors els nostres passats. Però allà, en el fons del nostre ric Arxiu, en un obscur registre, existeix el testimoniatge més viu de la nostra esteril dominació llevantina, que ls segles no destruiran, perquè l'historia l'ha recullit en sa maternal sina, monument unic que no posseeix cap de les altres nacions llatines que sotmeteren la Grecia en els dies mig-evals: els Capítols d'Atenes. Ells senyalen d'una manera més eloqüent que en bronzes, monedes i murs, esculpit en el verb sagrat del pensament humà, l'episodi gloriós d'haver fet extremir la nostra raça en el segle XIVè, amb els accents del pus bell catalanesch del món, les ruines de la venerada Acropolis de Cimon i de Pericles.

TAULA

 
                                                                                                                                                                                                                                                                                                           
 Pags. 
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
5
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
9
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
30
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
38
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
68
  1. Fa temps que tinc intenció de dur a cap aquest pensament, i sols me resta, pera realisar-ho, empendre la traducció den Pachymeres.
  2. Vide Passow: Carmina popularia Greciae recentioris, nums. 51, 133, 164, 520, etc.
  3. En l'edició poliglota de les poesies de Lo Gayter del Llobregat (1889) figuren sis traduccions gregues d'aquest escriptor.